Sánchez-Hernando: reconciliació a la primavera a partir d’una carta

Una carta. Escrita a ordinador, «molt personal». Enviada cap al «març o primers d’abril» per correu postal a la Moncloa. No per ‘mail’. Aquesta missiva va ser la clau, el pont que va permetre reconstruir les relacions de Pedro Sánchez i Antonio Hernando. Una recomposició que es va anar refermant sota el radar durant mesos i que va desembocar en la sorprenent recuperació de l’exportaveu socialista per a la Moncloa. Hernando serà, des d’aquest dimarts, nou director adjunt de Gabinet del president. El relleu de Llanos Castellanos, que ara es bolcarà en la feina de la nova executiva socialista. Va ser Hernando qui es va decidir a escriure aquella carta. Ho havia pensat molt. Com expliquen fonts del seu entorn, volia reprendre la relació personal amb el president. Li tenia «molt d’afecte» perquè tots dos havien sigut molt amics en el passat i sentia «aquesta espineta», que no tot podia acabar així, abruptament i per sempre. Malgrat tot el que havia passat. Malgrat que Sánchez havia sentit com a traïció que acceptés ser portaveu al Congrés amb la gestora al comandament de Ferraz i defensés l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy, aquell negre octubre del 2016. Hernando hi havia donat molt voltes, i qui més el va animar va ser qui llavors era el director adjunt de Gabinet de la Moncloa, el sevillà Paco Salazar. El número d’Iván Redondo. Tots dos mantenen una «gran amistat» des de fa anys. «Escriu-li, escriu-li», li deia el dirigent andalús. Ho va fer. Va remetre la carta i «de seguida» el van citar al complex presidencial. Van tenir una reunió «llarga, molt cordial, en to molt personal». De les seves famílies, de les seves vides. De descàrrec després d’anys d’incomunicació. De reconciliació. També havia remat molt a favor d’aquesta cita una «gran amiga» de tots dos, la diputada Isaura Leal, actual presidenta de la gestora del PSOE-M. Ella havia intentat acostar-los «des de sempre, des del principi». «És una dona conciliadora, que vol el bé per a tots dos, i que va buscar que recomponguessin els llaços», segons la defensen fonts coneixedores del procés. Aquella trobada entre els dos dirigents va ser anterior a les eleccions madrilenyes del 4 de maig, les que van funcionar com un punt d’inflexió per al president. Les que li van fer topar amb la realitat i les que el van obligar a canviar a poc a poc el rumb. Després precipitaria la remodelació del seu Govern. La caiguda de Redondo i Salazar. El fitxatge d’Óscar López com a nou director de Gabinet i de Llanos Castellanos com dos d’aquest. Con esta salida, deseamos de todo corazón mucho éxito a Antonio en su nueva y apasionante etapa profesional. Nos abandona un gran compañero, pero la administración pública gana un gran profesional y sobre todo una gran persona. @acento_ap siempre será tu casa. https://t.co/SGPP4VwfuO — ACENTO (@acento_ap) 18 de octubre de 2021 Baixa a Acento des de divendres passat Sánchez i Hernando van continuar creuant-se missatges durant aquests mesos. I «fa uns dies» l’exportaveu va rebre una trucada de López, amb qui sí que havia mantingut la relació tots aquests anys. Volia sumar-lo al Gabinet. El president havia decidit que Castellanos passés a la direcció socialista com a secretària de Justícia, Relacions Institucionals i Funció Pública, i volia que tingués dedicació completa al partit. A Hernando «li va sorprendre» l’oferta, perquè no l’esperava ni l’havia demanat. Ell era soci, administrador i director general de la consultora política Acento Public Affairs, la que a l’octubre del 2019 va muntar amb José Blanco. Li anava bé. Hernando ho va consultar amb la seva dona, Anabel Mateos, també amb Blanco. Tots dos van coincidir que havia de dir que sí. «Va trigar poc» a decidir-se. Va acceptar, «encantat de poder treballar de nou amb Óscar i el president». Sentia que havia de tornar a la política, la seva vocació de tota la vida. Dijous passat, Ferraz va confirmar que Castellanos marxaria a l’executiva, tot i que ella va saber de la seva nova destinació bastant