Contracrònica de la moció: una intoxicació ultra

L’oposició està sempre limitada pel rellotge. El Govern intervé sense límit de temps quan compareix en el Congrés, però l’oposició ha de cenyir-se a marges estrictes. La batalla sol ser desigual. Però no en les mocions de censura. Aquí el grup que la proposa pot parlar tant com vulgui, i per partida doble, a través de qui la presenta i qui es postula per substituir el president. Mai Vox havia tingut un aparador d’aquest tipus, mai abans s’havien escoltat les seves furioses diatribes d’extrema dreta tan a fons en el Parlament, durant més de tres hores i mitja en els seus discursos inicials, primer Ignacio Garriga i després Santiago Abascal, amb els diputats presents (només la meitat, a causa de la pandèmia) escoltant en silenci, sense cap esbroncada, com la formació ultra carregava contra tot. Perquè això no és només una censura a l’Executiu del PSOE i Unides Podem. És una moció contra el món: del Govern a l’ecologisme, passant per la UE, la Xina, la immigració, la igualtat, la ciència i fins i tot la vestimenta informal. L’efecte del discurs ha sigut contradictori. En part, ha escandalitzat; en part, i de manera simultània, ha provocat ensopiment. Dins i fora de l’hemicicle. Manuel Castells, ministre d’Universitats, es s’ha adormit diversos minuts. José Luis Escrivá, titular d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, l’ha mirat en un primer moment amb sorpresa, potser pensant si havia de donar un lleu cop de colze al seu col·lega perquè obrís els ulls. Però la son, com el coronavirus, és contagiosa. Així que Escrivá també ha aprofitat just després per fer una becaina. «¡Visca el Rei!» ‘South Park’, la vitriòlica sèrie de dibuixos animats, explica en un capítol que cada vegada que Morgan Freeman dona un savi consell en una pel·lícula, una cosa que ocorre molt sovint, a l’actor li apareix una nova piga a la cara. Una cosa semblant ocorre amb Vox i la Monarquia. Cada vegada que els ultres criden «¡Visca el Rei!», creix el republicanisme a Espanya. Però tant Garriga com Abascal ho han cridat sovint, i han aconseguit només els aplaudiments, en certs moments desganats, gairebé de tràmit, dels seus diputats, els únics que votaran demà a favor de la moció, que es convertirà en la menys avalada de les cinc que hi ha hagut durant el període democràtic. L’única ocasió en què el grup ultra, format per 52 escons, ha aplaudit de manera vibrant ha sigut quan el seu líder, ja a la tarda, ha contestat a EH Bildu citant els noms dels més de 800 morts en mans d’ETA, en una basta utilització de les víctimes de la banda terrorista. I a la resta de l’hemicicle, silenci absolut, ensopiment i alguna mirada escandalitzada. Però no gaires. Al cap i a la fi, res del que han dit Garriga i Abascal era nou. En una conjuntura política com l’espanyola, de ritmes tan frenètics, la presència de l’extrema dreta, després de dècades desapareguda en el Congrés, ja s’ha convertit en una cosa gairebé normal. L’únic nou han sigut els temps, en una espècie de versió ampliada dels grans èxits ultres. «La Xina ha de pagar» El Govern és «una màfia» que provoca «ruïna i mort». Pedro Sánchez, un «traïdor» que «governa amb colpistes i testaferros d’assassins». Pablo Iglesias, un vicepresident que «ha fet d’Espanya una sèrie televisiva en la qual cada capítol és pitjor». La memòria històrica, una iniciativa amb molts punts en comú amb els talibans, perquè així com els ultrarigoristes islàmics de l’Afganistan van dinamitar els budes de Bamian, l’Executiu, després d’haver exhumat el cadàver de Francisco Franco, vol volar l’enorme creu del Valle de los Caídos. La manifestació per la igualtat del passat 8 de març, dies abans que es declarés l’estat d’alarma, una convocatòria d’«engany, negligència i crim». El coronavirus, un mal del qual la Xina és responsable, i per això «ha de pagar». La UE, un «megaestat federal que s’assembla massa a la Unió Soviètica o a l’Europa dissenyada per [Adolf] Hitler». El confinament, una mesura «pròpia del segle XVI». La lluita contra el canvi climàtic, pur «xamanisme». I les crítiques al patriarcat, un intent de «caricaturitzar les belleses dels costums familiars». Si hi ha hagut propostes concretes per governar, en principi necessàries, ja que Abascal es presenta per substituir Sánchez a la Moncloa, han passat desapercebudes. En política fiscal, per exemple, el líder de Vox s’ha limitat a assenyalar que «cal abaixar tots els impostos i eliminar-ne molts», però sense aclarir quant ni quins. ¿Què importava? Aquí es tractava d’atacar-ho tot i a tothom, tret del Rei i Donald Trump, i pel camí aparèixer com els veritables líders de l’oposició i continuar atraient antics votants del PP, probablement el més perjudicat per aquesta moció. Corbates obligatòries Tot seria còmic, fins i tot hilarant, si no fos perquè la ultradreta continua sent molt forta, escampant la seva divisió, els seus perillosos atacs i la seva reivindicació de la dictadura franquista, una cosa que Abascal ha tornat a fer, a l’afirmar que l’actual «és el pitjor Govern en 80 anys d’història d’Espanya». També, sobretot, Vox propaga la por. En alguns punts d’Espanya, «els carrers són escenaris de robatoris, violacions i agressions de tot tipus». I els menors estrangers no acompanyats (els anomenats ‘menes’) són una font de «violència i delinqüència», perquè «atemoreixen les mares» i «agredeixen els fills al parc del barri», ha dit Garriga, una cosa que les estadístiques oficials desmenteixen. Tot i així, hi ha hagut moments molt divertits, per pur banals. El cas més clar, la croada de Vox contra l’abillament d’alguns diputats. «Vostès es posen les seves millors gales per anar a un cerimònia de la indústria del cine, però acudeixen aquí vestits pitjor que com exigeix l’etiqueta en els ‘botellons’ de la universitat. Exigim respecte per als uixers, per als cambrers, per al personal de neteja d’aquesta cambra. Això no és una ‘herriko taberna’, ni una casa okupada, ni un mercat negre», ha assenyalat Abascal. El líder ultra deu atorgar moltíssima importància a aquesta reflexió, perquè la va transmetre al cap de poc de començar el seu primer discurs, a l’establir les bases de la seva candidatura. «Pot ser que perdem», havia dit a primera hora del matí un optimista Garriga, candidat a la Generalitat en les eleccions catalanes del pròxim 14 de febrer, que ahir es va retirar a resar al Cerro de los Ángeles, a Getafe (Madrid). «Però avui ja hem guanyat. Perquè només perd qui no té conviccions. Que Déu beneeixi la nostra pàtria», ha conclòs. I per si no quedava clar, ha afegit, amb la mà al cor: «Espanya».

Una intoxicació ultra

Vox converteix la seva gran cita en una moció de censura contra el món: el Govern, la UE, la Xina, la immigració, l'ecologisme, la igualtat, la ciència i la vestimenta informal

El més llegit