Hi ha diversos fronts oberts en la batalla de Madrid. El primer, el sanitari, per descomptat. Aquest amaga al seu torn les intencions reals del Govern autonòmic per buscar el seu enfrontament amb l’Executiu central com si es tractés de reeditar un Dos de Maig actualitzat. Les tropes napoleòniques serien avui les orientacions del Govern de Pedro Sánchez a través del Ministeri de Sanitat per aconsellar, suggerir, negociar i pactar un acord ampliable a la resta de comunitats que deixava clar que no hi ha privilegis, perquè Madrid és Espanya. O pitjor, que Espanya resideix a Madrid. Després, observar, esperar, desdir, renunciar i lamentar la ruptura unilateral de l’acord. Llançar per fi un ultimàtum i imposar per decret les mesures rebutjades. I tot això per acabar en els tribunals, que és on la política actual sembla destinar els seus objectius. Opció a què el PP s’ha fet addicte, perquè li resulta més còmode que un àrbitre que coneix per afí prengui les decisions que la falta de coratge polític no s’atreveix a assumir.