Els temps de la justícia són uns i sovint no s’adapten a l’actualitat. O sí. El Tribunal Constitucional (TC) ha rebutjat per unanimitat el recurs de súplica i la sol·licitud de mesures cautelars plantejada per Carles Puigdemont, Toni Común, Clara Ponsatí i Lluís Puig contra les euroordres i les ordres de detenció nacionals i internacionals cursades contra ells pel Tribunal Suprem el 14 d’octubre i el 4 de novembre del 2019, després de dictar-se la sentència del procés, que va fixar que els delictes pels quals estan reclamats són els de sedició i malversació de cabals.
La desestimació del recurs de súplica confirma la decisió ja adoptada pel mateix Tribunal Constitucional el 16 de març quan va rebutjar suspendre preventivament les ordres de detenció, com havien sol·licitat els fugits. De tal manera que tot i que la sentència del tribunal de garanties s’hagi produït un dia després que la justícia italiana hagi decidit deixar en suspens l’entrega de Puigdemont, no es pot interpretar com una espècie de resposta, ja que el Constitucional no es pronuncia sobre les euroordres sota el prisma de la qüestió prejudicial plantejada per Llarena en relació amb la negativa de Bèlgica a entregar Puig.
Durant la instrucció
En aquesta ocasió, com durant pràcticament tota la instrucció del procés, els magistrats que componen el ple han coincidit a considerar que dictar les ordres de detenció va ser una decisió respectuosa amb el dret a la tutela judicial efectiva i no va vulnerar el seu dret a la tutela cautelar perquè es va obrir una peça separada de mesures cautelars subjecta a un procediment contradictori.
La decisió de no suspendre la vigència de les ordres de detenció impugnades en empara es basa en una consolidada doctrina constitucional, que nega la suspensió cautelar en el procediment d’empara de les mesures provisionals privatives de llibertat o que puguin tenir un impacte en el dret a la llibertat personal. El tribunal afirma que suspendre en la peça de cautelars del recurs d’empara una mesura cautelar, adoptada per un òrgan de la jurisdicció ordinària i que conforma l’objecte principal d’aquest recurs d’empara, suposa una resolució anticipada del fons del recurs.