L'era de les mocions de censura

Alfredo Pérez Rubalcaba tenia dubtes. L’estiu del 2013, quan les revelacions sobre el finançament il·legal del PP s’amuntegaven sobre l’esquena de Mariano Rajoy, el llavors líder del PSOE va anunciar que pensava presentar una moció de censura si el president del Govern no compareixia al Congrés. Rubalcaba no estava còmode amb l’anunci. No volia arribar tan lluny, no anava amb el seu caràcter, però l’advertència va aconseguir que Rajoy donés explicacions, entre acusacions al líder de l’oposició d’«amenaçar-lo» amb una moció que, a l’estar condemnada al fracàs perquè els conservadors tenien majoria absoluta, suposava una «irresponsabilitat» i un «ús fraudulent de la Constitució». Set anys després, tot ha canviat per complet. Pocs assenyalen que una moció que no hagi de prosperar suposi una «amenaça» en si mateixa. Tampoc una «irresponsabilitat». La censura, concebuda a la Constitució com una mesura excepcional, és ara gairebé un instrument parlamentari més. En l’inici de la democràcia espanyola, se’n van plantejar dues: Felipe González a Adolfo Suárez, el 1980, i Antonio Hernández Mancha a González, el 1987. Després, van passar tres dècades sense que n’hi hagués cap. I en els últims quatre anys, tres, convertint l’extraordinari en ordinari. El fenomen que diu molt sobre la política espanyola. Els seus nous ritmes, la seva contínua sensació d’inestabilitat i la seva fragmentació: a l’haver-hi més grups que superen la barrera dels 35 escons, el mínim fixat per la Constitució per activar una moció, les possibilitats d’exercir-la es multipliquen. Pablo Iglesias la va presentar contra Rajoy el 2017. Pedro Sánchez va fer el mateix el 2018 i la va guanyar, una cosa sense precedents. I ara Santiago Abascal, de Vox, l’hi plantejarà a Sánchez, dimecres i dijous a la Cambra baixa. El dirigent ultra no té cap possibilitat, al comptar només amb els seus 52 diputats. Es convertirà, si no hi ha cap sorpresa, en el candidat que menys recolzaments ha aconseguit en una moció de censura, dins un context de quàdruple crisi (econòmica, social, sanitària i política), amb el Govern i la Comunitat de Madrid enfrontats per la pandèmia i els ciutadans allunyant-se cada vegada més dels seus representants. No obstant, Abascal té molt a guanyar, si aconsegueix aparèixer com el veritable líder de l’oposició i continua erosionant el PP. També Sánchez en pot sortir reforçat. De fet, els assessors del president es van fregar les mans quan Vox va fer el seu anunci. L’escenari de fa només set anys, amb Rubalcaba amenaçant, a desgrat seu, amb una moció i Rajoy escandalitzant-se, sembla provenir d’una altra era geològica. «Venim d’un model polític de bipartidisme imperfecte, en què la solidesa del sistema estava assentat en canvis cada vuit anys. Qualsevol ritme que accelerés aquests canvis generava enormes resistències», explica Joan Navarro, vicepresident de la consultora de comunicació Llorente y Cuenca i exalt càrrec en governs del PSOE. «Això va saltar pels aires amb l’arribada de Podem, que va accelerar els cicles polítics. Quan va ser capaç de convertir en seus vots que havien sigut del PSOE uns anys abans, Podem va canviar el paradigma. Si ets capaç de moure l’electorat en molt poc temps, la màxima que fa falta un període d’abstenció entre un vot i el següent ja no es dona. Els ritmes s’acceleren. En aquest sentit, la moció de censura és un mecanisme d’agitació d’aquest mateix electorat», afegeix. Si Iglesias va buscar atraure el votant socialista el 2017, ara Abascal intenta fer el mateix amb el del PP. I el principal perjudicat de la moció pot ser Pablo Casado, amb 89 diputats que, probablement, s’abstindran. Qui guanya, qui perd Abelardo Bethencourt, director general de la consultora electoral Public i antic cap de gabinet de Jorge Moragas, al seu torn cap de gabinet de Rajoy, distingeix entre la moció de Sánchez, l’única que ha prosperat, i la resta. «En la de Sánchez importava el resultat, no el debat. En les altres, al contrari, perquè ja es coneixia el resultat. Quan saps que perdràs la votació, hi ha exemples en què va guanyar l’oposició, perquè va ser un reconeixement, com la de González, i exemples en què va guanyar el Govern, perquè el fracàs de la censura va suposar un recolzament a l’estabilitat de l’Executiu, com la d’Hernández Mancha. Mai saps qui guanyarà. Però sí que saps qui no guanyarà. I en aquest cas és Casado. Ell no guanyarà res. Vox pot ser que perdi o que guanyi, però Casado no té res a guanyar i sí a perdre», assenyala. I després hi ha Sánchez. Els seus col·laboradors es mostren convençuts que la moció de Vox reforçarà el seu projecte, arribant fins i tot a donar ales al pacte per als pròxims Pressupostos Generals de l’Estat. Malgrat mostrar preocupació pels efectes «profundament divisius» que té el partit ultra sobre la societat, reconeixen els avantatges que implica per als interessos electorals del PSOE. Mentre Vox estigui fort, serà molt difícil que la dreta torni a governar a Espanya, argumenten, perquè l’electorat d’esquerres estarà molt mobilitzat, sobretot entorn dels socialistes, vistos com l’opció del vot útil. Per això Podem no se sent còmode amb la moció d’Abascal. ¿Està el PSOE reforçant intencionadament Vox? A la Moncloa insisteixen que no, que només mantenen la seva agenda prefixada, però després que Abascal anunciés la seva moció, l’Executiu va fer dos anuncis que, en el fons, més enllà del judici que suscitin en si mateixos, suposen munició per a l’extrema dreta: l’enduriment de la llei de memòria històrica i l’inici del tràmit dels indults als líders independentistes presos per l’1-O. En la seva croada contra el Govern «socialcomunista», les dues iniciatives tindran un paper important en les intervencions del líder ultra durant la moció de censura. I mentrestant, el malestar amb els polítics es continuarà estenent.

L'era de les mocions de censura

La velocitat dels cicles polítics i la fragmentació expliquen la proliferació d'aquest instrument excepcional

Després de tres dècades sense presentar-se'n cap, la de Vox serà la tercera en quatre anys

El més llegit