Illa ofereix un cabdell a Aragonès

Hemingway assegurava que durant la Primera Guerra Mundial un home va ser afusellat per un pilot d’objectors de consciència. Serveixi aquesta anècdota per resumir la immisericordiosa intervenció de Carles Riera, dirigent de la CUP, soci preferent, per no dir crossa indispensable, del Govern que presideix Pere Aragonès, al qual exigeix un nou referèndum abans del 2025. Junts per Catalunya no és soci preferent. És Govern. I, alhora, oposició. Més, fins i tot. És el tàvec que habitualment més empipa Esquerra, la dinamita de la taula de diàleg. Amb aquests companys de viatge, ¿quin paper li queda al PSC, formalment principal partit de l’oposició? Aquesta era una de les incògnites a aclarir en la segona jornada del debat de política general. No és que sigui la repera com a equació, però és que el que alguns anomenen el conflicte català ha arribat ja al punt en què el millor que es pot esperar és que les coses no empitjorin. Salvador Illa, en la seva mitja hora d’intervenció, com un professor després d’un examen de primer trimestre, ha posat nota un a un a tots els consellers del Govern. N’ha aprovat uns quants, amb bona nota, fins i tot, i n’ha suspès més de la meitat. Al diari de sessions poden llegir, si volen, amb detall els resultats de l’examen ‘illesc’. Vostès mateixos. La part interessant, no obstant, ha sigut el final de la seva intervenció. Ha explicat, en el que sembla que no és un secret revelat, que dies enrere va coincidir amb Aragonès al Liceu, que, com se sap, a més de coliseu operístic era abans el Tinder vuitcentista. No s’ha d’imaginar encara Illa a la llotja amb el ventall tancat i recolzat a la templa, que, pel que sembla, significava «penso en tu» quan al Liceu s’hi anava a buscar parella, i a Aragonès amb el pai-pai desplegat i de cap per avall com a resposta, una cosa així com «estic compromès», segons el llenguatge dels ventalls. La cosa, llàstima, era més simple. Van coincidir tots dos amb motiu de la representació al teatre de la Rambla d’‘Ariadna de Naxos’, òpera de Strauss, l’argument del qual (la tossuderia d’un ric vienès obstinat a fusionar en una única obra una tragèdia i una sàtira) li ha anat molt bé al líder de l’oposició per fer un retrat de les dues ànimes que conviuen al Govern de la Generalitat. No ha sigut una referència d’aquestes que van de cap als titulars de les cròniques, cert, però hi ha en l’òpera citada una cosa subliminar que no mereix ser passada per alt. És l’Ariadna que dona nom a la composició de Strauss. És un personatge àmpliament conegut de la mitologia grega. Va ser ella la que va trobar una forma fàcil i segura perquè Teseu trobés el camí de sortida del laberint del Minotaure, una línia recta si es compara amb el laberint en què s’ha convertit la política catalana, en què part del Govern és oposició i en què el principal partit de l’oposició ofereix el seu braç al conseller d’Economia per tirar endavant els pròxims pressupostos sense haver de fer-se el cupaire, com va passar dies enrere. La història del Minotaure, amb la valentia de Teseu i la intel·ligència d’Ariadna com a eixos morals, s’explica fins i tot als infants en contes infantils, tot i que, això sí, censurant prudentment els detalls més bruts de la llegenda, com de quina relació zoòfila va néixer aquell monstre i, també, el paper crucial de Dèdal, pare d’Ícar, en aquell infame lligam. Tot això, en qualsevol cas, no és res comparat amb com va acabar la pobra Ariadna, abandonada en una illa per Teseu malgrat que li va salvar la vida amb un simple cabdell de llana. No és sobrer remarcar-ho, vist el fil narratiu d’Illa, comparativament el més amable amb Aragonès de tots els oradors que durant la segona jornada del debat de política general han passat pel faristol, exceptuant, és clar i només faltaria, que el de la mateixa Esquerra, Josep Maria Jové. Veure per creure. Dir que Aragonès s’ha comportat com un Teseu en el seu torn de rèplica seria precipitat. D’entrada, perquè el president de la Generalitat, en un gest que potser revela més fàstic que menyspreu, no ha respost un a un als intervinents, sinó que ho ha fet d’una tacada. I, en segon lloc perquè Aragonès, escoltades les intervencions de Junts i la CUP, és com els escaladors que transiten per aquest perillós pas de 500 metres que dona accés al cim de l’Everest i que amb tanta gràcia va descriure un dia el metge i alpinista Ken Kamler. «Si caus a l’esquerra, cap al Nepal, són 2.438 metres d’altura. Si caus cap a la dreta, cap al Tibet, són 3.658 metres». Deia Kamler que, per descomptat, era millor caure cap al Tibet. «Viuràs una mica més». Així està Aragonès, sembla, en el dilema d’elegir entre un nou referèndum abans del 2025 o, com a alternativa, estellar la taula de diàleg i anar al xoc amb el Govern central, com suggereix Junts. No queda clar quina alternativa ofereix una vida política més llarga al president de la Generalitat. Aragonès, en la seva rèplica, ha volgut donar a entendre que el seu propòsit és assolir el cim, no queda clar com, el que sí que és segur és que prefereix fer-ho amb Illa, com una Ariadna qualsevol, abandonat en una illa. Ha esmenat tota la intervenció del president del grup socialista. De principi a final. Al Liceu van anar-hi només per l’òpera.

Illa ofereix un cabdell a Aragonès

Només en la indesxifrable política catalana passa que la intervenció més mansa d’oposició al Govern la faci el primer partit de l’oposició

El més llegit