Nadia Ghulam: «La meva mare plora perquè veu venir la Guerra Civil a l’Afganistan»

L’insomni i l’angoixa flanquegen a Nadia Ghulam sense permetre-li un moment de descans aquests dies. L’insomni, l’angoixa i les llàgrimes que no pot reprimir quan relata la situació a un periodista. L’insomni, l’angoixa, les llàgrimes i un dolor profund, molt per sota del seu derma cremat per la guerra, a causa de les notícies que li arriben de Kabul. A la seva casa de Badalona, aquesta escriptora, dramaturga i refugiada afganesa (‘El secreto de mi turbante’. Ed. Planeta) no deixa de donar-li al telèfon per intentar comunicar amb l’Afganistan, on té una reguera de parents terroritzats. I intenta mantenir la calma amb un esquelet sentimental d’acer, forjat durant els onze anys que, sota el règim talibà, va haver d’arriscar la vida i fer-se passar per home per poder treballar i portar menjar a la família. Quan atén EL PERIÓDICO fa només 30 minuts que ha parlat amb la seva mare, Zia. «Intento semblar calmada perquè no tinc cap altre remei», explica. -¿Què li arriba per aquest mòbil? -Escolto impotència, dolor i por, i no puc fer res. Això per a mi és una tortura. -¿Com aconsegueix parlar amb la seva mare? -La meva mare no té telèfon. L’hi porta un noi, Mortazar, al qual hem adoptat. És un nen que hem acollit a casa, no està ni adoptat; és que a l’Afganistan la guerra ha deixat molts orfes sense família. El vam acollir amb tres anys; ara en té 18. Està molt afectat i molt enfadat amb el president de l’Afganistan (Ashraf Ghani Ahmadzai), que se n’ha anat sense donar cap explicació al poble. La meva mare em diu: «i ara, ¿què farem?» La meva mare té molta por de la Guerra Civil. Plora perquè veu venir la Guerra Civil. -¿És el que més tem? -Sí. Al meu barri els talibans no han entrat encara perquè els Estats Units i la UE estan evacuant encara la seva gent. I allà s’han donat armes a tothom, com si fossin caramels. ¡A tothom! Entren persones armades i no saps de quin bàndol són, si són talibans, si són lladres, si són del govern... Han entrat a les botigues, a les oficines, i han agafat totes les coses valuoses. I la meva mare està plorant molt perquè això ja ho hem viscut. No t’exagero: la meva família deu vegades ha refet la casa, hem comprat coses, material de cuina, mantes... i ha entrat gent armada i sho ’han emportat tot. I això està passant una altra vegada. Al matí ha dit el govern: «Heu de tancar tots». I a la tarda ja estaven robant tots. -¿Qui ha repartit tantes armes? -Els militars, quan han fugit, no portaven les seves armes, les han deixat, i ara els talibans tenen armes. A més, el govern actual ha donat armes a tothom. ¿Com poden donar armes a persones que mai han vist la pau? Ells no poden portar la pau. Són psicòpates, i als psicòpates no se’ls pots donar armes. -¿Pots explicar-nos com és possible que els talibans hagin pres tan ràpidament el país? -Això que està passant sembla que és la notícia d’avui, però això ja fa temps que passa. Fa tres anys que estic dient: «Els talibans són a prop; els estan donant armes; els estan donant poder». Aquesta gent no pot fer la pau. Jo vaig escriure un article dient: «Sisplau, la reconciliació no pot fer-se a Doha o Qatar. Han de preguntar a la població civil de l’Afganistan». Han de preguntar-nos a nosaltres, que hem viscut la guerra. A casa meva va caure una bomba; hem viscut això. Jo sabia que donant armes no ajudaran a ningú. -¿Què li espera ara a l’Afganistan i als afganesos? -Desesperació, mort, gana i violència. Si no moren de violència, moren de gana, i si no moren de gana ni de violència, moren de por. Això és el que els passarà. -¿Què li sembla que la coalició internacional hagi deixat el país? -Estic molt trista per això. Diuen que trauran els seus cooperants, les persones que hi han col·laborat, però ¿i què passa amb la meva família? ¿Què passa amb la gent que no tenim poder? ¿Qui ens ajudarà a nosaltres? ¿Qui ajudarà la meva mare, que no pot escapar? ¿Qui ajudarà les meves nebodes, que no tenen passaport ni cap targeta d’identitat? ¿Com viuran? Jo aquí a Espanya he treballat 15 anys