L’estrateg aconsella, però el líder decideix

Les sèries nord-americanes d’intriga política han enrajolat l’imaginari col·lectiu amb la figura de l’assessor àulic que es mou entre bambolines enganxat a un telèfon mòbil i xiuxiueja instruccions al líder. A Espanya, des dels temps de la Transició, a aquest personatge se li va col·locar la pejorativa etiqueta de «fontaner» i sota aquesta denominació ha tingut diverses expressions en funció de la relació que ha mantingut amb el poder. No van moure els mateixos fils, ni amb la mateixa autoritat, Julio Feo a la Moncloa de Felipe González que Pedro Arriola a la de José María Aznar o José Enrique Serrano a la de José Luís Rodríguez Zapatero. Tan aviat va accedir a la presidència del Govern, Pedro Sánchez va nomenar Iván Redondo cap de Gabinet, un gest que va ser interpretat com un senyal del poder que el líder volia conferir al conseller que l’havia acompanyat en la seva tornada a la primera línia de la política. Des d’aleshores, la seva figura ha estat immersa en la controvèrsia. «És qüestionable que un assessor polític assumeixi un càrrec públic. Hauria de ser un consultor extern que orienta i indica, però no pren decisions. Quan l’assessor es converteix en cap de Gabinet, perd independència», opina l’especialista en màrqueting polític Jorge Santiago. Redondo i Rodríguez La influència que Redondo exerceix sobre Sánchez o Miguel Ángel Rodríguez sobre Isabel Díaz Ayuso, que també el va anomenar cap de Gabinet quan va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid, constitueix un dels territoris més intrigants de la vida política espanyola. ¿Quant del que fan i diuen els líders respon a les estratègies que dissenyen els seus assessors? ¿Els consulten tant com es diu? «Redondo té més poder que els seus predecessors, però no crec que ho controli tot, ni que se’l pugui culpar de tot el que passa. A Miguel Ángel Rodríguez li passa el mateix: no té tant poder com se li suposa. Al final, la decisió última la pren la seva cap, que va ser qui el va contractar», valora la politòloga Cristina Monge. De similar opinió és la professora de Ciència Política Paloma Román, que afirma que la figura del «cervell gris que mou els fils» està massa adornada de misticisme. «L’estratègia ha sigut sempre la columna vertebral de la política. Ara estem perplexos per aquests girs de guió constants, però sempre hi ha hagut ‘fontaners’. Sense fontaneria, la política no funciona», afirma aquesta analista. La novetat és que les decisions dels partits les prenen ara grups de persones més reduïts i els seus perfils professionals han canviat. En el passat, l’equip que envoltava el líder estava compost per juristes, sociòlegs, filòsofs i politòlegs. «Ara el formen comunicadors, estrategs digitals i ‘community managers’. Estan acostumats a veure moltes sèries de Netflix i són especialistes a fer que passi alguna cosa a cada capítol perquè l’espectador mantingui l’atenció», exposa Monge. Aprofundint en aquesta observació, el sociòleg Ignacio Sánchez Cuenca creu que els dircoms (directors de comunicació) han guanyat massa protagonisme i sotmeten els líders a «una tirania brutal». «Els obliguen a reaccionar en temps real a tot el que passa al debat públic, a les tertúlies, a les xarxes... La conseqüència és veure de vegades els polítics actuant com pollastres sense cap», remarca l’expert. Problemes de lideratge El catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Múrcia Fernando Jiménez Sánchez coincideix amb els altres analistes que, tot i que el ‘cervell’ de les estratègies siguin els ‘spin doctors’, la responsabilitat última és del polític, i en aquest terreny també detecta fragilitats. «Hi ha un problema de lideratge. Només es pensa a curt termini i a arribar al poder, però no hi ha projecte de societat ni del país que volem d’aquí a 20 anys. El gran drama de la política espanyola és la falta d’un lideratge responsable». I crida l’atenció sobre un aspecte clau: ¿per què es vol el poder? «L’estratègia està bé si saps posar límits, perquè tot té conseqüències», adverteix.

El més llegit