Jorge Dezcallar: «La manera de retirar-se de l’Afganistan pesarà sobre Biden i les seves expectatives de futur»

Des de la seva talaia i refugi a Valldemossa, Jorge Dezcallar (Palma, 1945) pensa el món i l’escriu. Casa seva és una bombonera de records, viatges i llibres. És una casa europea amb vista al Mediterrani i amb la mirada posada al món. El diplomàtic rep aquest diari per donar les claus sobre la seva primera novela, Espía accidental, que serà presentada en el Club d’Opinió d’aquest diari el dia 21. Matías Vallés conversarà amb l’autor a partir de les 19 hores. Primera novel·la. ¿Salt mortal amb xarxa o sense? Em feia respecte fer el salt a la ficció. Em feia por no ser capaç de construir personatges creïbles. Perquè una cosa són els teus records, ja sabem tots el que és la memòria, però als meus llibres anteriors hi havia una base sobre la qual construir que era real. Tot el que he explicat en els meus títols anteriors és absolutament cert. Aquí no, aquí ho havia d’inventar tot a partir d’un rerefons que sí que és real, que és el drama de l’Orient Mitjà, la confrontació entre Israel i l’Iran o el problema de Síria. ¿Ha modulat a la seva manera algun element propi de les novel·les d’espies? Potser sí. Hi ha una cosa que sí que volia fer. Quan pensem en un espia, ens passa pel cap James Bond, una imatge que no té res a veure amb la realitat. A tots ens agradaria tenir un Aston Martin o totes aquestes senyores tan meravelloses. Però no hi ha novel·les que parlin del Centre Nacional d’Intel·ligència i jo en volia parlar. Perquè tenim un servei secret molt digne. Hi ha tota una tradició anglosaxona d’escriure sobre aquests serveis i amb una valoració en positiu per part de la societat. Aquí, en canvi, l’opinió és més aviat negativa. La gent parla de clavegueres de l’Estat i no, no és veritat. La gent que és al CNI es dedica a defensar els interessos del país i els espanyols. ¿Vostè què entén per clavegueres? Les clavegueres de l’Estat són una altra cosa, és una cosa que es pot aplicar a una policia política posada al servei d’un dictador o d’un partit polític. Nosaltres no ho hem sigut. I ho vaig demostrar quan vaig ser al CNI. Em vaig enfrontar amb Aznar en un moment determinat. Li vaig dir que no teníem constància d’allò de les armes de destrucció massiva. Ell em deia que ell tenia les seves fonts d’informació. I nosaltres teníem les nostres, els nostres homes sobre el terreny, informadors. I l’hi vaig fer saber, li vaig dir la veritat. ¿Hem idealitzat els espies? La gent té una visió completament falsa del que és un servei d’intel·ligència. I és veritat que obrir-lo és molt difícil perquè és un món d’ombres i perquè la llei de secrets oficials t’obliga a mantenir el silenci. No pots explicar el que fas. I una manera de fer-ho és la ficció. A Espanya no hi ha tradició d’aquest tipus de novel·les. De fet, el protagonista, Asís, té trets de pícar. Sí, en efecte, es podria inscriure una mica en aquest tipus de personatges, com el Buscón o Lazarillo, de la nostra tradició literària de la picaresca. Asís és un paio que fracassa a l’escola, que es fica en el món de la droga perquè és fàcil, que té uns principis de vegades discutibles, però que de sobte troba un sentit a la seva vida quan arriba un altre paio i li ofereix una feina que li permet tornar a la seva terra. És un vividor, un pintes, un paio simpàtic, fruit d’un pare trapisondista i una mare que és una trepa. Però és un personatge que va guanyant al llibre: s’enamora i, quan arriba el moment de la veritat, allà hi ha alguna cosa que li fa adoptar la decisió més arriscada però la més digna i decent. Asís no és el personatge que prefereixo del llibre, em resulta més atractiu el d’Amal, que pren les seves pròpies decisions i n’assumeix els riscos. Amal diu a la novel·la: «L’Orient Mitjà està ple de gent insatisfeta que espera messies desapareguts