ETA va acabar a la ruïna

La primavera del 2006, quan la Guàrdia Civil va intervenir un feix de papers gris blavós amb l’anagrama de la destral i la serp, va constatar que ETA estava passant serioses dificultats econòmiques. La banda tornava a emetre vals per treure diners, com a la Transició. A l’abril havia caigut el col·laborador Ibon Mañica quan es traslladava a Biscaia entre dos ‘herriko’ tavernes (bars de l’entorn ‘abertzale’ radical). Al seu cotxe portava un centenar d’impresos amb el logo etarra, assenyalat el valor de 60 euros i, al darrere, el rètol «‘Euskadi Ta Askatasunaren aldeko diru laguntza’» (‘Recolzament a favor d’ETA’). Es movia amb la missió de «vendre» 400 d’aquests papers. Ja havia recaptat prop de 5.000 euros. Cinc anys després, a principis de l’any en què declararia el final de la seva activitat armada, a ETA li quedarien 50 terroristes operatius i amb prou feines fons per sostenir-los. Els cops policials asfixiaven la seva economia. Petites donacions Petites donacionsETA recorria a la perillosa recollida de donacions amb un rebut portable a la cartera, mostrable als amics, una prova de fidelitat que sempre pot deixar rastre. «Als anys 70 portar un rebut d’ETA era prestigiós als bars», explica una font de la lluita antiterrorista; ara era una necessitat de la banda. Amb les últimes restes d’impunitat que els quedaven, els col·laboradors portaven els bons a bars i comerços per recórrer a la generositat, entusiasta o forçada, dels amos. El ‘barrufeig’ mensual va coincidir aquell any, i l’anterior, amb un creixement dels sabotatges, amb o sense explosius, contra empreses biscaïnes i guipuscoanes, senyal que els empresaris de la zona estaven deixant de pagar l’impost revolucionari. L’últim lustre d’ETA ho va ser de carestia. «Es va fer perillós recollir els pagaments –comenta un veterà sortit de l’organització–, perquè en el punt de trobada et podia esperar la Guàrdia Civil». Cop empresarial Cop empresarialFins al final, la banda havia preferit limitar l’ús de comptes corrents, deixar la comptabilitat sofisticada per a les activitats a França. Però la policia francesa havia desmuntat el 2002 Olabe Distribución, empresa amb la qual ETA donava cobertura, treballs ficticis, als etarres fugits a França. El maig del 2003, els gendarmes van detenir els inquilins d’un xalet a Saintes, a 90 quilòmetres de Bordeus: Ainhoa García Montero, cap de comandos, i els seus ajudants Asier Aranguren i Aitor García Justo. Amb ells hi havia el que havia llogat la vivenda, Thierry Iriart, basc francès, comptable d’Olabe Distribución que s’havia deslliurat del parany del 2002 i que portava fons entre Europa i Veneçuela. Va ser l’últim comptable important atrapat. L’aixeta es tancava. Avui un cap antiterrorista recorda que llavors un talde per atemptar fora d’Euskadi sortia al punt de destí amb una dotació d’un milió de pessetes (6.000 euros d’avui). La banda que l’infaust any 2000 va matar Ernest Lluch, Juan María Jauregui, José Luis López de Lacalle, Fernando Buesa, Luis Portero... tenia no gaires necessitats de fons: milió i mig d’euros a l’any. Però a partir del 2001 l’extorsió, el seu principal recurs, s’assecava. I ja feia quatre anys que els segrestos havien desaparegut de la seva agenda operativa, malgrat la importància que tenien per als comptes d’ETA: de 86 comesos fins a 1997 (10 amb final en assassinat), 41 van tenir mòbil econòmic. «I sense segrestos perdien també el seu efecte complementari: acovardir els empresaris i avivar l’impost revolucionari», comenten les fonts policials consultades, que calculen el resultat dels 86 segrestos en 6.400 milions de pessetes (38,4 milions d’euros). «Un segrest deixava seca la víctima», afegeixen. Llits calents Llits calentsEls membres d’una de les unitats de seguiment desplegades a Euskadi per les Forces de Seguretat no deixaven d’anotar persones diferents que entraven en una petita casa de camp als voltants de Zumarraga. Al començament de l’estiu del 2010 n’eren tants que al principi els agents van creure que era un lloc de reunió el que en realitat era una vivenda. «Se la repartien fins a vuit en torns de llits calents», relata un participant en l’operació. El cobrament se li havia fet difícil a la banda, i s’havia multiplicat la despesa de suport al món carcerari. El 2011 n’eren 703 els captius en aquest i a l’altre costat de la Muga pirinenca, i més d’un centenar, els escapats per Europa i Amèrica. «Va arribar un moment –relata l’exetarra de primera fornada– en què tornava als començaments: alguns de fugits treien més diners de la família que de la mateixa organització».

ETA va acabar a la ruïna

Els cops policials i la caiguda de l’extorsió van provocar l’asfíxia econòmica de la banda

El més llegit