Madrid blau, bastió de la dreta

Al cens de la Comunitat de Madrid, segons les enquestes, hi ha tants votants indecisos, 600.000, com contagiats de Covid des que va començar la pandèmia. I per als comicis autonòmics del 4 de maig, és ferm el càlcul demoscòpic que entre tants votants indecisos són minoria els de dretes. Un sufragi ferm al Partit Popular i Vox arrela en la geografia del Madrid blau, que té tres punts emblemàtics en què els resultats electorals de les opcions conservadores mai baixen, sumades, de la majoria absoluta, i en què, en cinc de les vuit eleccions convocades des de les autonòmiques del 24 de maig del 2015, el PP ha superat el 40%. La presidenta i candidata popular Isabel Díaz Ayuso es disputarà amb la ultradretana Rocío Monasterio els sufragis de tres bastions de la dreta. Recorrent el carrer s’entreveuen algunes claus dels seus típics recomptes electorals. Salamanca: cassoles i canyetes Salamanca: cassoles i canyetesAl costat de la «‘boutique’ de whisky» La Potxola ven mascaretes decorades amb franja vermella i groga la botiga Eñe. I no és cap originalitat al carrer Ayala gairebé cantonada Núñez de Balboa, perquè en uns milers de metres no hi ha cap aparador de regals o moda que no tingui la bandera d’Espanya en algun objecte, ja siguin cinturons, clauers, corretges de gos o proteccions anti-Covid. La pròxima agència LGC, de Lucía González Casal, la principal del carrer, no s’anomena a si mateixa immobiliària, sinó «‘personal shopper’ immobiliari», i les vivendes que exhibeix al seu aparador no mostren el preu. Com a les joieries bones, cal entrar a preguntar. Núñez de Balboa, emblema de la resistència de la ultradreta negacionista contra l’estat d’alarma, és avui un carrer anodí de tan tranquil. Però fa només un any, a la cruïlla d’aquesta vena aorta de la dreta madrilenya amb el carrer Don Ramón de la Cruz ressonaven diàriament les cassolades contra Pedro Sánchez. El José Manuel, un cambrer no resident, que serveix i va servir canyes i tapes als manifestants en un petit bar de la vorera, ironitza per a EL PERIÓDICO quan se li recorda la foto d’un rebel amb un pal de golf: «Els mateixos que sortien amb cassoles contra les mascaretes, ara diuen que si no hi ha prou vacunes també és culpa de Pedro Sánchez». I amb aquest comentari apunta a una de les variables de la campanya electoral del 4-M al districte de Salamanca de Madrid: aquí es tanca files contra Sánchez i al voltant de Díaz Ayuso i Monasterio. El 48,23% dels sufragis van reunir Vox i el PP a les autonòmiques del 2019, i el 55% a les del 2015. «La de Núñez de Balboa va ser sempre ‘Zona Nacional’. A la Guerra Civil l’aviació i l’artilleria de Franco respectaven aquests carrers, perquè hi vivia la quinta columna», recorda l’advocat Francisco García, de tota la vida del barri i president de l’associació veïnal Tolerància. García no dubta del pronòstic dels resultats electorals en aquest barri el 4 de maig: «Aquí els votants del PP voten el PP posin qui posin». I més a Ayuso i la seva filosofia de bars oberts malgrat les onades de Covid. «Molts veïns de Núñez de Balboa passen dels problemes aliens. El més important és poder prendre les canyetes després de treballar. Qui treballa per aquí i viu a Vallecas, i es tira tres quarts d’hora tornant a casa fet pols, té poques ganes de canyetes a l’arribar». No obstant, el barri no és només Núñez de Balboa. Ho sap bé García, que ha assistit a desnonaments d’avis d’apartaments de 30 metres quadrats. Rere les façanes de pisos caríssims «hi ha de vegades un problema d’avis sols al barri», adverteix Teresa Jiménez, funcionària de Renfe retirada i vocal veïna de la Junta de Districte de Salamanca. «Aquí no tot són les ‘boutiques’ exclusives de Serrano, que estan molt bé, però també hi ha altres coses», afegeix. A aquesta voluntària de la formació d’esquerra Més Madrid li interessa remarcar que hi ha una altra zona del barri molt allunyada de l’esperit de Núñez de Balboa. A La Guindalera, els carrers convertits en zona de vianants per l’alcaldessa Manuela Carmena han atret petites botigues d’artesania i petites escoles d’art. Els galls dindi del parc de la Quinta de Fuente del Berro arrosseguen