Catalunya s’aparta del debat del finançament autonòmic

Tothom espera Catalunya. En aquesta espera godotiana, perquè Catalunya, com el personatge de Samuel Beckett no apareixerà, coincideixen, com ‘vladimirs’ i ‘estragons’, totes les comunitats. Les que volen que la Generalitat torni a ser, com ha sigut des de 1993, l’ariet que trenqui la porta i per on entrin ells, com qui necessita el fantasma de la insolidaritat catalana per enardir i cohesionar els seus. El gran animador del finançament autonòmic desisteix. El 8 de setembre passat, en una reunió a València, Pere Aragonès va traspassar simbòlicament la capitania de l’equip reivindicador a Ximo Puig. El president valencià, en privat, l’havia mirat de convèncer que la Generalitat jugués les seves cartes. Aragonès, de broma, li va respondre que si sortia davant els mitjans a dir això li feia un flac favor: «Et diran pancatalanista en un no res», li va dir en el to cordial en què es va fer tota la reunió. L’altra veu que ha buscat afegir la part catalana al tren ha sigut, també infructuosament, la presidenta balear, Francina Armengol. Més que caducat Catalunya no mourà ni un dit per abordar la reforma del sistema. L’actual data del 2009 i s’havia de revisar el 2014. Set anys són molts. I si s’afegeix el procés, segles de llunyania, almenys mental per a l’independentisme. La desesperació és també per als que s’apunten al ‘contra Catalunya es viu millor’. I de mostra, aquesta cimera d’autonomies del PP i el PSOE que ha convocat Alberto Núñez Feijóo davant el perill, autocreat, que la Generalitat arrenqui un acord bilateral econòmic amb el Govern de Pedro Sánchez. Sense ànim d’obrir melons I la veritat és que Aragonès no té cap intenció d’obrir el meló, ni tan sols de participar en les negociacions del repartiment dels talls. La Generalitat considera que el model de finançament autonòmic està esgotat. Un camí que va iniciar Jordi Pujol amb Felipe González, el 1993, tan bon punt el PSOE va perdre la majoria absoluta, i que es va acabar amb la famosa cessió del 15% de l’IRPF, entre les queixes d’una dreta que acusava el líder socialista de vendre Espanya per una legislatura més. És clar que després va venir el Pacte del Majestic, obra del mateix Pujol, aquest cop amb el PP i José María Aznar i un jove Mariano Rajoy en l’equip negociador. Un pacte que va portar el centredreta al poder i en què Aznar va cedir molt més que només un cistell d’impostos en què destacava el 33% de l’IRPF i el 35% de l’IVA. El cistell dels impostos Fins a dos nous models de finançament es necessitarien per acabar d’estirar el xiclet i dibuixar el cistell actual dels impostos. A saber: l’impost de successions i donacions (utilitzats per alguns, graciosament regats per l’efecte capitalitat per fer el que Ximo Puig defineix com a dúmping fiscal); l’impost sobre el patrimoni (bonificat al 100% per l’Estat el 2008, però prorrogat anualment des del seu restabliment temporal el 2011); l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats ; el 50% de l’impost sobre la renda de les persones físiques, que constitueix el tram autonòmic d’aquest impost; el 50% de l’impost sobre el valor afegit (IVA); l’impost sobre els hidrocarburs; el 58% de l’impost especial sobre els alcohols i el tabac; l’impost especial sobre l’electricitat; l’impost especial sobre determinats mitjans de transport; l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit (aquí l’Estat va anul·lar un gravamen català per instal·lar, mitjançant una llei, un tipus impositiu al 0%); els impostos sobre el joc (inclou el joc ‘online’). «És un model esgotat», apunta una font de Palau que nega qualsevol implicació del Govern català en els debats que hi hagi. «Seria molt més eficaç, per exemple, que el Govern mantingués aquest fons extraordinari que es va crear per combatre la Covid [i que es va dotar amb 16.000 milions]» de què a Catalunya li han correspost més de 3.100 milions d’euros. I és que, en el fons, el guany d’arremangar-se i negociar amb l’Estat una millora tampoc és tant si, en el cas de mantenir-se passiu, gràcies al règim general que regeix per tothom (Euskadi i Navarra a banda), qualsevol nou benefici seria d’immediata aplicació per Catalunya. «Nosaltres estem en una altra fase. Qualsevol pacte autonòmic és insuficient per atendre les necessitats dels ciutadans de Catalunya. Els problemes de finançament que tenim només s’arreglen amb les eines d’un Estat independent. No hi ha cap altra opció per evitar l’ofec i, per tant, l’única negociació sobre finançament que obrirem és la del dret a l’autodeterminació», sanciona aquesta veu als passadissos de la seu de la Generalitat. En aquesta qüestió, la Conselleria d’Economia, en mans de Junts, no difereix gaire –sense que serveixi de precedent– dels socis d’ERC. I és que en matèria de finançament autonòmic, el departament que encapçala Jaume Giró recorre al símil de passar pantalla, o sigui, ja no volen negociar en un marc autonòmic sinó mirant cap a la independència. Tot i que admeten que «Catalunya té un greu problema d’infrafinançament a causa de l’actual model», no pensen ni liderar ni remoure el debat, com altres vegades. En essència, l’infrafinançament el que significaria és que la Generalitat s’ha d’endeutar o buscar més recursos per donar els mateixos serveis que altres territoris. I tot això malgrat que és la tercera comunitat en termes de capacitat fiscal, però passa a ser la desena pel que fa al retorn. I a més, «si es té en compte el cost del nivell de vida, Catalunya passa a ser la comunitat número 14 amb menys ingressos per càpita per finançar els mateixos serveis». Amb aquestes dades justifiquen des de la Conselleria d’Economia que Catalunya tingui «una lleugera pressió fiscal», per la necessitat de captar més recursos «per donar els mateixos serveis que altres territoris». De fet, Catalunya és una de les comunitats amb l’IRPF més alt, especialment en les rendes fins als 30.000 euros.

Catalunya s’aparta del debat del finançament autonòmic

La Generalitat s’inhibeix del debat sobre finançament, mentre les altres comunitats apel·len, a favor o en contra, del ‘factor català’

Aragonès veu esgotada i fora d’època la discussió i assegura que només les «eines» d’un Estat salvaguardarien el benestar dels catalans

El més llegit