Si alguna certesa política deixa el primer aniversari del decret de l’estat d’alarma a Espanya és que l’estat de les autonomies resisteix. A l’estil dels ‘stress test’ creats per posar a prova la solvència dels bancs en cas d’una crisi econòmica, el coronavirus ha estirat les costures del model territorial espanyol –qüestionat sovint per uns i d’altres per excés o per defecte– fins a màxims insospitats. Amb una diferència sobre els exàmens a les entitats bancàries: no es tractava d’un simulacre i el marge d’error era limitat. Sense excessiu desenvolupament dels òrgans de Govern conjunts i amb falta d’experiència en la gestió conjunta de situacions límit, el sistema autonòmic ha aguantat els duríssims vaivens a què ha sigut sotmès durant la pandèmia. Ha sobreviscut amb indissimulables problemes però amb inimaginable resiliència a uns mesos en què ha passat de la concentració inicial de les competències en el Govern central, el març passat, deixant gairebé buides de poder les autonomies, a la descentralització de la responsabilitat en les comunitats fins a cotes abans no experimentades, donant lloc a la ja cèlebre «cogovernança».