PP-Ciutadans, un divorci en set etapes

Des de l’arribada de Ciutadans al panorama polític nacional, amb la seva entrada al Congrés el 2016, les anades i vingudes amb els populars han sigut constants. Els socis per conveniència certifiquen la seva ruptura després de la implosió dels seus acords territorials a Múrcia i Madrid. La irrupció nacional de Cs Cs s’oferia com una alternativa al bipartidisme del PP i el PSOE, i a la seva campanya per a les generals del 2015 es va atipar de prometre que no investiria ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez: «A Rajoy i a Sánchez ni investidura, ni pacte, ni Govern, ni ministres, ni vicepresident... Més clar, l’aigua», va dir Albert Rivera en una entrevista amb ‘20 minutos’. Poc va tardar a incomplir el seu compromís. Primer va subscriure un acord amb Sánchez que, malgrat no arribar a bon port, es va consagrar de forma solemne al Congrés. I la repetició electoral, que li va costar vuit escons a Cs, va portar un altre gir: Rivera va assegurar en un esmorzar del Fòrum Primera Plana organitzat per EL PERIÓDICO que no investiria un líder d’un partit «corrupte», però va pactar amb Rajoy la seva elecció el 2016. L’intent d’opa al PP La victòria electoral d’Inés Arrimadas a Catalunya el 21-D del 2017, va catapultar Cs davant l’independentisme. La candidata mai va intentar ser investida presidenta al no tenir prou recolzament, però Rivera es va veure fort per intentar el ‘sorpasso’ al PP. «Ni vermells ni blaus, jo només veig espanyols», va arribar a dir el 2018. Rivera es va obcecar des d’aleshores a voler liderar la dreta. A Mariano Rajoy li preocupava Cs, però no en excés. Tenia fins al 2020, pensava ell, per distanciar-se del seu competidor des de la Moncloa. Però aquest guió incloïa un gir impredictible. Va arribar el maig del 2018. La moció de censura a Rajoy Després d’una sentència sobre la xarxa de corrupció de la Gürtel, Pedro Sánchez es va llançar a presentar una moció de censura contra el cap de l’Executiu i a Rajoy el van fer fora de la presidència del Govern. Els 32 diputats taronges van cometre un error estratègic al votar ‘no’ a la moció i recolzar la continuïtat del PP, perquè van fer malbé la imatge que s’havien guanyat com a regeneradors de la política. Rivera va creure veure debilitat el PP, que havia canviat de líder i havia escollit Pablo Casado, i va virar a la dreta per intentar ocupar el seu espai. Vox va donar la campanada el desembre del 2018. La fotografia de Colón El febrer del 2019, el PP, Cs i Vox van convocar una manifestació a la plaça de Colón de Madrid per protestar contra el Govern de Sánchez per dialogar amb la Generalitat de Catalunya. El lema oficial era ‘Per una Espanya unida. ¡Eleccions ja!’ per exigir al PSOE que liquidés la legislatura i va acabar amb una fotografia conjunta dels líders dels tres partits de la dreta: Casado, Rivera i Santiago Abascal. Arrimadas no hi va arribar a anar per «problemes amb el vol», va informar al matí el seu equip. Era la primera vegada que es visualitzava la dreta trossejada i unida alhora. El veto de Cs al PSOE i la dimissió de Rivera Després de les eleccions del 28 d’abril del 2019, en què Cs va aconseguir 57 escons –el PP en va obtenir 66–, Rivera va consolidar un veto al PSOE que va provocar una fuga de dirigents. Al maig, després de les autonòmiques, va pactar amb el PP a la Comunitat de Madrid, Múrcia, Castella i Lleó (amb el suport extern de Vox). El bloqueig va portar a la repetició electoral i a la convocatòria del novembre, quan va detectar a les enquestes internes que s’enfonsava, va allargar la mà als socialistes. Era massa tard. El 10-N va patir una debacle sense precedents, al passar de 57 a 10 escons. Rivera va dimitir. El gir al centre d’Arrimadas Arrimadas va agafar les regnes de Cs amb unes files molt debilitades, amb xocs interns i l’esclat de la pandèmia del coronavirus, erigint-se com un partit «lleial i amb sentit d’Estat». El rebuig d’alguns cofundadors, el degoteig de dimissions i el sector crític, que va mirar de combatre l’hiperlideratge, van obligar la nova líder a imprimir un segell propi amb una tornada a les essències centristes. El 2020, va recolzar les pròrrogues de l’estat d’alarma i es va oferir a negociar els Pressupostos Generals de l’Estat, tot i que finalment Sánchez es va decantar per ERC. Malgrat l’intent de coalitzar-se amb el PP per a les eleccions catalanes, el fiasco de la coalició a Euskadi va dificultar les aliances i els populars van voler volar sols. Cs va allargar la mà llavors al PSC, en campanya, per intentar governar junts a Catalunya, però els socialistes van mirar cap a una altra banda. L’enfonsament el 14-F, quan van passar de 34 a 6 escons, els va fer caure en la irrellevància política al tauler català, que havien intentat dominar com a líders de l’oposició des del 2017. L’escenificació definitiva L’última mostra de l’intent de desenganxar-se de l’herència de Rivera és la ruptura del Govern de coalició que mantenien amb el PP a Múrcia i uns altres cinc ajuntaments de la regió, inclosa la capital. Cs s’ha acostat al PSOE per sumar. La presidenta taronja està intentant fer ara el que no va voler Rivera el 2019: jugar al centre i mirar a l’esquerra i la dreta. Arrimadas assegura que la seva voluntat era circumscriure a Múrcia el divorci amb el PP, tot i que aquest moviment ha tingut conseqüències a Madrid i Castella i Lleó, on també comparteixen l’executiu. En uns dies es veurà l’abast d’aquests efectes col·laterals i fins a quin punt domina el partit per controlar el resultat de les mocions de censura presentades.

El més llegit