De la pancarta a l’aeroport, canvi de rasant a Catalunya

El curs polític català va començar amb una pancarta que es va carregar el president i va alimentar el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Deu mesos després, ha acabat protagonitzat per una inversió de 1.700 milions d’euros a l’aeroport de Barcelona fruit d’un acord entre la Generalitat i el Govern de Pedro Sánchez. El canvi de rasant respon a un partit i un nom: ERC i Pere Aragonès. El triomf dels republicans en la pugna entre independentistes, en uns comicis amb una victòria del PSC, té una transcendència històrica per aquesta formació, que no ostentava la presidència de Catalunya des de l’etapa republicana. Però, a més, aquest canvi significa que l’independentisme pactista, dialogant i que rebutja per ara la unilateralitat és el que mana en les estratègies davant l’opció rupturista i frontista dels de Puigdemont, que continuen apostant per la confrontació. L’element en comú de l’anterior i la nova etapa és el paper aritmèticament decisiu de la CUP al Parlament. Sense els anticapitalistes, Aragonès no té majoria absoluta a la Cambra. D’entrada, els cupaires han donat un marge de maniobra de dos anys al nou Govern. Això també representa, en el complex món de la CUP, un canvi respecte al passat. A més, el nou president compta amb dos possibles aliats més al Parlament per tirar endavant determinades polítiques: el PSC i els comuns. Els socialistes saben que ERC és decisiva per apuntalar la majoria del Govern del PSOE, per la qual cosa la seva actitud a Catalunya és d’oposició constructiva. El mateix passa amb els comuns, que fins i tot van arribar a negociar la investidura amb Aragonès però van rebutjar participar en una operació que inclogués JxCat. De fet, la nova etapa podria haver sigut encara més rupturista respecte als anys del Govern de Torra i Puigdemont, però ni ERC es va mostrar disposada a incloure el PSC en l’operació ni els socialistes haurien jugat a facilitar la investidura d’Aragonès. Però això no exclou la idea que al capdavant del Govern hi ha una clara voluntat de canviar de cicle. Els indults, un punt d’inflexió no definitiu El canvi de rasant ha tingut en els indults als presos independentistes el seu moment clau. Malgrat que la majoria han proclamat que mantenen intactes les seves aspiracions sobiranistes i han evitat demanar perdó, i malgrat que ERC i Junts afirmen que aquest ha sigut un acte insuficient atesa l’existència d’altres causes judicials com la del Tribunal de Comptes contra 34 excàrrecs del Govern per, suposadament, internacionalitzar el procés amb diners públics, la veritat és que la sortida de la presó dels exdirigents del Govern és el punt de partida que uns i altres s’exigien per iniciar un procés negociador i fer possible que ERC continuï recolzant el Govern central al Congrés, inclosos els Pressupostos de l’Estat. Un altre símptoma del canvi és que el PSC i el PSOE han evitat fer sang de l’esmentada actuació del Tribunal de Comptes i han optat per posar-se de perfil quan el Govern ha activat avals públics als encausats mitjançant l’Institut Català de Finances. En la comissió bilateral Estat-Generalitat del 2 d’agost, tot i que no es va arribar a cap gran acord, els dos governs van apostar per posar un calendari sobre la taula per transferir beques i Rodalies a Catalunya i mirar de desencallar conflictes que afecten al dia a dia de milers de ciutadans en situació de necessitat, com el del xoc entre l’ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania, o el del rebuig del Govern central a la llei catalana que posa un límit al preu dels lloguers en la majoria de les grans ciutats de la comunitat. Qüestions que no acostumen a ser portada però que tenen una gran transcendència social. Aquest canvi de l’independentisme majoritari s’ha percebut tant en gestos simbòlics com en acords concrets. Gestos com l’encaixada d’Aragonès i el rei Felip VI a Barcelona amb motiu d’actes oficials, o la decisió del Govern català de tornar a fòrums multilaterals com el consell de política fiscal que convoca el Ministeri d’Hisenda, a què va acudir el conseller Jaume Giró, nom proposat per JxCat. O la recuperació per part d’Aragonès del despatx presidencial que Torra va deixar buit com a gest en favor de qui Junts anomena «president legítim», Carles Puigdemont. I quant als acords, el més significatiu és el pacte per l’ampliació de l’aeroport de Barcelona entre el Govern català i l’Executiu de Pedro Sánchez. És un acord segellat pel vicepresident, Jordi Puigneró, de JxCat, que ha mantingut un discurs molt crític amb l’Estat respecte a la falta d’avanços en l’autogovern, mentre ha aplaudit sense embuts la injecció de 1.700 milions per ampliar l’aeròdrom. Una operació amb recolzament empresarial però amb un ampli rebuig social fins i tot a les files de Junts i ERC, així com de forces com els comuns i col·lectius ecologistes. L’eix social El que ha posat sobre la taula el pacte del Prat és una cosa que inquieta els estrategs de Junts: que el debat polític es torna a centrar en les mesures d’impacte social i econòmic, mentre el procés viu un període que no preveu grans canvis durant els pròxims anys malgrat que el sobiranisme fa bandera del 52% dels vots que va aconseguir en els comicis del febrer. Aquest canvi de prioritat en el món mediàtic i polític incomoda una part de Junts, en què conviuen els que assumeixen que s’han de centrar a aconseguir una bona gestió en el Govern de què formen part –atesa la situació de crisi sanitària i social que encara viu Catalunya i el conjunt d’Europa– davant els quals exigeixen pressionar Aragonès per forçar el conflicte amb el Govern central i anar preparant un nou «embat» per aconseguir la independència de forma unilateral. Però el president català ja s’ha reunit amb el president Pedro Sánchez per plantar com a bandera de la negociació política l’autodeterminació i l’amnistia de cara a la recuperació de la taula de diàleg al setembre. Bandera amb què mira de mantenir units els seus socis de Junts i la CUP. Almenys durant dos anys. I mentrestant, mirar d’exhibir una recuperació del sentit institucional de la Generalitat i el Parlament. És a dir, en altres paraules, la recuperació de la «normalitat» després del període d’inestabilitat constant del president Torra. Una normalitat basada en mesures socials d’impacte, com un propagandístic pla de xoc social, i una governació ordenada que eviti el soroll. Aragonès ha apostat doncs per una nova etapa. En els seus discursos d’investidura –en va haver de pronunciar dos perquè Junts va portar fins al límit el seu pols i no el va recolzar en el primer debat– no va retre homenatge als seus antecessors sinó que va fixar la mirada en el futur. El seu èxit dependrà del fruit del diàleg amb el Govern central, que al seu torn depèn en bona mesura d’ERC a Madrid. I dependrà també de la capacitat de les condicions que puguin introduir Puigdemont i la CUP en aquest relat per reactivar l’independentisme més radical en contra d’aquest nou camí. Dependrà, també i en última instància, de si el Govern català demostra amb fets la seva aposta per una governabilitat eficaç en els dos grans desafiaments que té davant seu: la pandèmia encara incontrolada i la feble recuperació econòmica.

De la pancarta a l’aeroport, canvi de rasant a Catalunya

L’eix socioeconòmic recupera protagonisme malgrat la inquietud de Junts i la CUP

La sort del nou Govern dependrà dels avanços bilaterals amb l’Estat

El més llegit