José Luis Ábalos: «Em molesta que s’hagi deixat un marge de dubtes sobre la meva sortida»

És un hotel del barri de Las Letras de Madrid, a quatre passes del Congrés dels Diputats, el seu nou lloc de treball. Per fora és el de sempre, una mica més prim, però amb el vestit blau i la corbata dels temps de poder. Per dins, s’esforça a mantenir el tipus en un moment de dilema vital i professional. La seva vida segueix a Madrid, cap on va decidir virar-la el 2009. Uns anys després se li va acostar un diputat que coneixia poc, com tots, però que anava ben proveït d’ambició. Volia ser secretari general del partit i volia comptar amb ell, li agradava el seu estil com a parlamentari, li va dir. Al principi, ningú se’l va prendre gaire seriosament, tot semblava predestinat perquè fos Susana Díaz, però la presidenta andalusa va fer un pas al costat a l’emergir Eduardo Madina i, al final, l’elegit per a secretari general va ser aquell diputat alt i resolt. Avui és el president del Govern després d’una història frenètica en pocs anys amb caigudes i reconquesta del poder. L’únic dirigent que pot dir que va estar sempre al seu costat és José Luis Ábalos (Torrent, 1959). Però així és la política. El matí del 10 de juliol va sonar el seu telèfon. Era de la Moncloa. Posaven punt final a la seva etapa de ministre i secretari d’Organització del PSOE. Pocs han concentrat tant poder i pressupost. El silenci entorn al seu voltant ha predominat des d’aleshores. ¿Donarà molts titulars? Espero que no. ¿Ha esquivat molt la veritat en aquests tres mesos? Al contrari. El que passa és que de vegades la veritat a alguns els sembla pobra, però no tinc res a amagar. ¿Li ha donat moltes voltes als perquès per destituir-lo? No, perquè no hi ha tants motius. Sí que em molesta que s’hagi deixat un marge de dubtes que hagi permès a uns decantar-se per uns motius i a altres, per d’altres. I que aquells que sempre busquen l’opció de la misèria m’hi hagin pogut vincular. ¿Quina explicació ha donat als seus fills? Cap, perquè quan et nomenen alguna cosa, té un final. Sona el telèfon aquell dissabte al matí. ¿Sabia el que li dirien des de la Moncloa? Sabia que tocava remodelació del Govern. ¿Sabia que li tocava la sortida? No ho sabia, perquè és una decisió que el president estava cuinant amb discreció. Sí que és veritat que ja sentia necessitat per qüestions personals d’un canvi en la meva situació. ¿El president li va dir aquell matí a la Moncloa que se n’anava de tot, del Govern i de la secretaria d’Organització del PSOE? Havent sigut ministre, i amb un caràcter molt polític, després era molt difícil limitar-se a la tasca orgànica en el partit. ¿Li va doldre més deixar el lloc en el partit? Vaig superar els quatre anys. És molt. Havia fet el que havia de fer en el partit. ¿Passar del tot al no-res en un matí és un cop baix? No. Et canvia la vida, però vaig sentir un alliberament vital que necessitava i fins i tot d’alguna manera estava demanant. Tampoc és que et quedis abandonat: continuo sent diputat. Així que no he passat al no-res en cap moment, perquè hi ha hagut molta gent mostrant afecte i oferint coses. ¿Ah, sí? ¿El veurem al capdavant d’una empresa pública, com altres exministres? No ho sé. No tinc cap pla ni tampoc espero res. ¿A Madrid o a València? Soc a Madrid i seguiré a Madrid, perquè bona part de l’agenda, almenys la meva, es concentra aquí. València és casa meva i on em trobo més a gust, però he de seguir aquí. ¿El Govern valencià és una opció en algun moment? En absolut. Hi va haver un moment en què volia aterrar en la política nacional, ho vaig aconseguir el 2009, i ja havia pres una decisió. I això es va anar accentuant. ¿Va preguntar al president pel futur d’Iván Redondo? No vaig preguntar per ningú. Em vaig anar assabentant dels relleus pels mitjans. ¿Redondo ha sigut un bon company de travessia en el Govern? Sempre m’hi vaig avenir. Es va parlar de diferències. Amb mi, mai; ni amb l’Iván ni amb ningú. Sempre vaig ser un pont. De tenir bona imatge a la premsa conservadora de Madrid a ser a la diana. ¿Què va passar? La crispació esdevé amb el govern de coalició. Utilitzant com a desencadenant la trobada amb la vicepresidenta de Veneçuela, comença la campanya, però és normal. ¿ A qui dispararan? ¿Allò de Delcy Rodríguez no ho faria avui si l’hi demanessin? No és que m’ho demanessin tampoc. En un govern hi ha gestions que no tothom està en condicions de fer. Uns representen més autoritat política. ¿I el rescat de Plus Ultra? Al Ministeri de Transports no se’l denuncia al jutjat perquè no forma part de l’òrgan que pren la decisió. El que passa és que els venia molt bé el relat veneçolà. ¿Tem que esclati algun escàndol sobre vostè? ¿Té la consciència tranquil·la? Totalment. És més, del que es parla sempre s’ha judicialitzat tot i totes les decisions han acabat igual de bé. Tot s’ha judicialitzat i tot està resolt. No espero absolutament