Compte enrere a Madrid: mobilització vermella o ‘voxayusisme’

Per fi. S’ha acabat la campanya electoral de Madrid. Amb la popular Isabel Díaz Ayuso ungida per Nacho Cano –com si res– en un acte a priori institucional; amb Pablo Iglesias apel·lant des de Móstoles al Madrid que es va rebel·lar contra els francesos el maig de 1808 i comparant el que pugui passar el 5 de maig, si triomfés l’esquerra, amb l’intent de la presa del Capitoli. S’ha acabat. Amb Mónica García, de Més Madrid, protagonitzant un acte cent per cent sostenible en què hi va haver trap, gira-sols i crides a frenar el trumpisme ‘a la madrilenya’. Amb la presidenta de Noves Generacions del PP, Bea Fanjul, assumint durant un atípic cap de setmana que Ayuso és «el dolent conegut» davant el bo per conèixer. Final. Amb Inés Arrimadas i Edmundo Bal, de Cs, abraçant-se a la «concòrdia» creuant els dits per no desaparèixer de l’Assemblea segons dicten les enquestes. Les mateixes que remarquen, per cert, que ell passarà a la història com un candidat molt més apreciat que votat. Adeu als mítings (o fins aviat, perquè la nova legislatura madrilenya serà només per dos anys). Amb el PSOE tancant i omplint a Entrevías, celebrant l’aniversari –n’hi cauen 142 al partit del puny i la rosa; serrant les dents somiant amb una mobilització històrica que trenqui els presagis que, a aquesta hora, envolten el professor Ángel Gabilondo i els seus potencials socis d’esquerra. Punt final amb Vox reivindicant les seves barbaritats a la simbòlica plaça de Colón. L’origen: les mocions de censura Durant quinze dies Madrid s’ha sotmès a una borratxera de crispació insuportable en temps de pandèmia. Política de garrafa quan més falta feia analitzar amb serenitat les gestions fetes i, sobretot, les que van quedar per fer amb resultats feridors per a la memòria recent. Les metàfores i argumentaris fabricats al voltant de conceptes com el comunisme, el feixisme i la defensa de la democràcia s’han emportat gairebé tots els esforços, sacsejats a més amb amenaces de bala i de mort que no han fet altra cosa que enfangar un ambient que ja estava calentó, des del març, per la irrupció de mocions de censura (Múrcia i Lleó) que van fracassar. Van fracassar aquests intents de desbancar el PP dels governs regionals, sí, però van embrutar per activa o per passiva. I van fer pupa i van provocar la carambola d’un avançament electoral a Madrid –aquí es van presentar també mocions però no es van arribar a debatre– perquè Díaz Ayuso va veure el seu moment de brillar a les urnes... i l’oportunitat per desfer-se de Ciutadans com a soci de govern. D’aquella pols, aquest fangar de campanya on la ciutadania ha tingut un paper molt secundari i la ultradreta ha bramat amb excessiva força i ha sobrepassant els límits fins i tot de la decència, avisant del que pot arribar. Clausurada la campanya, encara hi ha unes hores per reflexionar sobretot això a les llars madrilenyes abans de tancar el sobre i ficar-lo a la caixa de vidre. ¿Efecte García? ¿Efecte García? Injust seria, en tot cas, concloure que no hi ha hagut cap intent d’abordar, tot i que sigui tímidament, la crisi de la Covid i les seves derivades. N’hi ha hagut algun, tebi però meritori. Les enquestes assenyalen, per exemple, que la candidata de Més Madrid, la doctora García, és l’aspirant que més i millor ha sabut aprofitar aquesta campanya-malson per donar-se a conèixer i acostar-se, amb naturalitat i sense excés d’artifici, als problemes reals d’una part important dels madrilenys. El 4 de maig es comprovarà si les urnes confirmen l’empenta que li augura la demoscòpia. Si García avancés perquè els tradicionals feus d’esquerra decideixen atorgar-li una confiança que s’anava a quedar en l’abstenció, i el PSOE i Unides Podem haguessin aconseguit mobilitzar de veritat les seves parròquies, incloses les que es confessaven cansades, fastiguejades o amb dubtes en els sondejos, l’esquerra tindria una oportunitat. Però si la hipotètica i vaticinada pujada d’escons de Més Madrid arribés a costa dels escons de Gabilondo pel PSOE o Iglesias, per l’organització morada, el ‘voxayusisme’ ho tindria tot fet. Queden 24 hores per reflexionar i decidir davant un dilema que tindrà conseqüències, sens dubte, en la política regional i els seus lideratges. I en la política nacional... i els seus lideratges a mitjà termini. Ultres i populars Mentrestant Ayuso es frega les mans somiant que supera fins i tot el triomfalisme de la demoscòpia, que l’ha acompanyat des del primer minut, i que ni tan sols necessita els ultres per poder governar. I que el ‘voxayusisme’ no significa que ha d’afegir la ultradreta, sinó que se l’ha menjat en campanya i els seus votants s’han integrat al seu exèrcit de seguidors. Al cap i a la fi el seu discurs i el de Rocio Monasterio no són tan diferents, tot i que hi hagi matisos. Si això és així, ella guanyarà musculatura a Madrid, però també en un PP nacional en què pot començar a influir. Molt. Pablo Casado pot guanyar i perdre alhora el 4 de maig.

Compte enrere a Madrid: mobilització vermella o ‘voxayusisme’

Final d’una campanya de garrafa que deixa tal borratxera de crispació a Espanya que el millor és oblidar-la al més aviat possible

L’esquerra apel·la a la consciència i la mobilització d’última hora per impedir que Ayuso i Vox arrasin

El més llegit