Sánchez i el do de fer a (gairebé) tothom feliç amb una crisi de Govern

La remodelació de gabinet que ha fet Pedro Sánchez el 10 de juliol del 2021 no és menor, ni de tràmit, ni per sortir del pas. És per canviar el pas. Han caigut tres peces que fins ara semblaven intocables, això és, Iván Redondo, Carmen Calvo i José Luis Ábalos, figures que han sigut indispensables per al president i els seus objectius fins ara; temuts per separat pels seus adversaris –interns i externs– i incapaços de formar un conjunt i entendre’s com a triangle de poder. ¿I ara? De moment, es declaren ex feliços, bé directament o a través de les seves persones de confiança, coincidint ¡aquesta vegada sí! en l’argument comú que se’n van perquè volen, no perquè ningú els hagi fet fora. Bé. Pot ser. O pot ser que no. O pot ser que sí i que no. Si realment se’n van perquè volen, Sánchez haurà estrenat un nou do, el de deixar contents col·laboradors antany totpoderosos traient-los del seu costat. Si no és exactament així o no ho és en tots els casos, almenys els haurà donat satisfacció permetent difondre que van ser ells els que van decidir quan s’apagava el llum. I si han demanat el relleu perquè estaven veient les orelles al llop i minvades les seves capacitats o influències, tothom feliç perquè evidenciaven tenir en bon estat la seva capacitat d’alerta i saber retirar-se a temps Punt d’inflexió en la legislatura Així que la primera conclusió que deixa aquesta remodelació governamental és que per al líder del PSOE només hi ha dos elements intocables en el seu Gabinet: ell mateix com a president i la seva indispensable aliança amb Podem si vol continuar governant. Les carteres morades segueixen igual i a les mateixes mans. Totes les altres coses, són tocables, finides, adaptables, modulables, substituïbles... i fa olor de canvi de cicle en la legislatura, perquè els socialistes, amb Sánchez al capdavant, han de fer front a una duríssima batalla política amb la nova relació amb Catalunya com a teló de fons. L’oposició, que insisteix que qui sobra és Pedro Sánchez, ha tret les armes de l’armari, animada per la demoscòpia i els resultats electorals a Madrid. Els fracassos dels intents de moció de censura a Múrcia i Lleó; la rocambolesca carambola madrilenya que va acabar amb Isabel Díaz Ayuso ungida com a presidenta i màxima ‘‘influencer’ de les dretes (inclosa l’ultra), tenen molt a veure en aquesta crisi governamental de substància d’un dissabte de juliol. Això i l’inevitable desgast per la pandèmia afegit a la necessitat de no sobresaltar Europa. L’era ‘calviñista’ En aquest context, Iván Redondo serà substituït per Óscar López, un veterà de les files socialistes que estava, actualment, allunyat de la primera línia política i a càrrec de la xarxa nacional de Paradors d’Espanya. López, amic de Sánchez i un home-PSOE, que no un paracaigudista segons terminologia de partits, substitueix el cèlebre cap de Gabinet que tot ho va poder, en un moment en què sembla que toca revitalitzar les sigles. I no ferir sensibilitats amb un carnet de militant, sinó arengar amb un llenguatge i una estratègia que s’entengui a Ferraz per fer front a l’ofensiva que ve des de la dreta. A temps. Catalunya, però també els fons europeus i les coses de menjar. Final de l’era redondista, per tant. Final també de l’era Calvo com a màxima guardiana de les essències d’un Executiu socialista obligat a compartir estovalles governamentals amb Podem. Que complicada que ha sigut la relació de la fins ara vice presidenta primera amb alguns ministeris morats. Especialment amb el d’Irene Montero, titular d’Igualtat, una àrea que ella mai hauria volgut que sortís de la seva jurisdicció. A Calvo, en qüestions lligades a la presidència, la memòria democràtica o les relacions amb les Corts, la substituirà Félix Bolaños, un fontaner monclovita de luxe apreciadíssim per Sánchez. I serà una altra vicepresidenta amb aires econòmics, Nadia Calviño, qui ocupi el seu lloc en la vicepresidència primera i qui agafi el comandament de la comissió de secretaris i subsecretaris –veritable cuina de qualsevol Executiu–. El seu nomenament és tot un missatge per a la Unió Europea, a punt de deixar anar dimarts que ve el primer tram de fons per a recuperació post-Covid dirigit a Espanya, i pendent que es compleixin amb ortodòxia les reformes (no totes senzilles) promeses a canvi que els diners arribin a les arques nacionals. Calviño no és un nomenament. És una declaració d’intencions. I un dic per a Unides Podem, que des d’ara ja sabrà on són els límits sense have de preguntar... Picada d’ullet territorial amb melodia electoral Hi ha molts més canvis. I tant que n’hi ha. El mateix president va destacar davant la premsa que a partir d’ara tindrà un Gabinet més rejovenit i en què les dones pesaran més. Entren al terreny de joc monclovita cares noves per al públic nacional –a les quals difícilment es podrà demanar explicacions per decisions polèmiques passades– provinents de la política territorial... ¿Amb doble intenció al ser les pròximes eleccions autonòmiques i locals? Doncs això. La castellanomanxega Isabel Rodríguez serà la nova portaveu de l’Executiu perquè l’actual, María Jesús Montero, ja en tindrà prou amb Hisenda, els Pressupostos, els fons i la funció pública, que cau a les seves mans després que Miquel Iceta perdi el ministeri més dels territoris (que hereta també Rodríguez) i fins ara de l’Administració Pública per passar a ser titular de Cultura i Esport després de l’adeu a José Manuel Rodríguez Uribes. Una altra exalcaldessa valenciana, Diana Morant, substitueix Pedro Duque a Ciència i la catalana Raquel Sánchez aconsegueix el ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana que deixa Ábalos. En aquest canvi sí que guanya pes el socialisme català, compensant el que perd Iceta, que en aquest moment estava preparant la reunió bilateral que ben aviat es mantindrà amb la Generalitat. Pilar Llop, que estava presidint el Senat, ocuparà la cadira de Justícia que desocupa Juan Carlos Campo després d’haver gestionat els indults als presos de l’1-O. En Educació, Pilar Alegría arribarà des d’Aragó per substituir Isabel Celaá, mentre que el diplomàtic José Manuel Albares –també de la màxima confiança de Sánchez– ocuparà el buit que deixa Arantxa González Laya. Sánchez ja té nou equip... I tothom content menys l’oposició. O això diuen.

El més llegit