Patir a la madrilenya: La realitat sobre la immigració, la sanitat o el lloguer en quatre testimonis

De nit, arribant de qualsevol punt cardinal, a 40 quilòmetres els llums de Madrid ja ocupen tot l’horitzó. En aquesta conurbació encesa cobra cos la metàfora liberal que repeteix aquests dies la presidenta i candidata Isabel Díaz Ayuso a les entrevistes: el territori que celebra eleccions el 4 de maig és «una olla de vida» que mai s’apaga. Però també està esperant el 4-M molta frustració embassada en els problemes que no aborda la campanya electoral, eclipsats per la crispació i les cartes-bala. Entre aquests, els lloguers impossibles, l’atenció primària en col·lapse, les llistes d’espera de l’Estat del benestar... o el marcatge de 269 nens tutelats, una gota d’infància migrant entre 6.747.068 habitants. Més de cinc milions estan cridats a les urnes. I una porció encara per comptabilitzar d’aquest cens viu les diferents maneres de patir a la madrilenya. La ferida de Sol La ferida de SolQuan es va fer famós –que no popular– el cartell de Vox que, a l’estació de la Puerta del Sol, comparava la pensió d’una àvia amb un suposat dispendi en ‘menes’, a Ismail el-Majdoubi els més grans dels menors migrants tutelats a Madrid li van començar a preguntar: «¿És que ens faran fora?» «Molts no saben què és aquesta formació política, ni si mana molt o poc», diu. Potser, quan passin les eleccions madrilenyes, els cuidadors d’aquests nens migrants només s’hagin d’ocupar que no sàpiguen el que passa. Només un any i escaig després de deixar de ser ell mateix un menor estranger no acompanyat –que això significa ‘mena’– l’Ismail treballa de mediador social, representa el col·lectiu Exmenes Madrid i es continua formant. «No ens fa venir la gana –explica–, sinó el futur, la formació, buscar una feina...» L’Ismail va venir a Espanya als baixos d’un camió. De Castillejos, la seva ciutat natal, va passar a Ceuta, i d’aquí a Algesires, i després a un centre d’internament que va deixar: «Estar aïllat no em semblava bé». Ser un nen estranger nouvingut a un país, sense família ni amics, és sobretot «supervivència, intentar sobreviure», diu com per resumir-lo tot. Quan se cita amb EL PERIÓDICO a la Puerta del Sol, fa només 24 hores que un grup de joves encaputxats ha tret el cartell de Vox que la justícia no va retirar ni tan sols a instàncies de la fiscalia per un possible delicte d’odi. Això, l’odi, és el que aquest noi hi veu darrere: «El cartell era aquí –assenyala una paret de rajola–. Amb aquest cartell el que es vol és sembrar l’odi, fer por. És una formació política que ha crescut a base de la mentida, l’odi i la por». El cartell de Vox ha impactat la comunitat musulmana des de Sol fins a l’extraradi. A la Cañada Real, Rahma Hitach el-Kanar, presidenta de l’Associació de Dones Àrabs Lluitadores, es pregunta sobre qui el va penjar: «No sé si és que tenen el cor de pedra». El cartell ja no hi és, però el seu efecte sí, diu l’Ismail. «És un atac personal d’una formació política a un col·lectiu vulnerable. Parlem d’una infància migrant, que està aquí sola. El primer que necessita és curar-se una ferida, que és el procés migratori –explica amb eloqüència–, i no que l’ataquin, la criminalitzin. No deixen de ser nens. És com si per ser estrangers no poguessin ser nens». Tres anys d’espera Tres anys d’esperaHi ha més nens i més problemes. La sociòloga i mare separada Ruth López va entendre que havia de portar el més petit dels seus dos fills, Mikel, a una valoració complexa quan a l’escola bressol li van confirmar els problemes que té per comunicar-se. A la Ruth els neuròlegs li van explicar per què el Mikel s’exaspera quan no aconsegueix parlar, o quan se’l treu de certes rutines: pateix un retard maduratiu per al qual és essencial l’atenció primerenca de logopedes i psicòlegs. El Mikel té cinc anys. A la seva edat, cada mes, cada setmana, cada dia compta perquè els problemes que manifesta de nen no es converteixin en un llast descomunal d’adult. Per això la seva mare clama: «L’atenció primerenca és això: primerenca». O ho hauria de ser. El Mikel ja porta tres anys esperant ajuda de la Comunitat de Madrid. El Mikel és un dels 1.706 nens madrilenys que integren una llista en què alguns casos esperen tractament de psicòlegs, fisioterapeutes o educadors des del 2018. L’espera mitjana per a valoració arriba als set mesos i mig. Fan cua nens amb alteracions genètiques, prematuritat, autisme, paràlisi cerebral, mal neurològic adquirit... I, com que no hi ha temps per perdre, els pares que poden recorren a la via privada. «Parlem de tractaments de 600 euros de mitjana al mes –explica la Ruth–. Les famílies que no s’ho poden permetre s’han de conformar que els atenguin a l’escola. Això crea molta exclusió. Algunes fins i tot es llancen a les pseudoteràpies». Els pares s’han ajuntat en una Plataforma per l’Atenció Primerenca per denunciar les seves carències. Han fet visible una