Aragonès, al seu triangle de les Bermudes

Guaret de Setmana Santa per a la política catalana. Tocava, després de consumar-se el fracàs de Pere Aragonès en el seu primer debat d’investidura, recollir-se i guardar repòs per als pròxims combats que s’hauran de deslliurar amb la mona ja digerida per aconseguir convertir el candidat republicà en el 132è president de la Generalitat. Aragonès té motius de sobra per estar molt preocupat, fins i tot en el cas que la negociació amb JxCat tingui un final feliç i pugui establir-se al despatx presidencial. De moment JxCat ha complert el seu primer objectiu: evidenciar la debilitat de l’aspirant a la investidura i la pírrica victòria d’ERC en el camp sobiranista en les eleccions del 14 F. La maniobra dels republicans pactant primer amb la CUP imaginant que els de Carles Puigdemont no podrien aguantar la pressió i donarien el seu braç a torçar ha resultat equivocada. I tot i que l’escenari més plausible continua sent un acord amb JXCat, Pere Aragonès és avui més dèbil que el dia després de l’escrutini i conseqüentment també la seva presidència amenaça feblesa. No és una novetat. Pel que fa a la butaca presidencial de la Generalitat, el triangle JxCat-ERC-CUP opera de manera molt similar al de les Bermudes. Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra són els barcos naufragats fins ara. Pere Aragonès té molts números per ser el següent. El candidat republicà no tindrà capacitat de maniobra al capdavant del seu hipotètic Executiu per manejar de manera satisfactòria totes les variables que posaran a prova la seva capacitat de lideratge, independentment de quina sigui la fórmula que finalment li asseguri la investidura. Traïció a la CUP Si JxCat entra en l’Executiu, que és el més probable, Aragonès no tindrà més remei que trair la CUP. Ni des dels departaments governats pels de Carles Puigdemont s’impulsaran polítiques que satisfacin l’extrema esquerra independentista ni al Parlament els seus vots serviran per donar llum verda a iniciatives legislatives que complaguin els cupaires. Paradoxalment, és més fàcil per a JxCat aquest plantejament ara que no lideren el front independentista que quan tenien la responsabilitat d’estirar el carro. Ara, l’esforç de superar contradiccions l’ha de fer ERC. Però més aviat que tard, si JXCat acaba en el govern, el suport de la CUP al govern de Pere Aragonès serà impossible. De moment Eulàlia Reguant, per si de cas, ja s’ha encarregat de recordar que la seva formació no es fia d’Elsa Artadi, Damià Calvet, Ramon Tremosa i Joan Canadell. Més clar, l’aigua. L’altre escenari, aquell en què JxCat facilita la investidura de Pere Aragonès però sense entrar a formar part del Govern, és encara pitjor per a Aragonès. Estaríem davant un govern dèbil des que s’activés el botó de la seva posada en marxa. Per a Pere Aragonès equivaldria a posar-se a sobre d’una graella per quedar completament carbonitzat en molt poc temps. JxCat tindria les de mans lliures per bloquejar-li qualsevol iniciativa en el terreny de les polítiques sectorials –educació, salut, fiscalitat, etc.– i mostrar-se intransigent en l’àmbit de les qüestions relacionades amb el projecte independentista. Eterna partida de pòquer Estem una altra vegada davant d’una de les eternes partides de pòquer a les quals el sobiranisme és tan aficionat. En les pròximes setmanes veurem com trontolla l’acord ERC-CUP en la mesura que es produeixin avenços en el flanc de negociació dels republicans amb JxCat. L’única manera de tancar el cercle per als d’Oriol Junqueras, igual que han fet amb la CUP, és que el tracte amb els de Puigdemont sigui també prou tebi en les concrecions perquè, a la pràctica, equivalgui únicament a una empenta endavant i a seguir. Com més concret sigui el pacte més fàcil és que salti pels aires l’acord ja tancat amb la CUP. A ERC són conscients de l’enrevessada situació. Si des del primer moment han treballat des de la convicció que, igual que les anteriors, aquesta legislatura tampoc podria esgotar-se, ara ja consideren més que probable que acabi sent molt més curta del que els més pessimistes intuïen. Situats en aquest marc mental, l’objectiu és aconseguir que Pere Aragonès aconsegueixi ser investit a qualsevol preu però que, un cop ungit president, exerceixi el càrrec sense temor de prendre decisions. Aprofitar l’entrepà a què el sotmetran JxCat i la CUP per construir en el menor temps possible la narrativa que ERC ha intentat amb totes les seves forces però que amb aquestes condicions és impossible governar bé. En resum: encara no podem donar per certa la investidura i ja hi ha qui imagina Pere Aragonès firmant, com a 132è president de la Generalitat, el decret de convocatòria d’eleccions.

El més llegit