que s’agafen el seu temps per tornar: l’esperen els cristians, l’esperen els xiïtes i els drusos, també. I cap torna. Almenys ara per ara». ¿Podria completar el diagnòstic? Orient Mitjà el que viu és un procés de modernització frustrat. Van tenir unes societats que van ser líders en ciència o astronomia. I, de sobte, va arribar la colonització, que els va trencar la columna vertebral, i després van arribar uns règims que es van dedicar a copiar mimèticament els models occidentals. Són models que no els funcionen, que els produeixen corrupció política i ineficàcia econòmica. Llavors es frustren. I estan buscant el seu camí. Quan aconsegueixen fer caure aquests règims corruptes, que és el que fa la Primavera Àrab, el que sorgeixen no són democràcies, sinó el que hi havia abans, els Germans Musulmans i les tribus. D’altra banda, això d’esperar un messies en ple segle XXI... Esperen massa de forces que ja no són les que manegen el món. Així mateix, el pes de certes interpretacions de la religió en aquest segle és una enorme llosa per al desenvolupament de certes parts del món. Estem en plena retirada dels EUA de l’Afganistan. Un moment oportú per publicar Espia accidental. Això em va dir l’editor de Península, que va publicar el meu anterior llibre. Vaig ser vuit anys director general de Política Exterior per a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. És un món que conec molt bé. A Síria he estat moltes vegades. M’han escortat mukhabarats des de Damasc fins a Beirut quan van assassinar el nostre ambaixador allà i el vaig haver d’anar a buscar. He parlat amb els cristians a Maalula, on encara es parla arameu, i on l’Estat Islàmic ha fet destrosses, també he estat a Palmira. És un món que conec i em resultava fàcil teixir-ne una trama creïble basant-me en la meva experiència professional. ¿Quina valoració fa de la retirada de l’Afganistan? Obama volia anar-se’n ja i els militars no el van deixar. Durant una xerrada, el periodista Bob Woodward va afirmar que a l’Afganistan mai hi havia hagut una estratègia clara. Biden ha llegit molt bé la posició dominant als EUA sobre aquesta guerra. Els americans ja no sabien per a què servia aquest conflicte, perquè no els explicaven bé per què es continuava allà, consideraven que s’havia gastat molts diners, que hi havia molts morts i que ser-hi no contribuïa a fer el país més segur. Trump també va dir que se n’anava i va arribar a un acord molt dolent. El que ha sigut un desastre és l’execució d’aquesta retirada. Abandonar la base de Bagram, a seixanta quilòmetres de Kabul, sense dir res a ningú, a la nit... I que no fossin capaços de veure que l’estructura que es quedava es desfeia... Aquesta manera de retirar-se és una cosa que pesarà sobre la imatge de Biden i les seves expectatives de futur. Té un altre repte pendent, restablir l’acord nuclear iranià. ¿El veu capaç de solucionar-ho? Espero que sí. Però a Biden el que el preocupa és Xina. És enemic visceral de Rússia perquè és el que ha viscut sempre, des que està en política ha conegut el que era el Teló d’Acer, el temor soviètic. Ara el que està desitjant és sortir d’Orient Mitjà. ¿Per què? ¿Què perseguien els Estats Units a Orient Mitjà? Tres coses. Una, el petroli. Dues, la seguretat d’Israel. I tres, evitar que els russos s’hi fiquessin. En aquest moment, els americans no necessiten el petroli perquè són autosuficients amb els esquistos i el ‘shale oil’. D’altra banda, Israel es defensa sol perquè, entre altres raons, Obama abans d’anar-se’n li va donar un programa de 38.000 milions de dòlars al llarg de deu anys en armament. I després hi ha Rússia, que està intentant ficar-s’hi, però no té la capacitat que tenia la Unió Soviètica. En vista d’aquest nou escenari, els EUA se’n van. La pregunta és, ¿qui s’aprofitarà d’aquest buit? La Xina d’una banda, que ja ha fet un acord important amb