Sánchez-Abascal, la coalició negativa

Pedro Sánchez i el seu Govern esperaven amb impaciència mal dissimulada que Santiago Abascal formalitzés al Congrés la petició per presentar i debatre una moció de censura constructiva, prevista a l’article 113 de la Constitució. Es tracta d’un mecanisme parlamentari per exigir la responsabilitat política del president de l’Executiu i prosperaria si la recolzés la majoria absoluta dels diputats. En aquest cas, Abascal substituiria el secretari general del PSOE al capdavant del Consell de Ministres. Com que ni en somnis passarà tal cosa, la moció de censura de Vox és una operació política que convé sobre manera al PSOE, a Unides Podem i al partit d’Abascal, tot i que per raons diferents, i posa el PP en un tràngol complicat perquè no pot avalar la moció ni rebutjar-la, cosa que el condemna per endavant a una menyspreada abstenció de la qual els populars, no obstant, no es poden moure. Per Sánchez i els seus ministres, la moció de censura és una ocasió perquè es visualitzi la recomposició de la majoria de la investidura –fins i tot ampliada– que va portar el socialista a la presidència del Govern el gener passat. Això passarà, a més, a les portes del debat dels Pressupostos, potser avançant una possible majoria reforçada per a la seva aprovació. Aglutinar l’esquerra Però la utilitat de la iniciativa d’Abascal disposa de més beneficis per a Sánchez i el Govern: res aglutina més els electorats de l’esquerra que sigui un partit d’ultradreta el que carregui contra els d’esquerra que estan en el Govern i contra els seus aliats nacionalistes i independentistes. El millor dels escenaris parlamentaris per Sánchez és enfrontar-se des de la tribuna amb Abascal i és igualment beneficiós per al líder de Vox –tot i que la moció la defensi Ignacio Garriga, diputat català del seu partit– obtenir en exclusiva l’atenció del president del Govern. El portaveu de Vox abocarà contra Sánchez tota una cascada de retrets que comparteix un ampli espectre de la dreta i que va més enllà de la que el vota, i a la qual el líder socialista s’ha encarregat d’irritar de manera constant i conscient. La censura ja té un guió: el propòsit de Sánchez de rebentar el sistema constitucional mitjançant els seus pactes amb bildutarres i independentistes catalans, amb el veto al Rei i amb avantprojectes de llei divisius (llibertat sexual, memòria històrica...). Tot i que el nucli de la reprovació de Vox serà la gestió de la pandèmia, a més dels possibles indults als polítics presos de l’1-O i la reforma exprés del delicte de sedició del Codi Penal per satisfer les aspiracions d’ERC. Pinçar el PP Però tant en un líder com en l’altre hi ha un propòsit compartit: pinçar el PP, erosionar-lo, menystenir-lo. I així, amb aquest benefici recíproc, Sánchez i Abascal constitueixen el que s’anomena una coalició negativa, que és la que té com a objectiu que dos adversaris s’uneixen conjunturalment per fer caure un tercer que ho és de tots dos. A Sánchez li interessa que creixi Vox perquè ho farà a costa del PP i a Abascal li importa incrementar els seus efectius fins on més s’acostin als que ja té el partit de Pablo Casado. Mentre a les enquestes tant el PSOE com el PP estan clavats en percentatges electorals semblants als que van obtenir el 10-N, amb Unides Podem clarament a la baixa, Vox remunta. Segons l’última enquesta de Metroscopia, el partit d’Abascal estaria ara en 64 escons. D’altra banda, Vox és dels set partits més importants del Congrés (PSOE, PP, UP, ERC, PNB, Cs) l’únic que no té responsabilitats de govern en cap àmbit polític i per tant no té la ‘motxilla’ dels que sí que tenen responsabilitats executives. Vox, que compta amb poc suport mediàtic, munta la ‘performance’ de la moció de censura per reclamar focus sobre el seu discurs en una societat amb una forta fatiga psicològica, plena d’incerteses, adolorida per les conseqüències de la pandèmia i passant un tràngol socioeconòmic i laboral crític. Abascal es vol introduir en nous àmbits electorals –busca l’obrerisme desideologitzat de les ‘mans amb durícies’ i emprenyat– amb el projecte de sindicat anomenat Solidaritat i alhora, depurar amb una mica més de sofisticació les seves tesis ideològiques, per a la qual cosa ha posat en marxa un ‘think tank’ anomenat Dissens, que dirigeix l’expopular Martín Frías i que compta amb col·laboradors tan sorprenents com l’exministre Carlos Bustelo, un socialdemòcrata que ho va ser en temps d’Adolfo Suárez. ‘Win-win’ Els estrategs de Vox saben molt bé –ho diuen els sondejos– que la dreta és acèfala perquè el bloc dels tres partits no reconeix el lideratge indiscutit ni de Casado, ni d’Inés Arrimadas ni del mateix Abascal, en tant que el bloc de l’esquerra l’hi atribueix sense discussió a Sánchez. Abascal pretén ser el més valorat com a líder d’un ampli espectre de la dreta perquè també està comprovat que, ara com ara, la seva organització, a més de retenir el vot ja obtingut és l’única de les tres forces del seu espectre que l’atrau del PP i, fins i tot, de Ciutadans. En altres termes, la moció de censura en un ‘win-win’ per a Sánchez i per a Abascal, un seriós contratemps per al PP i Cs i un tiberi dialèctic per als portaveus socialistes, morats, nacionalistes i independentistes. El grau de polarització –ho volen l’un i l’altre– serà màxim perquè aquí, en els extrems, hi ha un propòsit d’exasperar el personal amb sentit utilitari. Sánchez necessita un Vox més ultramuntà i Abascal, un nou PSOE que sembla impertorbable davant el pitjor relat desestabilitzador de Podem. Tots dos obtindran satisfacció als seus objectius, però per al país aquesta victòria seva serà pírrica.

Sánchez-Abascal, la coalició negativa

Amb la moció de censura, Sánchez aglutina la seva majoria i Abascal guanya focus i minva el PP, un objectiu que convé a uns i altres

Catalunya i la pandèmia seran els arguments centrals del retret de Vox, que capitalitzarà el malestar d'amplis sectors socials

El més llegit