El repte és convertir el que sens dubte ha sigut una mòrfica sessió d’investidura, la de Pere Aragonès, en una crònica saborosa, una cosa que es mesura, ¡ai!, pel nombre de lectors que arriben al punt final del text. Facin-ho, perquè allà, com a reclam, es revelarà almenys què va passar el dia en què Charles Chaplin es va presentar d’incògnit a un concurs d’imitadors de Charlot. A veure qui en dona més, perquè val més això que res comparat amb el poc que des del faristol ha ofert la sessió d’investidura, no des del punt de vista dels continguts, sinó de la posada en escena, excepció feta, per descomptat, d’Alejandro Fernández, el Lenny Bruce dels escenaris polítics. Fora de faristol, la qual cosa és d’agrair, hi ha hagut una mica de ‘passadisseig’, l’equivalent al que als instituts de secundària (si tenen adolescents a casa, els sonarà) anomenen ‘salseig’, o sigui, facècies que si no són certes haurien de ser-ho.