Les restes d’ETA: 187 presos, 50 fugitius i mig arsenal perdut

Deu anys després de l’anunci de cessament de la seva activitat armada, ETA es redueix avui a un entramat de presos en progressió cap a millor vida a la presó, un entorn que organitza homenatges de rebuda als qui van complint condemna, mig centenar de terroristes en paradors més o menys desconeguts –entre els quals, dos dels més sanguinaris–, un punteig residual de ‘zulos’ perduts i 379 crims sense resoldre. La dissolució total de l’organització mai s’ha produït, opinen fonts de la lluita antiterrorista, ja que els antics integrants no han entregat totes les armes que constituïen el seu arsenal, ni tampoc, i sobretot, tots els explosius, que sospiten que segueixen en vells amagatalls francesos o han sigut venuts. Les mateixes fonts, no obstant, no dubten de la seva total incapacitat operativa i consideren els deu anys transcorreguts un període prou prudencial com per afirmar que ja no es produirà cap escissió violenta de cap sector que estigués en contra del procés de cancel·lació de la violència que impulsava l’esquerra ‘abertzale’. Menys empresonats L’evolució de la política penitenciària de l’Estat amb els presos de l’organització terrorista és el tret principal del seu moment actual. En queden 187. En deu anys han anat deixant les presons 373. Per primera vegada no hi ha ja cap pres d’ETA en primer grau, excepte el cas d’Unai Fano, el pas del qual a segon grau està recorregut perquè la fiscalia dubta que hagi complert correctament el tràmit d’expressió de voluntat de reinserció. Fins aquest any, els condemnats per la seva relació amb l’organització terrorista complien la totalitat de la pena en primer grau, amb el que això suposa: 20 hores diàries de cel·la i 4 de pati en un mòdul d’especial seguretat. En presons de la meitat nord A més, aquest mateix any Interior ha certificat el final de la fase més fèrria de la política de dispersió. No queden etarres en presons a més de 500 quilòmetres. Les presons madrilenyes d’Estremera i Aranjuez són ara els punts de compliment de pena més llunyans, amb cinc interns dels anomenats ‘durs’. Entre els quals, Javier García Gaztelu, ‘Txapote’ (condemnat a 105 anys el 7 de novembre del 2011, 17 dies després del comunicat d’ETA, en el judici per l’assassinat de Fernando Buesa i la seva escorta), i la seva parella, Irantzu Gallastegi, que van matar el regidor del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco. El panorama ha canviat de forma radical aquests deu anys. L’octubre del 2011, quan ETA va anunciar el cessament definitiu, hi havia a les presons espanyoles 595 etarres, i 140 més estaven en presons franceses. Avui, del total del col·lectiu entre reixes, el 44% està tancat en centres penitenciaris del País Basc i Navarra. Pròfugs de renom Els advocats de l’Associació Víctimes del Terrorisme (AVT) acostumen a afirmar que fora d’Espanya hi ha entre 50 i 60 membres d’ETA que s’escapen de l’acció de la justícia. Veneçuela n’és el destí preferent. Fonts policials matisen aquesta quantitat, perquè algun dels que les víctimes consideren pròfugs no tenen ja causes pendents. Els cinc que les forces de seguretat de l’Estat assenyalen com a més buscats sí que en tenen. La llista l’encapçalen dos històrics de renom. El fet que Interior hagi anat traslladant presos cap al nord del país no ha suposat un contacte directe de les autoritats penitenciàries amb els familiars dels presos. «Ens vam assabentar dels trasllats abans per la premsa que pels nostres advocats», certifica la portaveu d’Etxerat, l’organització de les famílies de presos. D’aquests trasllats que s’han anat produint des que es va formar l’actual Govern i sota la direcció al ministeri de Fernando Grande-Marlaska, sí que han anat sent informades puntualment les associacions de víctimes del terrorisme, principalment l’AVT i la basca Covite. «És un compromís personal del ministre», confirmen a Interior. Hi ha en aquests moments 157 presos d’ETA que han accedit al segon grau penitenciari. Sis d’ells han arribat al benefici de mesures especials recollides a l’article 100.2 del reglament penitenciari. Una altra desena de condemnats estan en tercer grau, i quatre, sota mesures de presó atenuada. A Etxerat celebren que «han passat moltes coses en aquests 10 anys», però denuncien que encara no han aconseguit l’excarceració per motius humanitaris d’un condemnat afectat per ELA ni la d’un altre que pateix espondilitis anquilosant. «Hi ha nou malalts incurables al col·lectiu, sense comptar els que tenen problemes psicològics de llarga durada», explica la portaveu del col·lectiu de familiars, Patricia Vélez de Zubiría. Adverteixen a Etxerat d’una sensibilitat diferent entre les juntes de tractament penitenciari, ara més proclius a apreciar la progressió de grau, i els jutges de vigilància penitenciària de l’Audiència Nacional. Aquesta situació, coincideixen totes les fonts consultades, canviarà quan el Govern basc acabi d’assumir les competències en matèria de presons, en un procés que va començar l’1 d’octubre passat i que entre els presos ha generat grans expectatives d’accessos al tercer grau, segons fonts penitenciàries. «No es poden utilitzar les competències penitenciàries per a una aplicació laxa de la llei, no hi pot haver reinsercions fictícies», adverteix l’eurodiputada de Ciutadans Maite Pagazaurtundua, germana de Joseba, policia d’Hernani que va matar ETA. «M’és igual on compleixen condemna els assassins del meu germà –diu Consuelo Ordóñez, germana del polític donostiarra popular Gregorio Ordóñez, amb el qual ETA va iniciar una cadena d’assassinats de càrrecs electes–. El que és evident és que l’esquerra ‘abertzale’ vol continuar mercantilitzant els presos d’ETA i intentant evitar que ningú reconegui públicament que el que van fer estava malament. I això és perquè tenen el mateix projecte polític que quan ETA matava».

El més llegit