l’Iran, l’Iran, Turquia i Rússia. Els tres imperis: el persa, l’otomà i el tsarista. La història es repeteix. L’acció de la novel·la arrenca quan el cap del Mossad aterra a Espanya per demanar un favor. ¿Això ha passat? Els nostres serveis secrets tenen relació amb el Mossad, amb l’MI6, amb l’agència marroquina, la francesa, amb els italians del SISMI, etc. Els serveis d’intel·ligència tenen bones relacions entre ells. És més, en els moments en què les relacions diplomàtiques no funcionen, la connexió entre els serveis continua funcionant. En el moment pitjor de la crisi de Perejil, que els marroquins no volien parlar amb nosaltres, la meva relació personal amb el general El Harchi, el cap dels serveis secrets marroquins, seguia dempeus. Ara mateix, israelians, marroquins i algerians han trencat relacions diplomàtiques. Estic convençut que els serveis secrets es continuen parlant. I això de passar-se missatges entre els serveis és una manera de calmar tensions, perquè en definitiva treballen per al mateix: aconseguir la seguretat per a uns i per a altres. No estan complotant per fer caure governs. Tot i que sí que hi ha certa gent que s’hi dedica. ¿Els russos? Mira, jo no sé si és veritat o no el que explicava fa uns dies The New York Times sobre la ingerència dels serveis secrets russos a Catalunya, però no m’estranyaria gens, perquè hi ha una coincidència d’interessos. Als independentistes els interessa aconseguir ajuda i allà els interessa desestabilitzar la quarta economia d’Europa. Sembla que la posició d’Europa és cada vegada més feble al tauler de joc. ¿Què n’opina? Europa necessita parlar amb veu pròpia en defensa dels seus interessos polítics, econòmics i comercials. I ser capaç de defensar les seves posicions amb una força militar creïble si fa falta. Perquè, si no, som un gegant econòmic i un nan polític, com es diu sempre, i ningú ens fa cas. Tenim els russos d’una banda entrant a Bielorússia i Ucraïna, el sud del Mediterrani desequilibrat, i nosaltres som aquí, avenint-nos amb tothom i amb un bonisme ingenu que no ens porta enlloc. Abans de tenir un exèrcit europeu, hem de parlar amb una sola veu i coordinar les nostres polítiques d’armament. Després hi ha el que proposa Borrell en aquests moments, que és la creació d’una força de projecció ràpida. També seria interessant eliminar el requisit d’unanimitat en temes de política exterior i que es poguessin fer per majoria qualificada. Si Europa no és capaç de parlar amb una sola veu i defensar els seus interessos amb una força creïble, desapareixerem pel desaigüe de la història. El centre del món es desplaça i en aquest moment s’està dirigint a l’Indo-Pacífic. El centre del món serà a l’estret de Malaca. Nosaltres ens quedarem amb una península petita de la gran massa euroasiàtica. Per aquí no passarà ningú. O ens posem les piles o ens quedarem en un pati del darrere. Europa té el 7% de la població mundial, el 20% del comerç del món i el 50% de la despesa social, també a nivell mundial, i això no hi ha qui ho mantingui, i si et quedes en un pati del darrere, encara menys. ¿El relativisme cultural impedeix tenir una veu comuna? Quan Ratzinger encara no era Papa, em va dir que el que més el preocupava era el relativisme moral. Perquè es disfressa de tolerància i, al final, si tot s’hi val, res s’hi val. I això ens desarma. Europa també són valors. I aquests valors no els defensarà ningú si no ho fem nosaltres. Són uns valors que estan en retrocés al món. Estem en minoria i cada vegada ho estarem més. Estic segur que avui dia la Declaració Universal dels Drets Humans no s’aprovaria per unanimitat.

Jorge Dezcallar: «La manera de retirar-se de l’Afganistan pesarà sobre Biden i les seves expectatives de futur»

«El centre del món serà a l’estret de Malaca; si Europa no es posa les piles, per aquí no passarà ningú», afirma el diplomàtic

El més llegit