nit i dia per enviar una mica de diners a la meva família. Però l’últim enviament tampoc els ha ajudat, perquè no els ha arribat; els bancs es van tancar i els banquers han marxat. És una tortura no poder fer res. ¿Què passa amb les famílies que no tenen homes a casa seva, com la meva? ¿Què passa amb la meva cosina viuda, que té a càrrec dos fills a l’Afganistan? Abans almenys podia portar-los a l’escola. ¿I ara qui els ajudarà? -Entenc que no pugui dormir. -No puc dormir. És molt fort. Com a persona que he arribat a donar-ho tot per la meva família, sentir que tenen por, que estan sols, que no sabem què passa. Soc l’única de la família que ha pogut estudiar i que pot analitzar una mica les coses, i soc lluny d’ells. No puc ajudar-los perquè estiguin tranquils. (Sanglota) La meva mare estava plorant ara i em deia: «Sisplau, digues-li al nen que no surti de casa». Té por que se l’emportin. Segurament se l’emportaran per ser soldat dels talibans. Ells estan recollint els nens joves perquè els falta gent, perquè han mort com formigues. S’emporten els nens per lluitar en nom d’Al·là. (Torna a plorar) És un nen que vam acollir. Parla perfecte anglès. Vol ser programador d’informàtica. I el futur que li espera és ser militar... -¿Se sent traïda per Occident? -Em sento traïda pels poderosos, no només per Occident, també pel govern del meu país, pels que tenen poder. Al principi ens prometen mil coses i després s’escapen i ens deixen. Els fills dels poderosos, tots són a Europa o els Estats Units, en bones universitats, i ara a l’agost estan de vacances. ¿I els nens dels pobres? Això és el que m’entristeix tant. Conec allà una associació de 35 nenes i alguns nens que estan estudiant. Aquest matí una de les seves monitores m’ha trucat aquest matí plorant. El seu cas és com el meu: té un germà, però és petit. No tenen homes a casa que puguin treballar. I gràcies que ella estava treballant. Ara em pregunta: «Nadia, ¿què puc fer? No puc sortir». I fa vint minuts em va enviar un missatge: està fent guàrdia, no poden dormir perquè la gent que està generant inseguretat en qualsevol moment poden entrar i atacar les dones. -El burca no és el principal problema, pel que veig. -No. El problema gran ara és la inseguretat. Ara tothom està alarmat perquè, si no ens ataquen uns, d’altres ens atacaran. -Vostè s’ha manifestat amb la seva feina artística i intel·lectual. Si ara pogués parlar a tothom, ¿què li diria? -Que el meu país no necessita força armada, que deixin de fabricar armes i donar-les a la gent. Que a l’Afganistan 45 anys de guerra ens han fet que el 80%, potser el 90% d’afganesos estan afectats per malalties psíquiques; és a causa de tants anys de guerra. Necessitem metges, infermeres, professors, i no tantes armes. Tants milions d’euros d’ajudes europees per a l’Afganistan han anat a les butxaques dels poderosos, i ara ells han agafat el seu avió privat i s’han escapat. Ara necessitem humanitat, gent que ens ajudi amb els seus coneixements, i no armes. Ja hi ha prou armes per matar la gent a l’Afganistan. -Ha complert ja 15 anys de vida a Espanya. ¿Què va ser el que li va cridar més l’atenció a l’arribar? -La pau. La primera vegada que podia sortir com a dona de la casa. (Plora de nou). Això em va emocionar. Poder sortir de casa com a dona, sentir que no m’atacaran ni coaccionaran per ser dona. Cada dia ho valoro; puc conduir, puc sortir amb bicicleta i tenir amigues i amics i ningú em jutja per ser una dona. -¿Quantes vegades ha intentat portar la seva mare? -Ho he intentat moltes vegades, però no he pogut. No té ni una targeta d’identitat. Una germana meva que només vol estudiar, estudiar, estudiar, i sempre és l’any que ve, l’any que ve. Jo soc educadora social, i del meu sou de 800 euros n’envio 400 a la meva família. ¿Com puc ajudar-los? Aquí, si tens 300.000 euros (i ets estranger) pots comprar una casa i portar la teva família. Però si no tens diners ¿qui et pot ajudar?

Nadia Ghulam: «La meva mare plora perquè veu venir la Guerra Civil a l’Afganistan»

«Als afganesos els espera desesperació, mort, gana i violència»

El més llegit