Michel Maffesoli: «El 15-M va ser un primer indici que anem cap a un canvi d’època»

Fa quatre dècades que Michel Maffesoli (76 anys) escorcolla el que passa al seu voltant. En una de les seves obres més famoses, El tiempo de las tribus, va parlar de l’agonia de les institucions, l’enfonsament de les ideologies i el canvi de valors de la societat moderna. El seu últim assaig L’ère des soulèvements (L’era dels aixecaments) augura que, per bé o per mal, comença un temps de revoltes. Una dècada després, ¿quina és la seva mirada sobre el 15M? Veiem des de fa deu anys que les protestes no estan organitzades pels partits polítics que, en la vella tradició leninista, aportaven la consciència al poble, l’avantguarda –de dreta o esquerra– i els qui, en el fons, programaven la revolució o el que calia canviar. L’interessant dels indignats o, en el cas de França, dels armilles grogues, és que no hi havia un líder polític. Són les revoltes d’aquest tipus les que es multiplicaran en el futur. Però en el cas d’Espanya, tres anys després del 15 M va sorgir un partit polític, Podem, i un líder, Pablo Iglesias. És veritat, però Pablo Iglesias acaba de deixar-ho. Això demostra que s’ha adonat que Podem ja no funciona. A més, l’èxit de l’extrema dreta es pot interpretar com una revolta contra els partits clàssics. Cal estar atents perquè observem una espècie de «revenja» del poble, per al bo i per al dolent. ¿Per això s’al·ludeix tant al populisme i els seus riscos per a la democràcia? Quan s’utilitza la paraula populisme hi ha una estigmatització. En el fons, els demòcrates no són demòfils, no els agrada el poble. Democràcia significa el poder del poble, però el poble ja no s’interessa per la política. Només s’expressa, i no sempre com esperen les elits. Ho vam veure al Brasil amb l’elecció de Bolsonaro, a qui van votar els habitants de les faveles perquè l’esquerra té un discurs que allà no entenen. A França cada vegada més capes populars voten Marine Le Pen perquè ni el Partit Socialista ni la dreta republicana estan d’acord amb els ciutadans. «El vessant profètic dels indignats va iniciar tots els corrents llibertaris que el van succeir» ¿Són les revoltes una resposta al que vostè anomena «totalitarisme tou»? El 1978 vaig fer una crítica del progressisme i del que vaig anomenar la «ideologia del servei públic». La meva idea era que infantilitzar el poble engendra un totalitarisme tou i l’actual crisi sanitària és una il·lustració. Pel bé del poble s’imposa la higiene, l’asèpsia de la vida social, la mascareta, el confinament, el toc de queda. És una tecnoestructura que racionalitza a ultrança, no parlo d’un totalitarisme com el nazi, que quedi clar. La imatge que utilitzo per explicar-ho és el mite de la fundació de Tebes. ¿Com funciona aquest mite? Penteu, el fill de Cadme, és el savi que gestiona, el buròcrata que pren el poder a Tebes. Tot està racionalitzat i la ciutat mor d’avorriment. En aquell moment les dones, les bacants, busquen a Dionís, que introdueix la laxitud i una violència ritualitzada, el tecnòcrata mor i la ciutat és reanimada i torna a trobar la seva ànima, en el sentit etimològic del terme. Amb el totalitarisme tou no hi ha vincles socials i pot provocar aixecaments com el de les bacants gregues. Els indignats o els armilles grogues van ser, en aquest sentit, intents de reanimar la ciutat contra el totalitarisme dels ben pensants. Parla vostè de decadència per definir el moment que vivim. ¿Per què? Sí, estem en un període de decadència dels grans valors moderns: l’individualisme, el racionalisme i el progressisme. L’oligarquia de les elits mediaticopolítiques segueix ancorada en aquests valors mentre al poble està emergint la tribu, la comunitat, la importància de l’emocional i de viure el present. Jo diria que els indignats van ser un primer indici que anem cap a un canvi d’època. ¿En el canvi hi ha risc de violència? Per descomptat. Quan una època cessa i una altra comença existeix aquest risc. El temor i la tremolor són propis de qualsevol canvi. La violència pot ser acceptable o portar a excessos, i veurem segurament aixecaments excessius. Els finals d’una època treuen el millor i el pitjor. Emergeixen nous valors i elements perillosos. Però és important ressaltar que també torna la idea de solidaritat, de cooperació. Tot i que hi hagi crisi i una pandèmia hi ha vitalitat en les generacions joves. «Assistim al final de l’era moderna, d’una elit que està desfasada» També és molt crític amb les elits... Estem al final de l’era moderna que va començar al segle XVII amb el cartesianisme i va funcionar fins a la meitat del XX. Aquella època va generar una elit que, segons el meu parer, està desfasada. Hi ha elements de saturació, com la desconfiança, primer cap als intel·lectuals, després cap als polítics i ara també cap als periodistes. Convé estar atents a les xarxes socials, els fòrums de discussió i els blogs. Allà està emergint una nova elit. ¿Quina és l’empremta que, segons la seva opinió, ha deixat el moviment del 15M? A l’«obrir el ball», els indignats van marcar profundament les revoltes posteriors. Li devem la superació del que sociòlegs com Robert Michels va denominar la «forma partit», el final de l’estructura vertical d’una elit avantguardista que aportava al poble la consciència del que havia de tenir. El 15-M va inaugurar una estructura horitzontal de l’acció política i, tot i que van emergir alguns líders, aquests eren tributaris de l’acció col·lectiva i havien de respondre abans les seves bases. És el vessant «profètic» dels indignats el que va iniciar, en el sentit fort del terme, tots els corrents llibertaris que el van succeïr. n

Michel Maffesoli: «El 15-M va ser un primer indici que anem cap a un canvi d’època»

El sociòleg francès, professor emèrit a la Sorbona, creu que el moviment va obrir el ball de les revoltes posteriors i va inaugurar una estructura horitzontal de l’acció política.

El més llegit