El Liceu com a escenari i com a imatge. El gran teatre de Barcelona va acollir aquest 21 de juny el discurs que la Moncloa havia cuidat com a plataforma de llançament dels indults als líders de l’1-O que segueixen a la presó. Com l’embolcall per a l’anunci del president, Pedro Sánchez, que es donava per descomptat però que s’havia reservat per a ell mateix. Però el Liceu funcionava tan bé com a metàfora, segons recordava ell mateix, perquè va cremar el 1994 i «gràcies a l’esforç de les institucions, de les empreses i a un gran esperit d’unitat ciutadana, es va poder tornar a aixecar». «Aquest espai evoca la potència de la unitat i la cooperació al servei de l’indispensable: la reconstrucció». Aquest és el motor que activa la decisió controvertida del Govern, el «gran pas» que considera necessari i «urgent» per al «retrobament». La mesura potser de més calat polític de tota la legislatura, aïllada la gestió de la pandèmia. La que pot marcar l’esdevenir de l’Executiu i el seu propi futur i que aquest dilluns va voler desgranar des de la capital catalana.