de les potes coixes de l’Estat del benestar a Madrid. «Parlem de salut, i no només de serveis socials», diu Óscar Hernández, portaveu d’un grup que ha sigut difícil de moure, perquè «quan reben la mala notícia sobre el seu fill, els pares queden en xoc». En certs casos, el quadro de les malalties i retards que impedeixen els nens caminar, parlar, entendre o fins i tot empassar pot arribar a ser mortal. A la Ruth l’indigna la campanya electoral. «Als polítics se’ls omple la boca parlant d’infància, així, en eteri, quan aquí hi ha una cosa ben concreta: aquesta llista d’espera és enorme». Al juny, el Mikel haurà fet sis anys i ja no tindrà dret a l’atenció primerenca pública. Serà un menys a la llista. Fuga de cervells Fuga de cervellsPot ser que l’espera del Mikel fos menor amb més sanitaris, però ningú al sistema públic de salut de la Comunitat de Madrid sap quants dels 223 metges de família joves que acaben el MIR aquest any a Madrid, la majoria madrilenys, decidiran al maig continuar exercint a l’atenció primària o més aviat se n’aniran a altres comunitats o altres països. L’any passat, de 223 només se’n van quedar 44. A un facultatiu jove la sanitat madrilenya li pagarà 2.200 euros nets al centre de Salut d’Ajalvir, a 30 quilòmetres de la Puerta del Sol, i 6.000 la sanitat alemanya a l’àrea metropolitana de Berlín, i fins i tot en cobrarà 8.000 Londres i, amb sort, 10.000 a Dublín. Són els càlculs del sindicat mèdic Amyts, que porta dos anys en guerra amb el govern madrileny per l’«agonia» de l’atenció primària. Els metges acabats de formar protagonitzen una abundant fuga de cervells a la comunitat que dimarts que ve té eleccions. I no només se’n van a l’estranger. A la butxaca i la vida familiar d’un metge de família, pediatre o odontòleg madrileny li anirà millor a la molt disputada Àvila, o a Toledo, o a Astúries. El 2020, un 18% més dels metges espanyols van demanar el certificat d’idoneïtat als seus col·legis. És el paper que es demana per treballar fora. Aquesta és una de les hemorràgies més inquietants que pateix la sanitat pública després de 13 anys d’afeccions oportunistes, relacionades totes amb les retallades. O almenys aquest és el diagnòstic de María Justicia, dirigent d’Amyts i doctora de família a Boadilla del Monte. «Arribes a la consulta, obres l’agenda i de sobte t’apareixen 40 pacients –diu–. Al llarg del matí els pacients es van multiplicant: 45, 50, 60… Es va creant estrès, impotència de no poder tenir ni deu minuts per pacient. Per això se’n van els metges joves». Totxos d’or Totxos d’or«Ser sanitari a Madrid és un repte», diu la doctora Justícia. Ho és per a la Georgina, zeladora de l’emblemàtic Hospital La Paz, que el 2018 vivia de lloguer a Arganda, en un pis del vell Pla Jove de Vivenda de la Comunitat de Madrid. El 2019 el pis va ser venut pel govern madrileny a un fons d’inversió, i el 2020 «el fons voltor li dona l’opció de comprar la vivenda o anar-se’n», explica Belén García, portaveu de la Coordinadora de Vivenda de Madrid. La Georgina, mare sola i jove, perceptora d’un salari de 1.200 euros al mes, no podia comprar. La van desnonar. «La Comunitat li va donar com a solució dos mesos en un hostal i després...». Després va ser una zeladora de l’hospital que, a l’acabar la seva jornada en plena pandèmia, es treia l’epi i no tenia cap altre sostre on tornar que el d’una plaça de garatge, on tenia aparcat el cotxe on dormia. La Georgina és un símbol per a la plataforma en què milita García, una jove informàtica de Segòvia que porta 19 anys a Madrid, que va començar assaborint el casticisme multicultural de Lavapiés i que se’n va anar del barri centrifugada per la gentrificació. Encara l’emocionen els desnonaments a què assisteix. «És molt difícil recuperar-se d’una cosa tan dura. És devastador, traumàtic, demencial –explica–. Perdre la vivenda és perdre tots els drets, perquè necessites un sostre per viure, per optar al mercat laboral, per criar els fills, cuidar la família, tenir uns mínims de vida... No hi ha eines per reparar les persones que viuen aquesta violència». La regió on Belén García desenvolupa el seu activisme té un 0,7% de vivendes protegides sobre el total de llars, encara lluny de la mitjana nacional, superior a l’1%. El seu govern resisteix contra quatre resolucions judicials que han declarat nul·la la venda de 2.935 vivendes socials pel Govern de l’empresonat Ignacio González als fons Goldman Sachs i Azora. El seu territori és el segon d’Espanya amb nombre de vivendes buides segons l’INE, 263.279, només per darrere de Barcelona, com també en preu de venda del totxo edificat, i el lloc amb el lloguer més car del país: 780 euros de mitjana. Sota el terrabastall estadístic, hi ha a més un fenomen de dolor silenciós. «Aquí hi ha cada vegada més desnonaments invisibles –explica García–. Gent que no pot pagar la casa, i prefereix deixar-la abans de passar pel tràngol que els treguin».

El més llegit