Les víctimes del terrorisme: «Es vol girar full sense haver llegit el llibre»

Deu anys després del dijous 20 d’octubre del 2011, el dia en què ETA va anunciar el seu final, Paqui Hernández continua veient el mateix buit negre i inexplicable en l’assassinat del seu marit. «Ja són a les institucions. ¿Per a això van matar tanta gent? ¿No hi podien haver arribat igualment sense matar?», es pregunta. Per això davant aquest X aniversari del comunicat final de la banda el que sent és... «res». A tot estirar, la constatació que els pistolers ja no maten, el seu únic motiu d’alegria. La viuda de l’inspector Eduardo Puelles, cap del Grup de Seguiments de la Policia Nacional a Biscaia, l’últim agent assassinat per ETA en terra basc, verbalitza a Bilbao amb una sola paraula l’absència de significat que veu a aquest aniversari. En el seu passeig amb aquest diari ha passat davant la seu de la policia a Bilbao. A l’entrada, una enorme placa de marbre alinea els 114 noms d’agents que va matar el terrorisme a Euskadi. Puelles passava cada dia davant aquesta placa, fins que el seu nom va acabar figurant-hi. «No espero que en aquest aniversari passi res respecte a l’any novè o l’any onzè. L’evolució serà generacional. El perjudici produït tants anys, en tantes generacions, tindrà impacte bastant temps», resumeix a Vitòria el psicòleg Ángel Altuna, a qui la banda va arrabassar el pare, també policia, el 6 de setembre de 1980. «És només el record de l’escenificació de com es va camuflar el fracàs absolut d’ETA després de 40 anys. Quaranta anys d’assassinats, 40 anys de persecució, per no aconseguir ni un sol dels seus objectius i anunciar un dia que ho deixaven,» sentencia a Sant Sebastià Rubén Múgica, advocat i fill del lletrat Fernando Múgica Herzog, tirotejat el 6 de febrer de 1996. Coexistència sense convivència Coexistència sense convivènciaEl 20 de juny del 2009, sobre la monumental escala de l’Ajuntament de Bilbao, 24 hores després que matessin el seu marit a Arrigorriaga amb una bomba adossada sota el cotxe, la Paqui va sol·licitar després de parlar els polítics: «Jo vull dir alguna cosa». I com en un drama grec, flanquejada pels dos fills, va clamar a ETA davant una multitud trasbalsada: «¡No aconseguireu res més!». Des d’aleshores dona doloroses voltes a la idea que potser l’Eduardo es podia haver escapat de les flames que van devorar el cotxe si hagués portat la finestreta abaixada. Li dona voltes a això, i també que algun veí va avisar els botxins. «El dia abans van posar matrícules noves al cotxe del meu marit. Algú el va veure arribar i va avisar –especula–. Qui el va delatar viu al nostre barri». Aquest any 10 post-ETA hi ha a Espanya una coexistència política amb el món hereu de l’entorn de l’organització, però a Euskadi és una proximitat asfixiant per a les seves víctimes. «Sempre hi ha algun animal que t’insulta pel carrer, encara avui, però no passa ja amb la freqüència de fa anys», constata Múgica. Ángel Altuna evita tornar a Erentxun, el poblet alabès de la seva mare, on, sospita, un dels seus escassos veïns va avisar el pistoler que va matar el seu pare en la revetlla. La coexistència, segons la seva opinió, no ha derivat ni té aparences de derivar» en convivència. «En les quadrilles d’amics el tema de les víctimes avui és incòmode: posa la gent davant el que ha passat en aquest país», explica a Vitòria Eduardo Mateo Santamaría, politòleg que es va comprometre quan ETA va matar Fernando Buesa i el seu escorta, el 22 de febrer del 2000; ara és dirigent de la fundació que recorda el socialista alabès. De l’aniversari Mateo valora que «no hi ha ja l’amenaça, però com a societat ens queda molt: hi ha gent que vol girar full ràpid, sense llegir el llibre abans». Relat Relat«Si jo pogués parlar amb el meu pare, li diria que un dels seus assassins, Valentín Lasarte, es passeja per Sant Sebastià», diu indignat