El jutge del Tribunal Suprem que va instruir la causa del procés, Pablo LLarena, ha elevat una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè es pronunciï sobre l’abast de les euroordres i les raons per a la seva denegació, després que la justícia belga rebutgés entregar l’exconseller Lluís Puig. Amb la resposta que obtingui, el magistrat decidirà si manté, retira o emet noves ordres de detenció europea respecte al mateix Puig, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, els exconsellers Antoni Comín i Clara Ponsatí i fins i tot la secretària general d’ERC Marta Rovira, contra qui segueix obert a Espanya un procediment pels delictes de sedició, malversació de cabals públics o desobediència.
En la seva consulta a la justícia europea, Llarena planteja que el 7 d’agost un jutjat neerlandòfon de Primera Instància de Brussel·les va denegar l’entrega de Puig, decisió que va confirmar el gener passat la Sala d’Acusació del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les. Els jutges belgues van entendre que l’òrgan competent per instruir la causa a Espanya no era el Suprem, sinó un tribunal català i que la seva entrega posaria en perill drets fonamentals del reclamat, com el de la presumpció d’innocència.
Set preguntes
Llarena dubta que aquestes resolucions siguin compatibles amb el Dret de la Unió així, després de comptar amb el suport de totes les parts, ha decidit plantejar set preguntes al TJUE.
Entre els seus dubtes figura si l’òrgan d’execució belga té la facultat, d’acord amb el Dret de la Unió, de controlar la competència de l’òrgan d’emissió, en aquest cas el Tribunal Suprem. La Decisió Marc 2002 que regula les euroordres no reconeix aquesta facultat de control, un silenci que deriva del principi de reconeixement mutu de les resolucions judicials entre els països membres.
El jutge explica que el jutjat neerlandòfon de Primera Instància de Brussel·les que va negar l’entrega de Puig va argumentar la falta de competència del TS basant-se en sentències del TJUE que no es referien a l’àmbit de la competència, sinó a la seva independència. Llarena afegeix que aquestes sentències invocades «afirmen amb rotunditat que la no execució d’una ODE és excepcional i s’ha d’interpretar de manera restrictiva».