Borràs contraprograma Aragonès

És una anècdota semioblidada de la Segona Guerra Mundial que en plena contesa els britànics van imprimir milers de falsos segells postals amb la cara de Heinrich Himmler per, després, fer-los arribar a Alemanya per tal d’aixecar recels, desconcert i suspicàcies a la cúpula del Tercer Reich i, sobretot, desencadenar una impredictible reacció a la cúspide d’aquesta cúpula, o sigui, Adolf Hitler. Se suposa que està malament recórrer a referències al nazisme per obrir una crònica sobre una sessió del Parlament, i probablement tinguin raó els qui així ho sostenen, però el record d’aquesta anècdota cal prendre-se’l com Lubitsch, que el 1942, en plena guerra, es va atrevir a trobar un costat còmic a la barbàrie a ‘Ser o no ser’, pel·lícula sense igual en el seu gènere. La cosa és que el debat de política general ha estat precedit d’una petita cerimònia en la qual Laura Borràs ha estampat al president Pere Aragonès un segell amb l’efígie del seu antecessor, Quim Torra. Ha sigut lubitschià. El debat anual sobre la salut del país té des de fa més de 30 anys una posada en escena concebuda perquè sigui un dia de lluïment per part del president de la Generalitat. En la primera sessió sol intervenir només ell. Les rèpliques acostumen a deixar-se per a la segona jornada. Però Aragonès, com se sap, ocupa el càrrec fruit d’un trio, un tipus d’allitament que, segons un expert en la matèria, com ho és Charlie Sheen, podrà semblar una fantasia, però que és en realitat un malson. Ho va explicar el mateix Sheen en una entrevista en la qual va parlar sense embuts de la seva vida sexual. En els trios, va dir, hi ha preferències, enveges i, arribat el cas, fins i tot humiliacions. Només des d’aquesta perspectiva poden interpretar-se els preliminars del debat de política general, que han començat amb una entrevista que la presidenta Laura Borràs ha concedit al matí a Catalunya Ràdio. Poques hores abans que Aragonès iniciés el seu discurs, Borràs ha lamentat que el president es presti a participar en una taula de diàleg amb el Govern central perquè això és el mateix que «col·laborar» amb l’enemic, una paraula curiosa, a només un sufix de distància d’una expressió insultant, col·laboracionista, el que és el mateix que acusar Esquerra de crear una cosa així com la Generalitat de Vichy. Hores després i minuts abans de l’inici de la sessió, Borràs ha tornat a donar la raó a Sheen. Ha organitzat un petit homenatge a Quim Torra en el primer aniversari de la seva inhabilitació. Aragonès no ha pogut o no ha volgut excusar la seva presència. Ha sigut interessant. Mentre el president ha situat la independència en l’horitzó, un lloc bastant incert, perquè amb la curvatura de la Terra mai s’hi pot arribar, Torra ha comminat a no retardar el que ell considera inqüestionable, deixar-se de taules i, si és necessari, envair Rússia a l’hivern. A la ‘troupe’ de periodistes que setmanalment passen per hores i hores al Parlament (una salutació des d’aquí a tots) res de tot això els sorprèn. Alguns d’ells són fins i tot autors de treballadíssims llibres sobre l’anomenat procés. En certa manera, no creuen Borràs quan diu que el 28 de setembre, per ser la data de la inhabilitació de Torra, és «un dia ple de ressonàncies». A la seva manera, s’han adonat que és cert aquell lema pirata que recorda que com més buit està el barril (de rom, se suposa), més fort ressona. Com el procés. Tornem a Lubitsch. ‘Ser o no ser’ és una pel·lícula perfecta. És un milfulls de gags, però el que ve al cas ara és la humiliació que una vegada i una altra pateix el protagonista, Joseph Tura, cada vegada que està a punt de recitar el cèlebre monòleg de ‘Hamlet’ des de l’escenari del teatre. És l’estona que aprofita la seva dona per flirtejar amb un aviador ben plantat que espera el moment assegut a les primeres files de la platea. Com una Borràs, s’aixeca i eclipsa el gran moment del protagonista de l’obra, Tura o Aragonès, diguin-li com vulguin. La presidència del Parlament havia sigut, per tradició, un càrrec que s’exercia amb un cert apartidisme. Qui presideix la Cambra catalana o el Congrés dels Diputats se suposa que és un àrbitre del joc. En el cas català, els límits que no pot sobrepassar no estan ben definits. L’Estatut remet al reglament del Parlament per conèixer-los i el reglament del Parlament redirigeix a l’Estatut per conèixer-los. Coses que passen. Però fins que Carme Forcadell va ocupar el càrrec, com hem dit, hi havia un codi de comportament no escrit que convidava a un ‘fair play’. Poques estridències hi ha a les hemeroteques de les etapes parlamentàries preprocés. Posats a destacar-ne una, ni que sigui perquè no caigui en l’oblit, està aquella ocasió en què el democristià Joan Rigol, preguntat sobre el fet que els seus col·legues de coalició de Convergència tinguessin llibertat de vot a Madrid per recolzar o no la llei de l’avortament, se li va ocórrer dir que «hi ha un ús social del cos de la dona que no es pot menysprear». A punt va estar de sortir de la sala de premsa enquitranat, emplomallat i sobre un raïl de ferrocarril, però res a veure amb els temps actuals, que, parafrasejant Manuel Vázquez Montalbán quan va analitzar l’arribada de José María Aznar al poder, podria dir-se que la democràcia catalana s’ha convertit en una democràcia orgànica, en la qual algunes associacions socials funcionen com una mena de sindicat vertical i la presidència del Parlament com un gabinet de propaganda davant el qual el discurs d’Aragonès, recitat amb un cert aire d’opositor, res pot fer.

Borràs contraprograma Aragonès

¿La presidenta del Parlament ha acusat el president d’estar a un pas de crear la Generalitat de Vichy?

El més llegit