abans, unes dues setmanes abans de la clausura del 40è Congrés del PSOE. El líder la volia a Ferraz com una peça clau al nou engranatge, al cim del pont de comandament, i que es dediqués full time a la seva nova secretaria. El divendres 15, en l’arrencada del conclave, no es coneixia el fitxatge d’Hernando, però ell ja s’havia donat de baixa a Acento i havia venut totes les seves accions de la companyia. Aquest dimarts el nomena director adjunt de Gabinet el Consell de Ministres. Així, es tanca el cercle. Més de 20 anys després. Perquè Antonio Hernando (Madrid, 1967) i Pedro Sánchez (Madrid, 1972) no eren només dos companys de partit més. Eren molt amics. Van créixer personalment i professionalment junts, se n’anaven de vacances junts. Tots dos havien aterrat alhora a Ferraz, el 2000, després de la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero en el 35è Congrés Federal del PSOE, reclutats pel secretari d’Organització, Pepe Blanco. Sánchez va treballar primer com a assessor a la Secretaria d’Internacional que conduïa Trinidad Jiménez, i després en la d’Economia que pilotava Jordi Sevilla. Hernando, madrileny com ell, a la de Polítiques Socials i Migratòries, en mans de l’andalusa Consuelo Rumí. Óscar López (Madrid, 1973) es va integrar des del principi a Organització, al costat de Blanco. Aviat tots tres van acabar ajudant el número dos del PSOE —es feien dir els nois de Blanco»— i van ser incorporats a llistes. Sánchez, a la de l’Ajuntament de Madrid, el 2003, la que va liderar Jiménez. Hernando i López, a les candidatures al Congrés, el 2004. El seu home de confiança des del 2014 Sánchez, regidor al consistori de la capital, va aterrar a la Cambra baixa el 2009, quan l’exvicepresident Pedro Solbes va sortir de l’Executiu i va deixar el seu escó. Però en les generals del 2011 no va aconseguir acta. Se’n va quedar a les portes. Però el 2012 Alfredo Pérez Rubalcaba, el secretari general que havia vençut Carme Chacón en el 38è Congrés, a Sevilla, va elegir Cristina Narbona per al Consell de Seguretat Nuclear, i aquest moviment va fer lloc a Sánchez, que va poder retornar a la carrera de San Jerónimo i incorporar-se als treballs de la conferència política que la cúpula estava preparant per al novembre del 2013. La debacle de les europees del 2014 va convèncer Rubalcaba que havia de marxar i convocar unes primàries. Hernando es va alinear amb Sánchez. López havia de guardar la neutralitat, com a secretari d’Organització sortint. El madrileny va vèncer i va designar el seu amic com a portaveu al Congrés. Número tres de les generals del 2015 i 2016, va repetir càrrec i va pilotar les fallides negociacions d’investidura. López, portaveu al Senat, havia dirigitl’estratègia de l’última campanya. I llavors va sobrevenir la ruptura. Amb el comitè federal de l’1 d’octubre del 2016. Sánchez va ser decapitat. La gestora de Javier Fernández, no obstant, el va mantenir de portaveu a la Cambra baixa, però va desplaçar López al Senat. Va ser el madrileny que va haver d’argumentar a l’hemicicle el gir del PSOE: del no a l’abstenció a Rajoy per evitar terceres eleccions. Sánchez ho va sentir com una punyalada. Va considerar «una decepció personal»el seu sí a continuar al capdavant del Grup Socialista, perquè ell no era una «corretja de transmissió» de la seva executiva, sinó que «participava de l’estratègia» i era, per tant, coautor del «no és no». «Em fa llàstima que prengués aquesta decisió», va dir a ‘Salvados’, davant Jordi Évole (La Sexta). «No sentiran mai de la meva boca cap retret cap a Pedro Sánchez. Mai. Tinc molt respecte i molta consideració i molt afecte per Pedro Sánchez», va respondre Hernando des del Congrés uns dies després, i va justificar que igual que va creure que calia votar que no a Rajoy també estava convençut que el país no podia anar a uns tercers comicis. La ruptura, no obstant, era més que política. Era personal. Com ho va ser amb López, que va apostar per l’ex ‘lehendakari’ en les duríssimes primàries del 2017 i va ser, de fet, el seu director de campanya. Una dada, potser més que una