La política viu d’instantànies, però necessita marcs d’interpretació que donin sentit al que es fa i al que es diu. Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa com l’anti-Rajoy. El Govern de la moció de censura i ara el Govern de coalició tenen la seva raó de ser en fer les coses de manera diferent a com les feia Rajoy, fins i tot quan fossin les mateixes derivades dels compromisos d’Espanya a la UE. Pere Aragonès ha arribat a la plaça Sant Jaume com l’anti-Torra. El Govern amb Puigneró mira d’evitar fins on pot les pancartes i l’excés de gesticulació, tot i que no aconsegueix aplicar la mateixa disciplina als partits que li donen recolzament, sumits des de fa un parell de dècades en una lluita fratricida per l’hegemonia. La taula de diàleg celebrada aquesta setmana neix de la intersecció d’aquests dos marcs de referència, és una taula dels que no volen practicar ni el quietisme de Rajoy ni els escarafalls de Torra. El que els costa és trobar el que sí que poden fer.