La macedònia ideològica de JxCat: qui és qui en el grup parlamentari

Les 33 persones que formen el grup parlamentari de Junts per Catalunya componen una amalgama ideològica i de procedències molt notable, que va des d’exdirigents de la democristiana Unió Democràtica fins a diputats pròxims a la dialèctica de la CUP. El número dos de Laura Borràs (formalment ocupa el número tres de la llista que encapçala Carles Puigdemont) és l’empresari i expresident de la Cambra de Comerç Joan Canadell. D’ell es recordarà la frase, en plena pandèmia: «Espanya és atur i mort; Catalunya, vida i futur». El seu independentisme és de verb agressiu. Va qualificar de «bluf» el candidat socialista i vencedor de les eleccions, Salvador Illa. En aquest terreny, Canadell és pròxim a una altra de les diputades més bel·ligerants de Junts, Aurora Madaula, que ha dit «feixista» a l’Exèrcit espanyol en el seu conjunt i que respon amb agressivitat atacant la ultradreta quan se li recorden les expressions de supremacisme independentista d’un candidat que tenien a la llista, Josep Sort, president de Reagrumanent, que va acabar cessat. O la seva afinitat amb les teories revisionistes de l’Institut Nova Història, que reivindica la catalanitat, per exemple, del Cid, els germans Pinzón, Hernan Cortés, Garcilaso de la Vega, Pizarro, Magallanes, Diego Velázquez, Sant Ignasi de Loiola, Leonardo da Vinci, Santa Teresa de Jesús, el Greco, el Bosco... Però Canadell i Madaula tenen sens dubte diferències en l’eix esquerra-dreta, ja que el primer és obertament partidari, per posar un exemple, de la supressió de l’impost de successions, com ho és també Borràs, davant la tesi de Madaula, que coincideix amb el secretari general del partit, Jordi Sànchez, en el seu rebuig d’eliminar aquest tribut. El resultat final d’aquesta contradicció és que la qüestió no apareix en el programa electoral. La llista de Junts conté també persones netament liberals, com la regidora de l’Ajuntament de Barcelona i exconsellera Elsa Artadi. La també portaveu del partit és obertament contrària –o ho era– a impedir per llei l’augment abusiu dels lloguers. Va defensar amb vehemència la seva oposició a aquesta mesura durant la campanya de les eleccions municipals a Barcelona, en les quals va aconseguir un pèssim resultat, amb prou feines superant el 10% dels vots. Un altre destacat diputat és Jaume Alonso-Cuevillas, de procedència moderada en la seva etapa com a degà del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, però que ha protagonitzat també nombrosos atacs verbals, incloent-hi l’exigència de dimissió del ja exconseller d’Interior Miquel Buch, del seu propi polític. Però, sens dubte, en el capítol dels excessos, el nom destacat és el de Josep Costa, que quedaria fora del Parlament perquè ocupava el lloc 17 per Barcelona i Junts ha aconseguit 16 escons en aquesta circumscripció. Però Puigdemont no recollirà la seva acta i Costa podrà seguir a la Cambra. Aquest professor universitari d’Eivissa ha carregat durant tota la legislatura contra ERC, ha reclamat cessaments i ha llançat tota la seva cavalleria contra qualsevol estratègia independentista que no fos la de la confrontació i la unilateralitat respecte a l’Estat. Costa ha dedicat un llibre íntegre a defensar les seves tesis i desplegar tota la bateria d’atacs contra Esquerra. La seva tesi, explicada en una entrevista a EL PERIÓDICO, és que «milers d’independentistes estan disposats a anar a la presó». Entre altres perles, ha proposat la desaparició de les diputacions, després de la qual cosa la de Girona el va titllar d’«ignorant»; va maniobrar amb Ciutadans per evitar el protagonisme del president del Parlament, el republicà Roger Torrent, i va participar en una reunió telemàtica amb presència de la ultradreta independentista. Una altra diputada que ha protagonitzat una polèmica en la passada legislatura és Anna Erra, alcaldessa de Vic. Va demanar disculpes després d’un debat lingüístic al Parlament en el qual, per defensar l’ús del català, va parlar de persones que no semblen catalanes «pel seu aspecte físic o pel seu nom» a les quals, va dir, se’ls ha de parlar també en català. Compartiran escó amb altres perfils absolutament diferents, com el de l’encara conseller de Territori Damià Calvet, procedent de Convergència i de verb temperat i tarannà obert a posicions progressistes en àmbits com la vivenda i el medi ambient. La seva aposta més dialogant va quedar clarament derrotada en les primàries per triar candidatura en favor de Borràs. També Meritxell Budó, procedeix del planter convergent, evita les estridències, però seva va ser la frase que amb la independència hi hauria hagut menys morts a Catalunya. I es pot consignar també la presència d’Assumpció (Titón) Laïlla, que procedeix de Unió, ha passat pel grup d’ERC de la mà del seu partit, Demòcrates, i ara recala a Junts. Fora de Barcelona, els tres caps de cartell també mostren perfils notablement diferents. A Tarragona, l’exalcalde de Reus Albert Batet es caracteritza pels seus dards a ERC i per la seva falta d’especialització sectorial. El cap de cartell per Girona, Gemma Geis, opta en canvi per un perfil més aviat tècnic i de gestió en àmbits de la seva competència (universitats i política territorial) que la situen en un espai de centre progressista. A Lleida, el candidat ha sigut l’encara conseller d’Empresa, Ramon Tremosa, no resident en aquesta circumscripció. Tremosa, segons un recent perfil del digital Crític.cat, acumula declaracions molt rotundes al terreny liberal. El 2009 va afirmar que «l’educació pública catalana no té glamur» i va recolzar reforçar la concertada perquè la pública no té «un règim funcionarial com l’actual, sense cap tipus de control de qualitat, de costos o de resultats».

La macedònia ideològica de JxCat: qui és qui en el grup parlamentari

Els 33 diputats de Junts inclouen nombrosos polemistes i mostren una divergència ideològica notable

El més llegit