Els centrípets i el final del procés

A Catalunya, la política s’ha situat en un nou escenari i les lògiques que guiaven el comportament dels partits polítics, el que en ciència política coneixem com ‘cleavage’, han canviat. Si des de la Transició fins al 2010 els governs estaven basats en una lògica ideològica, la dècada del 2010 al 2020 va ser el ‘cleavage’ nacional el que va marcar la configuració de la Generalitat. Però la dècada del procés ha acabat. En l’actualitat existeix un nou eix de confrontació electoral que, si bé encara no guia la lògica de la configuració dels governs catalans, sí que està marcant el posicionament dels partits i votacions, com demostren la del Parlament a favor del diàleg o la mateixa taula bilateral. Aquesta nova etapa marcada per un nou eix divideix els partits entre centrípets i centrífugs: els primers, aquells que busquen i arrisquen en un acostament entre posicions diferents per aconseguir un diàleg en el centre de l’escena política; els segons, els que busquen continuar tensant les posicions perquè l’acord no sigui possible i rendibilitzar-ho a les urnes. Doble ‘cleavage’ Catalunya, tradicionalment, ha sigut una terra de doble ‘cleavage’ electoral: l’ideològic i el nacional. Un i un altre s’activaven segons la contesa electoral i el període històric que analitzem. Des de les primeres eleccions democràtiques fins a l’any 2010, els governs catalans sempre van mantenir una línia ideològica com a eix rector. Des de 1980 fins al 2003 van ser els Governs conservadors de CiU els que, en ocasions recolzats en el PP, van aconseguir mantenir una acció política basada en criteris de centredreta nacionalista. Des del 2003 fins al 2010 van ser els anomenats tripartits o Governs d’esquerres els que van regir la comunitat. Com es pot veure en les dues configuracions, conservadores o progressistes, sempre hi va haver una barreja de partits sobiranistes i no nacionalistes units per l’eix ideològic que prioritzava en la configuració governamental. Després de la sentència de l’Estatut, l’eix ideològic es va diluir en benefici de l’eix nacional. La dècada que va des del 2010 fins al 2020, la configuració dels governs de la Generalitat ha prioritzat la unió del bloc sobiranista-independentista per sobre de qüestions ideològiques. La unió va arribar a ser tan forta que fins i tot, recordaran, hi va haver una llista conjunta d’exconvergents i republicans que tradicionalment havien sigut absolutament incompatibles, no només per qüestions ideològiques, sinó per la taca del 3% que perseguia els hereus de Jordi Pujol. No obstant, el denominat procés va diluir totes aquestes discrepàncies per un objectiu comú: la independència. Després dels fets del 2017, on es va arribar al clímax del procés, la configuració de l’espai polític s’està movent cap a un nou temps. En l’actualitat, el denominat procés es pot donar per finalitzat, tot i que no s’ha de confondre amb els anhels de moltes persones que encara continuen considerant que la independència és la millor solució per a Catalunya. Dicotomia extrema Estic parlant del procés entès com el període comprès entre el 2010 i el 2020, en què, a Catalunya, l’únic ‘cleavage’ existent era la dicotomia entre independència sí o no, una era que va començar amb la manifestació encapçalada pel president José Montilla en defensa de l’Estatut i que ha finalitzat amb l’empresonament i indult dels líders de l’1 d’octubre del 2017. Socialistes, republicans i morats s’han mogut de l’espai polític que van ocupar durant la dècada del procés per configurar un nou ‘cleavage’ en què no els uneix ni l’ideològic ni el nacional, sinó una voluntat real d’acostar-se a qui abans es titllava més d’enemics que d’adversaris. Els membres de cada grup En el grup dels centrípets hi ha els qui van possibilitar el 155 (PSOE), els que van forçar una DUI (ERC) i els que sempre van defensar un referèndum (Unides Podem). A més d’aquests partits, hi ha altres la sensibilitat dels quals cap al conflicte territorial sempre ha sigut elevada, com el PNB, Més País, BNG i Compromís. En el grup dels centrífugs hi ha aquells que no s’han mogut de les posicions que van mantenir durant el procés, que no han avançat perquè no els interessa políticament: El PP, Vox, Cs, Junts i la CUP. Aquests partits tampoc comparteixen ideologia ni posicionament nacional, però sí un immobilisme nostàlgic d’una dècada que passarà a la història com un dels nostres capítols més vergonyants per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya. L’epíleg del procés Res garanteix el rèdit electoral als protagonistes de l’espai centrípet. Tots s’han hagut d’arrossegar des de la comoditat de les seves trinxeres a un espai desconegut i terriblement espinós des del punt de vista de l’argumentari de fa quatre anys. Ni ERC ni el PSOE aproven el test de l’hemeroteca asseguts en una taula bilateral amb aquells que abans estaven just a l’altre costat del tauler dicotòmic. No obstant, l’objectiu de la convivència i l’harmonització de la discrepància és tan noble que, almenys, els hauríem de reconèixer la valentia d’escriure l’epíleg del procés, que alhora és el pròleg d’una nova etapa de Catalunya a Espanya.

Els centrípets i el final del procés

El PSOE, ERC i Unides Podem s’han mogut de l’espai polític que van ocupar durant la dècada del procés per configurar un nou ‘cleavage’ a Catalunya

El més llegit