Millán-Astray, el pare fundador de l’apologia del franquisme

¿Va ser «testimonial» el paper del general José Millán-Astray en la Guerra Civil com considera el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) per ordenar que tornin als carrers de la capital les plaques que dediquen un carrer a la seva memòria? ¿No consta documentalment que participés en cap «acció bèl·lica» ni cap «campanya propagandística» a favor del cop d’Estat? Aquests són els arguments del tribunal per acceptar el recurs presentat per una fundació dedicada a la memòria del fundador de la Legió. I la sentència és ferma, però xoca frontalment amb la biografia del mentor de Franco. Anem per parts. La llei de memòria històrica del 2007, en aplicació de la qual l’Ajuntament de Madrid durant el mandat de Manuela Carmena va retirar més d’un centenar de símbols, preveu a l’article 15 «la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura». Si del que es tracta és de retirar dels carrers l’apologia del franquisme, en aquesta matèria Millán-Astray va ser el pare fundador de l’apologia del franquisme, el seu quilòmetre zero, la seva pedra fundacional. El seu primer director de propaganda, l’autor de la segona biografia dedicada a Franco, ‘Nuestro Caudillo, designado por Dios y ante el mundo’. L’historiador Luis Castro ha dedicat un llibre (‘Yo daré las consignas’, Marcial Pons, 2020) precisament a l’actuació del general com a cap de Premsa i Propaganda de la junta sublevada des del 29 de setembre del 1936. El seu pas pel càrrec va ser breu (va ser rellevat el gener de 1937 per la seva escassa competència, la imatge que oferia davant la premsa internacional i la seva incòmoda tendència a dirigir els subordinats, literalment, a toc de xiulet, fent-los formar per sotmetre’ls a arengues legionàries). Però crucial per definir un projecte propagandístic a través de la «construcció d’una imatge que l’identificava [a Franco] amb els grans herois guerrers de la història medieval», segons indica l’historiador Paul Preston al seu pròleg al llibre de Castro. Això no obsta perquè fos, potser l’únic, que en moments de camaraderia legionària pogués anomenar amistosament «fill de puta» el dictador que abans va ser el seu lloctinent. «Consignes» a la premsa Durant el seu mandat, va emetre instruccions a la premsa del següent tenor: «Publicaran els diaris, fins a nou avís, al capdavant, en tipografia destacada, l’entrefilet: ‘UNA PATRIA: ESPAÑA - UN ESTADO - UN CAUDILLO’ [...] quant a la marxa general del diari [...] aquest s’haurà d’atenir [...] a l’exaltació ferma basada en la Fe i en la confiança plena en l’Autoritat i Persona del Cap de l’Estat». I a «la Constitució d’un Estat, sota els signes de Poder, Força, Disciplina social». Sí, el molt baquetejat Millán-Astray no va ser al front i després va passar a ser responsable dels mutilats de guerra. Però com recorda Castro, en la seva actuació com a cap de Propaganda concebia la «tasca periodística com a complementària a la de les armes i, per tant, subordinada al comandament politicomilitar». «En aquest sentit, no és casualitat que Millán-Astray parli de consignes a l’hora de transmetre les seves ordres», afegeix Castro. Quant a la no relació de Millán-Astray amb el cop del 1936, aquesta és l’opinió del seu biògraf Luis Eugenio Togores: «És una de les personalitats que més va contribuir durant els anys de la Guerra Civil a facilitar l’arribada de Franco al poder i a construir el mite, la imatge, que molts espanyols tindran durant els 40 anys de Govern del cap de l’Estat espanyol». El juliol del 1936, el retirat Millán-Astray era a l’Argentina, de gira radiofònica, i per això no va ser a l’all de la conspiració, però va tornar immediatament, i el 8 d’agost arribava a Espanya per posar-se «a les ordres immediates» de Franco. Una setmana després, quan encara no havia passat ni un mes del cop, va ser «comissionat per realitzar per totes les províncies de la zona alliberada tasca de propaganda i elevació de la moral militar». I va ser un dels generals que va pressionar perquè fos Franco qui s’alcés al capdavant dels seus companys d’armes amb el títol de Cabdill. Les proves documentals El TSJM també al·lega que no hi ha constància documental de les seves arengues. És cert, no tenia text mecanografiat ni ‘teleprompter’. Però abunden les transcripcions a la premsa de l’època dels seus discursos acabats (el primer, a Sevilla, l’agost del 1936; l’acte d’hissat de la bandera bicolor que acaba amb el seu triple «Visca la mort»). Per no parlar del seu xoc amb Miguel de Unamuno el 12 d’octubre del 1936, amb dubtes sobre la textualitat del que va pronunciar, però no sobre l’agressivitat de l’al·locució del general, que va fer sortir de polleguera el rector (queda per saber si va dir «mori la intel·ligència» o «morin els intel·lectuals», però ningú nega que fes els «salts i cops de puny» que relaten els testimonis). El tribunal madrileny també argumenta que Millán-Astray ja va tenir dedicada una plaça, després carrer, a Madrid el 1923. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per cert. I que aquest honor el va rebre com a heroi a les Filipines i fundador de la Legió, quatre vegades mutilat en combat, i per això no hi hauria necessàriament relació entre la distinció que suposa tenir un carrer dedicat a la seva memòria amb els seus suposats mèrits durant la Guerra Civil. Posats a filar prim, en aplicació d’aquest argument, el carrer hauria d’estar dedicat al coronel Millán-Astray, no al general. Va ascendir de coronel general el 1927 al deixar el comandament de la Legió (tot i que quan vestia uniforme de legionari mantenia a la bocamàniga les tres estrelles que recordaven la seva funció de coronel en cap de la Legió). Sembla un detall petit, però n’hi ha antecedents: per argumentar que l’estàtua dedicada a Francisco Franco a Melilla (va resistir al seu lloc fins al febrer del 2021) no era un homenatge com a dictador, sinó pel seu paper a la Legió, sempre va ser identificada com un monument dedicat al «comandant Franco». Així que, si no una retirada de placa, com a mínim potser tocaria una pèrdua de rang. A tot això, el govern municipal de José Luis Martínez-Almeida afirma que no ha pres posició sobre l’assumpte, sinó que s’ha limitat a obeir una sentència judicial ferma. Bé: la retirada de la placa es pot considerar com un acte obligat per la llei de memòria històrica (així ho va tramitar el consistori de Carmena) o es pot prendre també com una lliure decisió de l’Ajuntament de Madrid (com han fet tantíssims altres consistoris abans, durant i després de l’aprovació de la llei). Ara, per a això fa falta prendre posició.

Millán-Astray, el pare fundador de l’apologia del franquisme

Les dades històriques desmenteixen els arguments de la justícia per reposar el fundador de la Legió a la llista de carrers de Madrid

El franquista Millán-Astray torna a la llista de carrers de Madrid

El més llegit