Una investidura que obre un despatx

El repte és convertir el que sens dubte ha sigut una mòrfica sessió d’investidura, la de Pere Aragonès, en una crònica saborosa, una cosa que es mesura, ¡ai!, pel nombre de lectors que arriben al punt final del text. Facin-ho, perquè allà, com a reclam, es revelarà almenys què va passar el dia en què Charles Chaplin es va presentar d’incògnit a un concurs d’imitadors de Charlot. A veure qui en dona més, perquè val més això que res comparat amb el poc que des del faristol ha ofert la sessió d’investidura, no des del punt de vista dels continguts, sinó de la posada en escena, excepció feta, per descomptat, d’Alejandro Fernández, el Lenny Bruce dels escenaris polítics. Fora de faristol, la qual cosa és d’agrair, hi ha hagut una mica de ‘passadisseig’, l’equivalent al que als instituts de secundària (si tenen adolescents a casa, els sonarà) anomenen ‘salseig’, o sigui, facècies que si no són certes haurien de ser-ho. Per exemple. ¿Ocuparà Aragonès el despatx de president de la Generalitat, segellat des de l’adeu a la belga de Puigdemont com si fos la vuitena porta de Jerusalem? Per saber la resposta, han de llegir abans el pròxim paràgraf. És un momentet. Fa tres anys... L’última ocasió en què el Parlament va elegir president va ser fa tres anys. Quina jornada. Es presentava al càrrec Quim Torra, un candidat d’entrada apetitós com un tofu, però allò va acabar, com se sap, com una barbacoa argentina. El chimichurri va ser aquest conjunt d’articles rescatats de les hemeroteques que Torra, qui ho havia d’imaginar, retratava els espanyols com a monstres pudents i, això és literal, amb «dentadures postisses amb verdet». Aquell rapsode, una vegada guanyada la votació, es va acomodar en un despatx supletori perquè se suposava que el presidencial era un símbol. Els professionals del ‘passadisseig’ diuen que, tot i que sense pompa, Aragonés posarà fi a aquesta anomalia immobiliària. Aviat es podrà comprovar. Dilluns, potser. Alguna cosa de tel·lúric deu tenir aquesta habitació gòtica, ja que Pujol els seus problemes va tenir perquè Josep Tarradellas entengués que el seu arrendament havia finalitzat i, 23 anys després, Marta Ferrusola va verbalitzar grollerament que sentia que uns ‘okupes’, els socialistes, havia entrat a casa seva. Més ‘passadisseig’. Que Oriol Junqueras ha assistit a la sessió d’investidura no ho descobriran perquè ho llegeixin aquí. Ha sigut una de les fotografies de la jornada. No és cap secret que Aragonès el considera el seu mentor i que aquest li correspon amb un vot de confiança, és a dir, que no li succeirà el mateix que a Josef Tura li passava com a protagonista de la gran obra mestra d’Ernst Lubitsch, que sortia a escena per pronunciar el monòleg angular de ‘Hamlet’ i l’apuntador, des de la seva garita del prosceni, li recorda les paraules crucials que ha de pronunciar, ser o no ser, títol per això de la pel·lícula. La qüestió no és Esquerra, aquesta aparent sarsuela, sinó Junts, aquest Ricard III. Lefevrisme a Waterloo Passat el cap de setmana se sabrà qui són els consellers que corresponen a la dreta catalana al nou Consell Executiu, però en tot un matí d’indagacions ha sigut impossible obtenir una única i sòlida resposta sobre qui farà aquesta llista, ¿Puigdemont, que amb el seu silenci avala els qui diuen que l’acord aconseguit és una traïció a l’1 d’octubre?, ¿Jordi Sànchez, estrateg qüestionat pels seus aquestes últimes setmanes? Es diuen Junts, cert, però són molt poc monolítics. Un pronòstic llançat al tapet com els daus, pur atzar, podria ser que l’‘habemus papa’ anunciat poc abans de les dues del migdia amb l’elecció d’Aragonès ho ha sigut amb un teló de fons cismàtic, amb Waterloo refundat com una mena de seu del nou lefevrisme independentista. Les guerres entre religions ja solen ser la repera, però no són res al costat de les guerres entre cristians. I ara sí, el promès al principi, el punt final. Charles Chaplin va rodar les seves més immortals pel·lícules a partir de 1923, entre les quals, ‘La quimera de l’or’, la seva favorita, de la qual podrien fer-se fàcils jocs de paraules a la recerca de comparacions sobre si el procés ha arribat una mica a aquest punt, ja que a la pel·lícula tres tipus que no se suporten acaben tancats en una cabana durant un torb, figurat transsumpte del Govern que ha de venir. No, la cosa promesa és una altra. Chaplin va tenir tres anys abans de rodar aquella pel·lícula l’ocurrència de presentar-se a un concurs d’imitadors de Charlot. Sembla que aquest tipus de competicions eren molt comuns. Bob Hope en va guanyar un any abans una que es va celebrar a Cleveland, així que Chaplin va pensar que s’emportaria el primer premi de carrer. Va quedar al lloc número 20. La imprevisibilitat, diví tresor, ni que sigui per treure del son profund una investidura que zzzzz...

Una investidura que obre un despatx

Quim Torra va convertir en la vuitena porta de Jerusalem la taula i la cadira de Puigdemont al Palau de la Generalitat, un símbol que, segons el ‘passadisseig’, ben aviat finalitzarà

El més llegit