¿Què és el ‘mètode Imperiali’ que ha deixat sense senador autonòmic a Vox?

L’entrada de la ultradreta al Parlament ha anat acompanyada de la ‘impressió’ d’una metafòrica línia pels passadissos de la Cambra que té com a objectiu aïllar-la. La primera vegada que els partits que van subscriure el pacte antifeixista (PSC, ERC, Junts, CUP i comuns) han suat per fer complir el mandat d’evitar que l’extrema dreta representi el legislatiu català s’ha produït amb la designació dels vuit senadors autonòmics. El reglament i la llei només obliguen a utilitzar un mètode de càlcul proporcional per repartir aquests vuit càrrecs entre els grups parlamentaris. Si les coses s’haguessin fet com sempre, aplicant la llei d’Hondt, el PSC s’hauria quedat amb tres senadors; ERC i Junts, amb dos; i un hauria sigut per l’extrema dreta. ¿Per què? Perquè hi havia un triple empat en el repartiment de l’última acta entre socialistes, republicans i ultres. La llei obliga que, en cas de paritat de les restes, sigui la força que no té representació la que s’emporti el gat a l’aigua. Si, al contrari, s’hagués aplicat un sistema de restes majors, com també és habitual i alternatiu a la llei d’Hondt, PSC, ERC i Junts haurien obtingut dos senadors, per un de l’extrema dreta i un altre de la CUP. Amb l’ajuda d’un manual Davant això, el grup parlamentari d’ERC es va mobilitzar, via petició d’ajuda al grup intern de WhatsApp, per trobar una fórmula blindada legalment que impedís que aquest vuitè senador lluís els colors de la veu llatina que distingeix l’extrema dreta a Espanya. En gairebé unes hores de consulta bibliogràfica (en concret, d’un manual de qui va ser diputat per Ciutadans pel Canvi Josep Maria Vallès amb Agustí Bosch), l’assessor republicà Francesc Martorell va trobar una solució. Es tracta de la ’variant Imperiali’ del sistema de mitjana major. A grans trets, suposa actuar com amb la llei d’Hondt, és a dir, dividir el numero d’escons de cada grup per una sèrie de valors consecutius. Però, a diferència de la llei proporcional que regeix a Espanya, aquesta variant no comença pel valor 1, sinó pel valor 2. Una diferència que afavoreix els partits amb més escons, com el PSC i ERC (33) i Junts (32), enfront dels 11 de Vox. Sent així les coses, els vuit senadors es van repartir entre PSC i ERC (tots dos amb tres) i JxCat (dos). Orígens belgues Aquesta variant amb nom d’aperitiu italià s’utilitza, per exemple, a les eleccions municipals a Bèlgica, on, per cert, va néixer. aTambé es va utilitzar n les eleccions parlamentàries italianes entre el 1956 i el 1991. Per agafar un exemple al més pur atzar, el ple municipal de Waterloo es tria sota aquest criteri a les eleccions. Una cosa que, sens dubte, segur que va agradar als postconvergents. ERC va portar la proposta a la Junta de Portaveus de la Cambra, i va rebre el recolzament de Junts, la CUP i els comuns. Els afectats, Cs i PP, s’hi van oposar. Fins i tot alguna veu de l’anomenat ‘pacte de Colom’ va apuntar, burleta que el sistema era una «inventali» jugant amb la denominació de la variant. Fonts d’Esquerra revelen que la troballa de la ‘Imperiali’ es va produir quan el debat intern ja s’ha havia traslladat a la «fase dos», és a dir, a pensar com impedir, quan la proposta del senador ultra arribés al ple del Parlament, el seu nomenament efectiu. «Jugada mestra», afegeix aquesta veu, no sense sorna.

¿Què és el ‘mètode Imperiali’ que ha deixat sense senador autonòmic a Vox?

Una martingala legal que ERC va trobar en un manual de ciència política va desposseir l’extrema dreta de representant a la Cambra alta

El més llegit