El Parlament Europeu avaluarà la setmana vinent 379 atemptats sense resoldre

La setmana vinent, després d’aquest desè aniversari de l’anunci del cessament definitiu dels atemptats d’ETA, el Parlament Europeu enviarà a Espanya una missió per esbrinar per què 379 assassinats de l’organització terrorista es mantenen sense resoldre. La missió obrirà els seus treballs amb una visita del 3 al 5 de novembre d’un grup d’europarlamentaris, entre els quals hi haurà l’exministra i presidenta de la Comissió de Peticions de la cambra, Dolors Montserrat, i la damnificada per ETA Maite Pagazaurtundua. Va ser sent aquesta eurodiputada de Ciutadans presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme, el 2010, la primera vegada que es va fer un recompte oficial d’investigacions no tancades de crims d’ETA. La xifra fa onze anys que no decreix, mentre que el comunicat de la banda va ser fa deu anys. Aquest és una de les fites que flanquegen l’aniversari del final d’ETA, final que no consideren real víctimes com Ángel Altuna. L’assassinat del seu pare, el capità de la Policia Basilio Altuna, el setembre de 1980, va figurar en un sumari que «va durar a l’Audiència Nacional un dia obert. Es va obrir el 23 de desembre de 1980, es va sobreseure el 24 de desembre i es va tancar per falta d’encausats el 30 de desembre. Bon Nadal i bon any», relata. La investigació de l’Eurocambra s’havia posposat l’estiu del 2020 per la pandèmia, després que l’anterior presidenta de la comissió de peticions, la liberal sueca Cecilia Wilkstrom, hi donés un primer impuls al sensibilitzar-se amb el relat de les víctimes d’ETA. Part de la seva frustració per causes sense autor conegut està en un informe de 2.000 pàgines presentat a l’Eurocambra per Miguel Ángel Rodríguez Arias, advocat especialista en desapareguts del franquisme i nens robats i que ara representa l’associació Dignitat i Justícia, fundada per Daniel Portero, fill de Luis, fiscal assassinat per ETA. Presos PresosLa iniciativa europea coincideix en el temps amb una altra que valora la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, dependent del Ministeri de l’Interior. Es tracta d’un projecte presentat per l’associació de víctimes Covite per implementar «noves mesures de justícia restaurativa». Les fonts del col·lectiu que confirmen aquesta presentació descarten que entre les mesures hi hagi reprendre les trobades de víctimes i victimaris, com el pioner portat a terme per Maixabel Lasa, viuda del governador civil de Guipúscoa assassinat, Juan María Jauregui, amb Ibon Etxezarreta, un dels seus botxins. La proposta arriba quan culmina el procés d’acostament de presos d’ETA al País Basc i Navarra, i amb l’activació de noves demandes en matèria de política penitenciària també des del costat de familiars dels presos d’ETA. L’associació Etxerat, que els engloba, reclama «la fi de l’excepcionalitat», diu la seva portaveu, Patricia Vélez de Zubiría, parella d’un exintern d’ETA. «Hem de reconèixer que les coses han canviat molt, però aquesta situació no és el que esperem –diu–. Encara el 56% de presos no compleixen condemna a Euskal Herria». Les seves famílies exigeixen «que se’ls deixi recórrer el camí jurídic penitenciari». Interior ha començat a complir això: ja no hi ha cap pres d’ETA en primer grau i aïllament, règim que complien gairebé tots ells, tret dels que van emprendre la via Nanclares d’abjuració de la violència i petició de perdó. Es tracta d’una oferta «de moment esgotada», consideren fonts penitenciàries, que va arribar a atraure 11 importants terroristes. Dos d’ells, José Luis Urrusolo Sistiaga i la seva parella, Carmen Guisasola, participen aquesta setmana en un cicle de col·loquis organitzats per a aquest aniversari del final d’ETA per l’Institut de la Memòria Gogora, juntament amb víctimes com ara Marta Buesa i María Jauregui, filles dels assassinats Fernando i Juan María. Aquest any X postterrorista agafa la majoria de presos que van sortir de la banda en una «intensa soledat», diuen fonts de la lluita antiterrorista, exclosos per la seva antiga tribu i limitats al tracte amb la família, sense que la via Nanclares «preveiés el seu aterratge». No passa el mateix amb els excarcerats durs, fidels a la banda, que són complimentats amb celebracions o ‘ongietorris’ per l’entorn ‘abertzale’ radical. «Tot i que després, quan s’acaba la festa i passen els dies, també acaben a soles amb els seus problemes psicològics», explica l’exmembre de la primera ETA, Eduardo ‘Teo’ Uriarte. Paradoxes basques Paradoxes basques«On compleixin condemna els terroristes no ens importa», diu Consuelo Ordóñez, la presidenta de Covite, més preocupada per com l’Euskadi de l’any X post-ETA «té el percentatge més elevat de població radicalitzada d’Europa. No hi ha polítiques públiques per prevenir aquesta radicalització. La llibertat continua segrestada al País Basc. Quaranta anys de terror sistemàtic i selectiu han fet molt mal». Parla Ordóñez mentre el principal sindicat de l’Ertzaintza, ErNE, encara espera resposta de la Fiscalia a una denúncia sobre una campanya publicitària que, amb luxe de cartelleria, van desplegar les joventuts ‘abertzales’ d’Ernai presentant els agents com botxins. «És una vergonya», protesta l’‘ertzaina’ i líder del sindicat, Roberto Seijo. «S’està reconstruint un perillós relat de l’enemic», adverteix l’eurodiputada Pagazaurtundua. És un tret d’un territori on, aquests deu anys, l’entramat de l’esquerra ‘abertzale’ ha passat de la relegalització de Sortu pel Tribunal Constitucional (juliol del 2012) fins a l’ascens de la coalició Bildu a segona força d’Euskadi, el juliol de 2020... tan sols un any abans que la independència hagi arribat a un 41% de rebuig en la demoscòpia oficial basca, el seu índex més alt. S’explica per la incorporació en aquest decenni de tres onades de votants joves, «i per com l’esquerra ‘abertzale’ es presenta verda, nova, partidària de la llibertat sexual...», explica Eduardo Mateo, politòleg i dirigent de la Fundació Fernando Buesa. Passats deu anys, «molts prefereixen no mirar enrere: topen de cara amb el que no van fer», explica Mateo. El 2011, quan ETA va anunciar el seu final, ell culminava el seu pas com a càrrec electe socialista en les Juntes Generals d’Àlaba, «quan encara gent que no recolzava la violència et deia: ‘Si no vols que et passi res, no et posis en política’». Euskadi i Espanya, any deu del final d’ETA. Sense atemptats, els turistes omplen els carrers del casc antic de Sant Sebastià, en altre temps cau de la ‘kale borroka’. Al carrer, davant el bar La Cepa, on la parròquia habitual conviu amb visitants forans, una placa vermella i municipal recorda que allà va ser assassinat el líder local del PP Gregorio Ordóñez. Una frívola turista gallega etziba, més que pregunta, al cambrer veterà sense ocultar la seva curiositat morbosa: - ¿El van matar dins o fora?. - No ho sé –menteix ell per no deixar lloc a més preguntes–. - Ho busco a Google i l’hi dic –diu ella, i agafa el mòbil–. - La veritat és que no m’interessa gens –torna a dissimular ell, com desitjant treure-se-la de sobre–.

El més llegit