la cua passejant per les voreres, com un veí més, i tornen corrent al parc quan endevinen que és l’hora del pinso. A Teresa Jiménez, enamorada del barri, el record de les cassolades de l’any passat la porta a afirmar que «falta educació política. Però no només aquí: aquesta carència és un problema de tot Espanya». Esvàstiques a les portes Esvàstiques a les portesAls 70 i 80, el Madrid blau era més aviat una geografia metafòrica que podia coincidir amb l’ombra de la Creu dels Caiguts quan marxa el sol, estirant-se per les urbanitzacions de la serralada del Guadarrama i l’autovia A-6 fins al barri madrileny del Pardo i fins a l’arc que commemora la victòria franquista a l’entrada de Madrid per la Moncloa i Argüelles. Avui l’ombra ja no és tan allargada, però encara afloren detalls inquietants en la seva penombra. La tàpia del cementiri jueu d’Hoyo de Manzanares es desperta periòdicament empastifada per furtius antisemites. «Raus» (fora, en alemany) i «Puta Janucá» van escriure aquest hivern a les portes de ferro que guarden un centenar de tombes, entre les quals la de la resistent d’Auschwitz Violeta Friedman. El 15 d’abril passat, sense anar més lluny, l’advocat d’origen hebreu Andrés Herzog, exdirigent de la desapareguda UPYD, denunciava a les seves xarxes socials: «Avui al meu germà li han omplert d’esvàstiques el portal, pintades antisemites a la porta i arrencada una petita placa que deia «shalom». Segle XXI i així seguim». La víctima viu a Argüelles. A dues parades de metro, a la sortida de l’estació de la Puerta del Sol, flanqueja l’escala un cartell gros de Vox que compara una suposada despesa pública en «menes» amb la pensió d’una àvia. La fiscalia estudia el potencial d’odi del pasquí, davant el qual entren i surten els vianants abaixant el cap, fent com que no el veuen. Al tancament d’aquesta edició, cap mesura cautelar els ha tret encara de la vista. Però Sol no és un bastió de la dreta, sinó un variat territori en què, sota el rellotge de la nit de Cap d’Any i el balcó d’Esperanza Aguirre, el 15-M va acampar ja fa deu anys. Sol, més que un territori, és un concepte que, per al seu proselitisme, els propagandistes de Vox expliquen que és ple de nens carteristes, magribins violadors i sud-americans experts en ‘mataleón’. Pozuelo: Lamborghini i pal de fregar Amb Núñez de Balboa rivalitza en preus per metre quadrat la perifèrica localitat de Pozuelo de Alarcón. Però els orígens són diferents. Hi va haver un Pozuelo conegut a Madrid per la qualitat de les cols llombardes que creixien als horts regats per les reserves d’aigua que li donen nom. Ara Pozuelo és més conegut dins i fora de Madrid per liderar durant anys la llista de municipis amb més renda per càpita d’Espanya, fins que el va desplaçar Matadepera. Hi ha altres posicions en llistes variades que defineixen el lloc. Amb 38,96 euros per habitant, és dels últims en el rànquing anual de despesa social de municipis que publica l’Associació de Gerents de Serveis Socials, molt lluny dels 224,67 euros, que dedica la líder, Alcalá la Real. Aplicant-li el coeficient Gini de desigualtat, l’opulent Pozuelo obté un 58,16, la mateixa nota que Hondures. «Tanta desigualtat en una localitat tan rica perjudica els menys afavorits fent-los doblement pobres», observa Ángel González Bascuñana, portaveu del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Pozuelo. Aquest regidor representa un partit que porta perdent les eleccions a la ciutat des del començament dels temps democràtics. El 1978, una coalició d’Aliança Popular i l’UCD va arrabassar la victòria als socialistes. I des d’aleshores sempre ha guanyat el PP. Molt pocs municipis a Espanya, potser Jaca, a Osca, igualen aquest rècord. El regidor González Bascuñana portarà al pròxim ple del seu consistori una proposta per construir 25 vivendes protegides de lloguer per a joves i famílies amb pocs ingressos. «Hi ha una imatge dislocada de Pozuelo –diu–. Sembla que aquí lliguem els gossos amb llonganisses, però no és veritat: aquí els joves no tenen més remei que marxar de les vivendes del nucli original per la pressió d’un model urbanístic molt de dretes, que accentua el desequilibri». Fa deu anys es van