anècdota: Hernando i la seva dona havien pensat en Sánchez com a padrí en el bateig civil de la seva filla Jara. La nit de les primàries, el 21 de maig del 2017, el madrileny va vèncer i Hernando va presentar la seva dimissió immediata com a portaveu. Des d’aleshores, va ser diputat gairebé ras. Va sortir d’escena amb les generals del 28 d’abril del 2019. No va repetir a llistes, va estar uns mesos fent classes fins que l’octubre d’aquell any Blanco li va proposar muntar Acento, una companyia que ha anat creixent molt en aquests dos anys. La ‘conversió’ de Sánchez Sánchez va recuperar López l’estiu passat. El va repescar de Paradors de Turisme per al seu Gabinet. I ara rescata Hernando. De nou, tots tres junts. Com fa dues dècades. Llavors, a Ferraz. Avui, a la Moncloa. «Un comboi que funcionarà a tota velocitat», pronostiquen en l’entorn del president. Tots tres es coneixen, han treballant junts i s’entenen. «És mèrit de tots dos que s’hagin reconegut per tornar a estar junts. És el millor que ens podia passar, és bo per a tothom, per al Govern i per al partit», sentencia una dirigent que coneix molt bé Sánchez i Hernando. De l’exportaveu sempre s’ha valorat la seva habilitat com a estratègia i la seva capacitat comunicativa. De l’estil de Rubalcaba, el seu mestre. L’ombra d’Hernando amb prou feines era perceptible en el Sánchez que va guanyar les primàries. A ‘Manual de resistencia’ (Península, 2019), el seu relat del seu pas per la primera línia de la política fins a la moció de censura, amb prou feines l’esmenta en dues ocasions, i aplaudeix la seva tasca com a negociador en la fallida investidura del 2016. Igual que cita de passada Blanco, que havia recolzat Susana Díaz en les primàries. Però, després de la crisi de govern d’aquest estiu, ministres i barons que han tractat amb Sánchez descriuen aquesta mena d’evolució psicològica del president. El senten més «afectuós», «empàtic», «alliberat». La seva relació amb Redondo, que es trenca després del 4-M de manera definitiva, havia provocat «tensió en el partit, un element de dolor», un farcell del qual s’havia desprès. La tasca de composició de la nova executiva socialista, de la qual van participar Adriana Lastra i Santos Cerdán, els números dos i tres, s’ha prolongat en el temps. El cap de l’Executiu havia parlat amb els barons. Tenia tancat el gruix de la direcció a principis d’aquesta setmana passada, però els serrells els va acabar ajustant amb els líders territorials dissabte a la tarda «sense tensions», de manera «fluida», sense problemes. Va acceptar les seves peticions d’integrar persones de la seva confiança, com Álvaro Chana (pròxim al president castellanomanxec, Emiliano García-Page), Marc Pons (molt pròxim a la balear Francina Armengol), Arcadi España (de Ximo Puig) i Mayte Pérez (de Javier Lambán). Durant l’estiu, Sánchez i Felipe González es van acostar, i tots dos van visibilitzar aquest retrobament durant el conclave (avís inclòs de l’expresident). Ara, aquest missatge d’unitat interna es completa amb Hernando, un fitxatge gairebé més rellevant en el terreny simbòlic que el disseny de la cúpula. «Per a aquesta transformació, Pedro necessita Óscar i Antonio com l’aire. Tots tres eren els millors amics. La combinació d’Óscar amb Antonio, pur PSOE, serà un canó», afirma una dirigent que en absolut pertanyia al cercle del líder. La celebració de la cohesió continua a la casa socialista. Perquè el repte, i això ningú ho oblida, és guanyar el següent cicle electoral. I no es presenta com una cosa fàcil. Per això el secretari general va demanar a la seva nova executiva que comuniqui la tasca del Govern. I que trepitgi «territori», que trepitgi el carrer.

Sánchez-Hernando: reconciliació a la primavera a partir d’una carta

La recomposició dels llaços entre el president i la seva ex mà dreta va començar abans del 4-M. Tots dos es van veure a la Moncloa i van continuar parlant

«Fa uns dies», López va trucar a Hernando per oferir-li el lloc de número dos del Gabinet. Aquest va decidir tornar a la primera línia, tot i que al ‘backstage’

El més llegit