La moda franquista del ‘pensament Camuñas’

Segons difon Rafael Dávila, els nazis van bombardejar Gernika malgrat el general Mola, i els republicans van poder incendiar la ciutat després del raid de la Luftwaffe. «...van començar els incendis i es van sentir moltes explosions. Indubtablement, comenten, van anar incendiant i robant, com a Irun, els mateixos rojos», recull el seu llibre ‘La Guerra Civil en el Norte’ (La Esfera). L’autor és general de Divisió retirat, va ser ajudant de camp de Joan Carles I, i va manar la Legió i la Guàrdia Real. Dávila ha escrit el seu llibre, que ja va per la segona edició, basant-se en papers que li va deixar el seu avi, el tinent general Fidel Dávila, un dels militars destacats de la contesa civil i la dictadura posterior. Amb el seu llibre, elogiat en fòrums conservadors i ultraconservadors –un dels últims, la Fundació Villacisneros, el juny passat–, l’actual general Dávila ha ingressat al ‘hall of fame’ d’un públic dretà instal·lat en un revisionisme creixent de la memòria històrica i molt mobilitzat des de l’exhumació de Franco. És el corrent que va sonar en veu alta a l’acte del PP ‘Concòrdia i Constitució’ el dia 19 a Àvila, quan l’exministre Ignacio Camuñas va culpar la II República de la seva demolició i va negar que allò del 18 de juliol de 1936 fos cop d’Estat. Fenomen ‘fake’ Fenomen ‘fake’Però el pensament Camuñas no és un aflorament sobtat. Altres veus el repiquen des de fa anys en llibres i conferències sobre la Guerra Civil i la dictadura posterior. La cúpula del PP no ha desautoritzat un corrent d’opinió que també freqüenta els fronts d’una «batalla cultural» a què sovint es refereixen dirigents de Vox. Els plantejaments més moderns d’aquest revisionisme de dretes són tres: que el govern del Front Popular el 1936 no tenia legitimitat perquè va vèncer per tongo electoral, que el PSOE va iniciar la guerra amb la revolució d’Astúries de 1934 i que el motí del 18 de juliol no va ser un cop. Pocs historiadors prestigiosos –Javier Tusell i Santos Juliá entre ells– han pogut evitar haver de dedicar energies a desmentir el cabal de falsedats que un altre historiador, especialista en la Guerra Civil, com Ángel Viñas s’explica com a «propi del fenomen de les ‘fakes’», diu a EL PERIÓDICO. De fet, ell mateix ha qualificat de «notícia falsa trumpiana» algunes de les asseveracions del general Dávila. De l’argumentari del revisionisme, a la professora d’Història Contemporània i experta en fosses del franquisme de la Universitat de Barcelona Queralt Solé és la negació del cop la que li sembla «més tòxica, pel que suposa de justificació de la rebel·lió contra la democràcia», diu. Viñas creu que l’argument més nociu és el que situa l’inici de la guerra el 1934, «perquè allà agafa malament l’esquerra, que va cometre un error». El revisionisme, adverteix, «guanyarà la batalla de la cultura popular depenent dels mitjans que el poder posi a la seva disposició». Orígens OrígensEn el principi va ser el dictamen. Acabada la Guerra Civil, i mentre els vencedors instruïen i executaven judicis sumaríssims contra els vençuts en murs de contenció de tot Espanya, el ministre Ramón Serrano Súñer va firmar dues ordres instant un grup de juristes, en el qual hi havia exministres de la República, que elaborés el que es titularia «Dictamen de la comissió sobre il·legitimitat de poders actuants 18 de juliol de 1936». El document, d’un centenar de pàgines, reuneix l’argumentari amb què el nou règim franquista va voler legitimar davant les potències estrangeres el cop d’Estat que li va donar origen, no com a sublevació sinó com a reposició de l’ordre. Entre altres afirmacions d’un frondós plec de culpabilitzacions contra la República, el dictamen diu: «La implantació de l’Estatut de Catalunya, negació de tota la història nacional, va suposar un moment de singular relleu i gravetat...» L’informe dedica pàgines a relatar un frau i alteració del recompte en les eleccions de febrer de 1936, coaccions al poder judicial, ambient de violència i, en capítol específic, l’assassinat del líder dretà José Calvo Sotelo. La