Rubén Múgica. De vegades, en els entresons, les víctimes vives entaulen xerrada mental amb els seus morts. Múgica li comenta al pare el que denuncia com a «traïció política» dels seus excompanys del PSOE i d’altres forces de l’esquerra». Aquest advocat conserva al seu despatx, que va ser del seu pare, la taula que va utilitzar ell, els aranzadis a les lleixes, la foto de l’amic José Luis López de Lacalle, també tirotejat, l’estrella de David, el canelobre... «Aquest despatx és lloc de combat i de memòria», diu. El rastre del combat és a terra, volums del sumari instruït per l’assassinat del líder donostiarra del PP Gregorio Ordóñez, el 23 de gener de 1995. «Vam intentar assenyalar-ne els inductors a l’Audiència Nacional», explica, en al·lusió a José Javier Arizkuren, ‘Kantauri’; Juan Luis Aguirre Lete, ‘Isuntza’; Mikel Antza... No només el relat ocupa la part activa de les famílies dels 857 assassinats per ETA a tot Espanya. També la perseverança davant els jutges. «És rotundament fals que ETA està derrotada –considera Consuelo Ordóñez, la germana de Gregorio Ordóñez–. ETA va aconseguir un compromís del Govern central quan estava més debilitada que mai. La seva derrota s’hauria aconseguit simplement aplicant l’Estat de dret». Aquest any X del comunicat de cessament definitiu dels atemptats, admet la presidenta del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme COVITE, que «almenys s’ha aconseguit el millor: ara ETA no ens mata. Però va ser un final amb negociació que Zapatero va acceptar i Rajoy va materialitzar». «Que ja no matin està bé –ironitza des de Brussel·les l’eurodiputada Maite Pagazaurtundua, germana de Joseba Pagazaurtundua, policia local i socialista d’Hernani assassinat–. Però la circumstància actual del País Basc, un negacionisme subtil, es teixeix des d’aleshores: ETA va abandonar, però la seva força política va ser legalitzada sense condemna prèvia dels crims». Queda la pena Queda la pena¿Com se li explica a una nena de quatre anys que al seu avi el van assassinar? L’experiència del dolor, meditat, es plasma en un fullet que Ángel Altuna ha escrit com a «guia per explicar la veritat a víctimes d’actes violents de segona i tercera generació». A Altuna li va sobrevenir la pregunta al cotxe, moment temut: «Allà no hi ha pantalles ni joguines que distreguin; estàs en trajecte i llavors la teva filla de cinc anys et pregunta: ‘Pare, ¿per què mai m’expliqueu com va morir l’avi?’». Deu anys després del final d’ETA queden les males nits. Les de la Paqui recordant que l’Eduardo havia tornat d’un viatge amb tren amb un fullet de la Ribeira Sacra que va agafar a l’estació. «Estàvem a punt d’anar-nos-en de vacances per primera vegada sense els nens, com quan érem nòvios», explica. El policia preparava minuciosament l’estiueig quan li van treure la vida. I Altuna pensa de vegades que si no hagués quedat amb uns amics i hagués acompanyat el Basilio, el seu pare, a les festes del poble, «potser seria amb ell quan li van apuntar, i desviar la pistola d’una manotada...», relata pujant un turó ple de txiribitas, floretes, i noms de víctimes d’ETA i altres terrorismes que l’artista Agustín Ibarrola va erigir a Vitòria al costat d’un impressionant peveter. Allà s’hi cita gent de tota condició. Carrero Blanco, per exemple, i Argala, l’etarra que el va matar, assassinat després pel Batalló Basc Espanyol. El d’Altuna amb aquest diari és un passeig per un paratge bonic, encatifat d’herba i fruits dels castanyers que l’acompanyen. El quotidià deambular de Rubén Múgica és un altre, per una vorera donostiarra romàntica, en la qual una placa acolorida entre les llambordes recorda on van disparar el seu pare. És part de la quotidianitat amb què les víctimes reben aquest X aniversari de l’emissió d’aquell vídeo amb un encaputxat locutant: «A Euskal Herria s’està obrint un nou temps polític...»

El més llegit