Els diners a Andorra: Pujol o l’escut catòlic de la culpa

Reclòs voluntàriament en un discret i petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona, l’expresident Jordi Pujol viu discretament el setè aniversari de la confessió que va remoure els fonaments del catalanisme i el conjunt de la política catalana. La confessió d’haver amagat durant decennis diners a Andorra, que evidentment no va tributar. Uns diners, segons la família, procedents d’una deixa del pare de l’expresident. Pujol encara el judici imminent sota una concepció moral catòlica de la culpa. Sí, Pujol s’aplica a si mateix una culpabilització que el porta a assumir la responsabilitat del cas tot i que pugui considerar que no en sigui responsable del gruix per acció. Però potser sí per omissió. Per no haver-ho evitat. Evitar-ho, aquesta és la qüestió que sobrevola sempre sobre aquest escàndol. El primogènit de Pujol, que té el mateix nom, és en boca de tothom. Però de moment el patriarca no canviarà d’estratègia i carregarà sobre la seva esquena el gruix de l’estafa. No sense traçar també una estratègia lenta i progressiva d’intent de recuperació de la seva imatge pública. La culpa i l’entorn En efecte, un personatge polièdric com Pujol és capaç d’ajuntar una actitud vital de tancament en si mateix, pena, i fins i tot desig de no viure gaires més anys, amb una ferma determinació –avalada per persones de confiança– per mantenir viva la dignitat de la seva figura. A això ajuda que quan l’expresident (23 anys en el càrrec, fundador d’un partit clau com Convergència, forjador de Banca Catalana, figura clau de l’antifranquisme, pare moral i ètic de tota una generació... fins a la seva confessió) es desplaça per exemple a Montserrat per anar a missa, se li ofereixi un seient a primera fila –i prefereixi un lloc molt més discret– i desenes de persones s’hi facin ‘selfies’. Segueixen havent dinars discrets, visites a empreses, visites a Pujol al seu despatx... i un recent llibre-entrevista amb Vicenç Villatoro (‘Entre el dolor i l’esperança’) en què, com diu el títol, manté viva una certa flama d’optimisme sobre el futur de Catalunya, del catalanisme... És, en certa manera, una manera de reivindicar-se a si mateix i la seva obra de govern davant una actualitat política que diu seguir poc però que coneix bé i que li desagrada. El disgusta perquè no troba una ubicació clara en el mapa dels actuals partits, perquè no comparteix de cap manera els fets clau del 2017, perquè està convençut que no hi haurà independència aviat i menys per la via de la confrontació i la ruptura... Així doncs, i mentre el seu fill Oriol ja ha complert la totalitat de la condemna per corrupció pel cas ITV, que el va portar a passar tres mesos a la presó després d’acceptar els fets amb un pacte judicial, Pujol pare espera amb la culpa i l’esperança sota el braç, apartant-se voluntàriament dels focus però deixant-se estimar en una sigil·losa estratègia de recuperació. D’una confessió a un tsunami La confessió de Pujol va arribar un divendres d’estiu a la redacció dels mitjans de comunicació en forma d’un breu comunicat inculpatori. Des d’aleshores, el cas no ha parat de créixer en totes les dimensions: judicial, política i també institucional. En el seu escrit d’acusació, el fiscal apunta contra tota la família Pujol –la seva dona, Marta Ferrusola, ha quedat recentment eximida a causa del seu estat de salut, ja que pateix una demència– descriu conductes delictives des d’almenys 1990: no es creu la versió del llegat amb què la família argumenta el seu patrimoni milionari, i afirma que s’està davant una «xarxa de clientelisme». Des del 2008 fins aleshores en els comptes bancaris i dipòsits financers dels Pujol hi va haver un moviment pel qual de 106.796 euros es va arribar fins als 12,2 milions, amb sortides superiors a les entrades d’efectiu. Sobre el primogènit del matrimoni Pujol-Ferrusola se centren les investigacions sobre com es beneficiava d’adjudicacions públiques mitjançant empreses fictícies. S’indiquen comptes a Andorra i fundacions per amagar els diners al fisc. Tot un partit, dinamitat Políticament, el cas va ser el motiu principal que va obligar Convergència a dinamitar-se per mirar de superar el descrèdit. Fundada pel mateix Pujol, la marca va ser repudiada i la família apartada. Es va crear el PDECat, que tampoc ha tingut una vida d’èxit. Una part de l’herència convergent sobreviu avui sota el paraigua de Junts. Socialment, el cas ha generat un qüestionament de l’estratègia del «peix al cove» de Pujol com a mètode per augmentar l’autogovern. I les lliçons ètiques i morals de qui fos el líder indiscutit del catalanisme han generat un efecte bumerang sobre la seva figura. Els més fidels a la seva trajectòria han mantingut el recolzament a Pujol traçant un pla discret per rescabalar-lo davant l’opinió pública. Les clavegueres El cas Pujol també ha servit per constatar l’existència, també, d’indicis d’actuació de les anomenades «clavegueres de l’Estat» per, entre altres actuacions, aconseguir la informació sobre els comptes dels Pujol a Andorra mitjançant una pressió directa sobre els bancs andorrans per part de personatges foscos. El sobiranisme afirma que el cas surt a la llum una vegada el catalanisme opta per la via independentista i l’Estat requereix d’instruments per desacreditar-lo. Pujol, sobre això, sempre respon que a l’Estat no li servirà atacar-lo per desactivar el procés, perquè aquest va més enllà de la figura i trajectòria de qualsevol polític.

El més llegit