Recorda l’advocat i ara escriptor Javier Melero a la seva nova novel·la, ‘Cambalache’, un vell i descoratjador refrany àrab. La gent s’assembla més als temps que li ha tocat viure que als seus propis pares. El mateix Hamlet hi podria conferenciar. Així que cal reparar en el subtítol d’aquesta obra 90% autobiogràfica i 100% indispensable que aquesta mena d’esquena platejada de l’advocacia (després es revelarà la justificada raó de tal qualificatiu) acaba de portar a les llibreries aquesta mateixa setmana: ‘Un advocat a l’Espanya de Pujol’. Trenta-quatre anys, si es prenen com a balises la investidura i la confessió, ha sobreviscut el pujolisme com a moviment, època o eó, o fins i tot com una condemna, per a molts, i en tot aquell temps –com són les coses–, Melero, per continuar amb els símils shakesperians, ha estat allà, com un Horaci, en segon pla; i ara, amb 62 anys, explica els temps que li ha tocat viure, tot i que només sigui per descobrir si s’hi assembla.