No és normal encapçalar una crònica política amb el nom d’un jutge. No fa falta caure en les urpes de l’independentisme màgic i comparar Espanya amb Turquia per defensar que això no hauria de ser així. I si passa això no és per una ingerència extra constitucional del poder judicial. Ni tampoc perquè aquest sigui un Estat sense divisió de poders. Ho és pel fracàs de la política. En primer lloc en els temps de la transició que, en una decisió comprensible pel context, es va acceptar donar protecció judicial a la forma d’Estat en lloc de mantenir-la al terreny, justament, del consens constitucional. D’aquí el periple dels delictes de rebel·lió i secessió fins a la seva pràctica desaparició. Uns temien que les majories polítiques anessin en una direcció que no els convenia. I d’altres que el poder executiu utilitzés l’exèrcit per a finalitats espúries. I de dues pors contraposades no en sorgeix res de bo. En segon lloc, som aquí pel quietisme de Rajoy en la dècada passada. Un quietisme que ha exasperat el poder judicial i la Casa Reial. Però aquí som per explicar com les bambolines determinen el teatre de la política. I aquesta setmana, les bambolines són judicials.