Alguns tenen tendència a fer política en temps real. És molt efectista però poc efectiu. El cop de tuit cada dia té menys potència i els comunicats sense preguntes retornen el periodisme a l’era dels monòlegs –ara de les institucions o empreses– en un temps que el que és decisiu són les converses. Debats com el del preu de la llum o el de l’ampliació de l’aeroport del Prat aquests dies s’estan fent a la vella usança, però amb instruments digitals. Vi vell en botes noves. I són un mal negoci perquè no fan més que generar embolics. El curiós de la política autòctona és que cada dia són més els líders i els artefactes polítics l’existència dels quals depèn que es prolonguin indefinidament determinats embolics. Tan fàcil que seria desfer-los per poc que s’expliqui la complexitat del que es dirimeix. L’últim element del còctel que impedeix qualsevol tipus de reforma és que els professionals de l’embolic no tenen mentalitat de governants, sinó d’aconseguidors dels capricis dels seus votants.