Fa uns dies vaig anar a veure la pel·lícula d’Icíar Bollaín sobre ‘Maixabel’. Quan vaig acabar de veure-la estava en un mar de llàgrimes que brollaven sense parar des de, més o menys, la meitat de la pel·lícula. Tenia l’estómac regirat. Eren les meves neurones mirall treballant a preu fet perquè jo empatitzés amb els personatges que Blanca Portillo i Luis Tosar interpreten tan magníficament. La pregunta al sortir era l’òbvia: ¿Jo podria perdonar els assassins d’algú estimat per mi? ¿Tindria la valentia de sacrificar la tranquil·litat gregària d’estar en el teu cercle de confort per donar la cara per qui un dia me la va trencar? Suposo que t’has de veure en aquesta situació per poder respondre a la pregunta sense frivolitat.