El finançament autonòmic fa companys estranys de llit

Les negociacions sobre finançament autonòmic sempre han propiciat companys estranys de llit. Deixant moltes vegades al marge la filiació a un partit polític, els presidents autonòmics acaben teixint aliances entre qui comparteixen criteris perquè el disseny del model i la distribució de les transferències de l’Estat caiguin de la seva banda. Per això no és estrany veure el president del País Valencià, el socialista Ximo Puig, sumant forces amb el d’Andalusia, Juanma Moreno (PP); o al de Galícia, Alberto Núñez Feijóo (PP), fent el mateix amb el president socialista de Castella-la Manxa, Emiliano García Page; o a la presidenta balear, Francina Armengol (PSOE), buscant unir energies amb els independentistes del Govern de Catalunya de Pere Aragonès, en defensa d’uns interessos que, d’alguna manera, també comparteix la líder popular de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. De cara a les pròximes negociacions per al nou model de finançament autonòmic, als primers els uneix la reclamació del deute històric després d’anys amb una assignació de recursos del sistema per sota de la mitjana. Els segons comparteixen la demanda d’un criteri que tingui molt en compte el cost més gran de donar serveis entre els habitants disgregats de l’Espanya despoblada. Per als tercers és una demanda comuna la del principi d’ordinalitat: evitar que, sent els que més aporten al sistema de solidaritat, caiguin als últims llocs pel que fa al finançament per habitant. Infrafinançament En una recent compareixença davant el ple del Congrés dels Diputats, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, es va referir a les tres aliances d’autonomies que ella mateixa percep, després de les reunions mantingudes amb els seus representants. D’una banda, percep un grup integrat per Andalusia (PP), Múrcia (PP) i el País Valencià (PSOE), que defensen una reforma que anivelli les diferències del sistema actual. D’aquí les trobades de les últimes setmanes entre els presidents de les tres comunitats. Població ajustada Per la seva part, a Galícia (PP), Astúries (PSOE), Cantàbria (PRC), La Rioja (PSOE), Castella i Lleó (PP), Extremadura (PSOE), Castella-la Manxa (PSOE) i Aragó (PSOE) els uneix el criteri d’afrontar amb més intensitat el repte demogràfic i per això reclamen tenir més en compte la dispersió de la població en el cost de prestació dels serveis essencials, com a sanitat i educació. Aquestes comunitats estan molt atentes a la definició de ‘població ajustada’ que ha d’incorporar el nou model. Aquest concepte determina el repartiment del 70% dels fons del sistema de finançament autonòmic. Conscient dels interessos que uneixen aquestes vuit comunitats, el gallec Núñez Feijóo (PP) va convidar els altres set presidents a una trobada el 2 de novembre, que va quedar ajornada al 23 i que corre el risc de quedar desinflada si finalment s’acaba imposant la lògica que enfronta els dos partits majoritaris (el PP i el PSOE) per sobre de les afinitats territorials. Ordinalitat Madrid, les Balears i Catalunya tenen en comú la petició del principi d’ordinalitat, segons el qual aquestes comunitats més riques haurien d’aportar recursos a la borsa comuna, però només fins al límit que no els suposi que les autonomies receptores estiguin més ben finançades que elles. És el que també es coneix com «posar límits a la solidaritat» entre territoris. Madrid és la primera comunitat en recursos per habitant, Balears és la segona i Catalunya és la tercera. Malgrat això, Madrid és la setena en finançament per habitant; Catalunya és la desena i les Balears ocupa el 15è lloc, i es converteix en la comunitat que menys finançament per habitant rep del sistema entre les 15 autonomies de règim comú, segons les dades de la liquidació del 2019. Harmonització fiscal Les tres comunitats (Madrid, Balears i Catalunya), que coincideixen quan es tracta del principi d’ordinalitat, discrepen de si es tracta d’avançar en una certa harmonització fiscal, amb la determinació d’una tributació mínima en tributs com a patrimoni i successions. La presidenta de Madrid és ferma defensora de l’autonomia fiscal de la comunitat, advoca per abaixar impostos i rebutja qualsevol intent d’imposició mínima harmonitzada. En sentit contrari, la formació catalana ERC, que cogoverna a Catalunya, va arrencar un compromís d’harmonització a la ministra d’Hisenda. La presidenta socialista de les Balears, per la seva part, assumeix les tesis del seu partit a favor d’una certa harmonització fiscal entre autonomies i contra el «dúmping fiscal» que, segons el PSOE, practica Madrid. Quan es tracta d’aquest principi, també es trenquen afinitats prèvies, com les de el País Valencià i Andalusia, en què els presidents exhibeixen tesis antagòniques respecte a una possible harmonització fiscal, que propugna Ximo Puig (PSOE) i rebutgen Andalusia i Múrcia (PP).

El finançament autonòmic fa companys estranys de llit

Les comunitats teixeixen i desteixeixen aliances sense tenir sempre en compte el seu color polític

Infrafinanciación, població ajustada, impostos recaptats i harmonització fiscal són criteris que agrupen o separen els presidents

El més llegit