construir les últimes 18 vivendes que es puguin dir «públiques». Cristiano Ronaldo se n’havia anat a viure llavors a La Finca, potser la urbanització més exclusiva d’Espanya, no gaire lluny de Monte Alina, la residència de José María Aznar. Avui hi ha una animació molt del «liberalisme hoteler» de Díaz Ayuso a les terrasses de l’avinguda d’Europa al caure la tarda, quan tanquen els comerços. Darrere aquesta artèria, una treballadora neteja l’únic concessionari de Lamborghini en aquesta zona d’Espanya. En el crepuscle de Pozuelo, la dona frega l’aparador en què llueix un Huracà EVO, un descapotable ferotgement vermell amb un preu que és 356,6 vegades el salari mínim interprofessional mensual. El Pardo: obrers i banderes Dels 359 veïns del pic nord del barri madrileny del Pardo que es van acostar a votar a les autonòmiques del 2019, 103 van elegir Vox. Gairebé un 30% de majoria que els organitzadors dels comicis anomenen secció 08-002 de Madrid. Més enllà de l’àmbit administratiu, és un conglomerat de vivendes modestes, voreres poblades d’arbres, bars i rostisseries escortant el palau que va ser pavelló de caça reial, residència de Franco i ara hotel de dignataris estrangers de visita. Tot queda a només uns centenars de metres de l’actual tomba del dictador, al cementiri de Mingorrubio. Viuen en aquestes vivendes no pocs militars de les casernes veïnes a la Guàrdia Reial, Infanteria i guerra electrònica, a qui ben d’hora o cap al tard es veu fer jòguing pels bosquets de la vora del Manzanares. Vox es va imposar amb contundència en un barri especial, en què la vida gira al voltant d’una placeta que mira al palau, per la qual corren entre les taules els cambrers de tres terrasses. Asseguts a la barana de la plaça, un grup d’ociosos cinquantins, amb una llauna de cervesa a la mà a quinze minuts del migdia, discuteix amb paraules ràpides i taxatives. Quan un apuja la veu, estén per les terrasses: «¡Comunisme o llibertat, xaval!» Bárbara Mira, presidenta de l’Associació Veïnal El Pardo, té una explicació per a la concentració de sufragis de Vox a la zona: «Els ciutadans voten el que volen»; i punt. I ara el matís: «El Pardo ha sigut, és i serà un barri obrer. Va néixer de les cases del servei al voltant del pavelló reial de caça que després va ser el palau». Només s’oposen a la seva teoria 45 xaletets adossats que va construir el franquisme per a oficials de l’Exèrcit i personal de Patrimoni Nacional, amb unes finestres –moltes amb banderes d’Espanya– que donen a una tranquil·la arbreda. Les altres vivendes de la zona, les que ocupen la majoria dels 3.600 veïns, són pisos dels 70, de 70 metres quadrats de mitjana i 800 euros de lloguer al mes. El doctor Bernal, pediatre de tota la vida del barri, es va jubilar fa 15 anys, i des d’aleshores estan les famílies, i 500 dels seus menors, sense metge infantil al barri. Els veïns mantenen un pols amb la sanitat madrilenya, que els ha escrit excusant-se en «la gran dificultat de trobar pediatres i la seva absència a causa d’adaptacions i baixes». Les notícies dels anys 80 sobre El Pardo expliquen que els veïns es queixaven per la falta d’un poliesportiu i una biblioteca. «I si preguntes ara als joves, es queixen del mateix», aposta Bárbara Mira. Detalls d’abandonament que pateix el barri «no són d’ara –afirma–. El 1951 el Pardo va deixar de ser un poble. Si fos un municipi independent no tindríem aquests problemes». El Pardo forma districte amb Fuencarral. És una zona àmplia. La seva àrea sanitària ha vacunat la reina emèrita Sofia, igual que als gitanos d’uns pisos d’acollida de la zona alta de Fuencarral. Però carrer avall de la plaça del Pardo, al carrer de Los Caballeros, en un edifici de balcons plens de ‘rojigualdas’ i aspes de la Borgonya, cultiva essències el bar La Pepenúltima. Dins retronen les llàgrimes de Rocío Carrasco a la televisió. Un rètol de «Plaza del Caudillo» presideix la porta dels lavabos i, al costat de la barra, una pancarta amb l’ensenya nacional mostra un rètol: «Això és Espanya i a qui no li agradi que se’n vagi».

Madrid blau, bastió de la dreta

Viatge als feus més ferms del vot al PP i Vox en els comicis autonòmics madrilenys

El més llegit