negació de legitimitat a la República el 1936, o l’atribució al seu govern de comportaments dolosos que avui fa el revisionisme, brollen d’aquest document propagandístic de 1939-1940. La resta de les fonts són conegudes pels lectors de certa edat: el biògraf de Franco i director general de premsa el 1937 Joaquín Arrarás, l’escriptor de ‘best sellers’ Ricardo de la Cierva, els militars i assagistes franquistes Ramón Salas Larrazábal i José Manuel Martínez Bande i, més recentment el catedràtic Luis Suárez, que el 2011 va introduir al diccionari de la Reial Acadèmia d’Història una entrada més que eufemística sobre Franco. Per a Ángel Viñas, el revisionisme i les seves encunyacions són eina populista d’èxit. «Quan Santiago Abascal –líder de Vox– anomena el Govern ‘social-comunista’ sap que de comunista no té res, però remunta la dreta als anys 30, i al record de Franco com a anticomunista», afirma Viñas. Però el revisionisme no freqüenta la publicitat subliminar només amb jocs de paraules, també intenta revestir-se de prestigi buscant fora, intentant acostar a la causa hispanistes estrangers amb fama. El cas de Stanley G. Payne és el més únic. Teories de la conspiració sobre la conspiració Teories de la conspiració sobre la conspiracióEn el cicle Diàlegs FAES, organitzat pel ‘think tank’ de José María Aznar i fòrum de votants conservadors o simplement d’antiesquerres, va comparèixer en una sessió la primavera del 2016, encara visitable a YouTube, l’hispanista nord-americà Payne, conegut per la seva posició crítica amb la memòria històrica i pels seus plantejaments heterodoxos, d’orientació conservadora, sobre la Guerra Civil. «No hi ha memòria històrica. La memòria és individual i subjectiva, i la història és objectiva [...] ¡La frase ‘memòria històrica’ és un oxímoron!», va protestar entrevistat per Manuel Álvarez Tardío. L’entrevistador és historiador de la Universitat Rey Juan Carlos, als passadissos de la qual resideix un altre focus del revisionisme històric a Madrid. El seu llibre ‘El camino de la democracia en España 1931-1978’ va ser prologat per Rafael Arias Salgado, el mateix exministre d’Aznar que s’asseia a la dreta de Pablo Casado en el recent acte d’Àvila, mentre a la seva esquerra culpava Camuñas la República de la Guerra Civil. Álvarez Tardío és coautor, amb el també professor de la Rey Juan Carlos Roberto Villa, de ‘1936. Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular’ (Espasa, març de 2017), llibre que desenvolupa una de les tres ja citades principals argumentacions del revisionisme: que les eleccions que va guanyar el Front Popular van ser un tongo. Aquesta tesi ha sigut refutada per, entre altres historiadors, Santos Juliá. La mateixa primavera del 2016, Payne va ser convidat per l’Institut d’Estudis Històrics de la universitat catòlica CEU a dissertar sobre «El camí del 18 de juliol». A la conferència, amb dirigents del PP entre el públic, va culpar el Govern de la República d’intentar obtenir rèdit polític de l’assassinat del líder dretà Calvo Sotelo, espurna detonant del cop. «L’assassinat del cap de l’oposició política al govern semblava no importar-lo, la seva resposta va ser ben poca cosa –va teoritzar Payne–; va prometre una investigació que mai va tenir lloc, ni va dir gens res tranquil·litzar les dretes. La veritat és que el Govern de Casares Quiroga no volia fer-ho perquè [...] es preferia alguna reacció de l’Exèrcit, perquè estaven segurs que seria molt feble i fàcilment esclafable i col·locaria el Govern en una situació de més força». L’amfitrió va ser Alfonso Bullón de Mendoza, historiador que, amb la Fundació Villacisneros –que es defineix defensora de l’«humanisme cristià i la unitat d’Espanya»–, el 2019 va organitzar un altre cicle de conferències celebrat pel seu públic: ‘L’alternativa al Front Popular’. Entengui’s: no el de 1936; el títol anomenava «Front Popular» l’aliança de govern de Pedro Sánchez amb Podem.

La moda franquista del ‘pensament Camuñas’

Un general retirat, última estrella per als seguidors del revisionisme sobre la Guerra Civil i la dictadura

El més llegit