2021: Punt i seguit o punt final al procés

Fa 366 dies dèiem que el nounat 2020 ens oferiria la gran batalla entre Junts per Catalunya i ERC. Llavors pronosticàvem que les eleccions catalanes serien durant l’any que acaba de desaparèixer, ja que la inhabilitació de Quim Torra semblava pròxima. I donàvem per fet que els socis del Govern, cada dia més mal avinguts, desencadenarien la seva enèsima pugna per l’hegemonia independentista. No cal dir per quina vírica raó no es van complir els auguris. Així que, com la pandèmia no dona treva, previnguem abans que res que haurem d’esperar fins al 15 de gener per tenir la certesa que Catalunya votarà el 14 de febrer o que ho haurà de deixar per més endavant. Aquest embat electoral, que sigui quan sigui ens permetrà veure imatges inèdites de mítings telemàtics, vots amb mascareta i distància social i urnes en recintes de tota classe i condició, s’ha posat una mica més interessant amb el cop d’efecte in extremis del PSC. El desembarcament del ministre de Sanitat, Salvador Illa, al tauler català ha sacsejat, en una mesura o una altra, totes les peces que disputaran una partida que fins ara semblava poc disputada. La maniobra és tan ambiciosa com arriscada per als socialistes, ja que suposa sacrificar el principal gestor de la pandèmia, amb bona nota segons les enquestes, per reforçar les opcions del PSC de, primer, guanyar les eleccions o, en el seu defecte, posar punt final al procés. Tres escenaris Ara per ara tots els sondejos assenyalen ERC com a vencedor, però el desgast d’ostentar les conselleries més sensibles en la gestió del coronavirus ha anat estrenyent el seu avantatge respecte a JxCat, que al seu torn va sentint més a prop del clatell l’alè del PSC. Si es compleix l’‘efecte Illa’ que busquen els socialistes, el 14-F els catalans poden començar a esbossar tres possibles escenaris de futur per al duel independentista: continuisme, relleu o canvi. En altres paraules, imprimir un altre pas de rosca al desafiament a l’Estat, apostar per una nova estratègia més possibilista sense renunciar a l’objectiu sobiranista o aparcar el repte fins a nou avís. A ERC encara cou el record de les eleccions del 2017, quan van passar de primers a les enquestes a tercers a les urnes. Guanyin o perdin, als republicans els xiularan les orelles més que a ningú, ja que la demoscòpia de moment també coincideix que Pere Aragonès podria tenir la clau d’una aliança alternativa que trenqui els blocs i eviti la continuïtat del malmès binomi amb Junts amb la crossa de la CUP, fins i tot en el cas d’un triomf de la marca de Carles Puigdemont i Laura Borràs. El contrast entre les estratègies i els perfils de les candidatures d’Esquerra i JxCat és tan accentuat que, si venç, el partit d’Oriol Junqueras podria intentar l’endimoniada tasca de governar en solitari amb acords variables. Joc d’aliances Fa temps que Junqueras i Aragonès repeteixen dos mantres: que l’independentisme ha d’obrir-se a pactes més enllà de les seves fronteres per «eixamplar la base» i que amb el PSC no es pot anar ni a la cantonada per ser còmplice de la «repressió» de l’Estat. ERC pensa, sobretot, estrènyer llaços amb els comuns i la CUP, però la combinació de la coalició morada i Junts en una mateixa equació (com ja ha proposat Aragonès) sembla quimèrica. Aquí és on els socialistes catalans aspiren a entrar en joc. No tant per ressuscitar aquells dos tripartits que semblen tan llunyans, sinó per correspondre des de fora del Govern, juntament amb els comuns, a la col·laboració que els republicans brinden a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Aquesta aliança en el Congrés i el recent acord pressupostari a l’Ajuntament de Barcelona, a més de la multitud de pactes municipals entre tots dos, fan trontollar els pretextos sobre els quals descansa el veto al PSC, la distinció que fan entre aquest partit i el PSOE (al qual tantes vegades han acusat de ser el mateix) i l’argumentari que repeteixen des de dimecres tots els càrrecs d’ERC: que la voluntat del PSC és recolzar-se en Ciutadans i el PP per desallotjar l’independentisme de la Generalitat. L’escenari postelectoral no abonarà aquesta teoria, ja que la negociació del futur Govern discorrerà en paral·lel a la reforma del delicte de sedició i a la gestió dels possibles indults als presos de l’1-O. Sánchez ja ha aplanat els dos camins. La pressió de Junts Però Esquerra haurà de lidiar alhora amb la pressió de Junts, que coneix bé, si, com vaticinen els sondejos, els independentistes amplien la seva majoria en escons. Un triomf de Borràs revalidaria la tàctica frontista i situaria de nou el Govern davant una legislatura de convulsions, amb JxCat combatent contra el soci d’ERC a Madrid, i amb la futura presidenta en mans de la justícia per quatre possibles delictes de corrupció. Això i la possible suspensió com a diputat de Puigdemont posarien els republicans contra la tessitura de salvar el procés tant sí com no per no ser acusats de traïdors. Illa i el PSC fan descansar les seves esperances de tomb en l’anunciat daltabaix de Ciutadans, que, d’acord amb les enquestes, pot posar en joc més de la meitat dels 36 escons i del milió llarg de vots amb què Inés Arrimadas va obtenir la primera victòria en unes autonòmiques d’un partit no nacionalista català. La runa de l’edifici taronja nodrirà esquerra i dreta, ja que el PP confia a recuperar part de la força perduda i l’extrema dreta sotja, també, el Parlament de Catalunya.

2021: Punt i seguit o punt final al procés

Aquest 2021 els catalans amb el seu vot i els partits amb els seus pactes determinaran si el procés independentista s’enverina, canvia d’estratègia o s’esvaeix

El cop d’efecte del PSC busca ampliar el ventall d’aliances en vista del continuisme del mal avingut matrimoni JxCat-ERC

Els possibles indults als presos i el futur judicial de Puigdemont i Borràs poden impactar en les negociacions del futur Govern

El més llegit