res. ¿El fracàs de la moció de censura de Múrcia l’assumeix com un error personal? Propi, no, perquè vam hi intervenir diverses persones. Un error de càlcul. No. El problema no és qui fa la moció, sinó com el PP va comprar aquests trànsfugues i es va guanyar el favor de la ultradreta. La perversió és invertir la qüestió. Però d’aquí va venir que els avancessin a Madrid i el que va passar. El problema és de Ciutadans, que no s’atrevia amb Madrid i que sembla que desconeixia que Ayuso es volia desprendre d’ells. ¿En què és diferent avui al que va impulsar Pedro Sánchez a tornar al lideratge del PSOE? Només faltaria que fos el mateix. Han sigut 5 anys. El més històric del que he viscut ha sigut aquesta rebel·lió interna del partit, que no s’havia produït mai. Aquesta resposta de les bases a determinades maneres d’actuar. La primera moció de censura que triomfa en democràcia també seria històrica. O el primer govern de coalició. I la pandèmia... Massa moments per ser el mateix. ¿Tornaria avui a empènyer Sánchez a fer aquest pas? Sempre cal intentar les coses, perquè ser viu és arriscar. Rejoveneix molt, a més. Un socialista ha de sentir sempre aquest punt de rebel·lia i indignació davant l’abús, l’atropellament i la injustícia. Has de ser rebel, tinguis l’edat que tinguis. ¿En els ministeris no troba un el contrari, molta burocràcia? Però amb molt marge d’acció política, més del que de vegades creiem. La capacitat de discrecionalitat és important. ¿Té la sensació que va salvar el PSOE i que no l’hi han agraït? Mai he salvat ningú. No tinc aquesta visió redemptora. Sempre he fet el que m’ha nascut. Mai he actuat amb càlcul. Fins i tot algunes decisions només em portaven a perdre i no m’ha importat. L’important és ser tu. Si no, et negues a tu mateix i ja no vals res. En tot cas, ser secretari d’Organització i ministre és impensable per a algú que va començar en un partit prohibit. He tingut més del que podria merèixer i això m’obliga a ser agraït. Ha dit que aquests mesos no ha parlat amb Pedro Sánchez. Ximo Puig va dir que tampoc havia parlat amb vostè. Jo no truco a ningú. El que em coneix sap que no acostumo a trucar i que no m’agrada molestar ningú. Tampoc vull res. Si volen alguna cosa sempre trobaran disponibilitat per part meva i crec haver-la deixat sempre. ¿Diana Morant l’ha trucat a l’arribar el Govern? No». ¿Hi ha centralisme a Espanya? No, hi ha concepcions centralistes. I hi ha visions diferents d’Espanya. Comprendre Espanya des d’una visió perifèrica és més fàcil. Des del centre s’entén pitjor, molts creuen que Espanya és el centre. Als de la perifèria se’ls veu com ploraners de vegades. És que una qüestió és l’àmbit reivindicatiu i una altra és fer del victimisme un projecte polític. ¿Allò del finançament autonòmic és victimisme? No, no, perquè va acompanyat una situació objectiva. Tothom està d’acord amb això. ¿Llavors per què no es resol? Perquè ha de ser un model. El problema està en com abordar una regla general que no pot satisfer tothom, perquè no tots estan en la mateixa situació. Cal trobar un mínim comú, però amb molts altres fons que reequilibrin. ¿Sortirà en aquesta legislatura? Aquest era un dels compromisos. Una vegada que la pandèmia ho permeti, s’haurà de plantejar en lloc de recórrer a fons d’emergència. Jo del meu pas pel ministeri puc dir que vaig situar una reivindicació de l’Estatut: el 10% de les inversions. ¿Es mantindrà ara? Jo tinc la satisfacció de dir que ho vaig fer. Hem establert un precedent que si el que ve no compleix, almenys se li pot retreure. Capgirem el discurs del centralisme. ¿Potser la perifèria no entén Madrid i Ayuso? Ayuso és alguna cosa més. Hi ha declaracions que demostren no ignorància, sinó l’elogi de la ignorància. Fins i tot ha tingut la supèrbia de qüestionar una declaració del Papa. La dreta contra el Papa i l’esquerra defensant-lo. ¿Qui ho diria? Hi ha un àmbit de valors comuns que són els de l’humanisme. La dreta pot ser molt beata, però això no significa que manegi valors. ¿És difícil tornar a saber viure després de tots aquests anys a dalt de tot? Hi ha moltes ganes de viure, però no és fàcil, perquè sortir al carrer o anar al supermercat continua sent estrany. No per a tu, sinó per a la resta. El que és evitable és la fustigació. Espero que vagi desapareixent. ¿Aquesta atmosfera política és molt més polaritzada que altres en el passat? És recurrent. S’ha viscut amb Felipe González i el ‘vagi-se’n’. Van ser anys duríssims fins que va caure el Govern amb ganes de caure. I amb el final de Zapatero igual. ¿Veu desgastat ara Sánchez? No. Hi ha un desgast objectiu i un de subjectiu. El dolent és aquest: és quan dius que ja no n’aguantes més.

José Luis Ábalos: «Em molesta que s’hagi deixat un marge de dubtes sobre la meva sortida»

«No tinc cap pla ni tampoc espero res», afirma sobre el seu futur l’exministre i ex número tres del PSOE

El més llegit