La pesant llosa de l'1-O

Hi ha fets que marquen la història d’una societat. Sovint se’n recorden les dates i, amb el pas dels anys, les arestes dels fets concrets, la cronologia hora a hora del que va passar, es va desdibuixant per donar pas a una capa que cobreix tot el que succeeix a continuació. Tres són els anys transcorreguts des de la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya prohibit per la justícia. L’1-O ja és el punt de referència, tant per als partidaris com els detractors. Per bé o per mal. En el camp independentista l1-O es considera un èxit, per haver-lo pogut celebrar i per haver-ho fet amb notable participació malgrat la inusitada i violenta resposta policial. I s’ha convertit en la vara de mesurar, des d’aleshores, del patriotisme dels polítics i partits. El 22 de setembre del 2017, dos dies després de la intervenció en la Conselleria d’Economia, i nou abans del referèndum, el Govern va llançar la tovallola i va acceptar que el referèndum no tindria cap validesa legal. Aquell dia, després que el Tribunal Constitucional amenacés amb multes de fins a 12.000 euros diaris els set components de la Sindicatura Electoral del Referèndum, l’Executiu la va dissoldre i va deixar en mans d’ens públics, acadèmics i internacionals –llavors sense concretar– la validació del vot. I una cosa que el mateix Govern, avui empresonat o a l’estranger, va exposar entre línies continua sent motiu de debat profund entre independentistes. ¿Genera l’1-O un mandat democràtic? Hi van participar 2,3 milions de persones, el 43% del cens. Segur que l’actuació policial va ser dissuasòria per a molts. I un esperó per als altres. Però en aquest debat segueixen ancorats els partits independentistes. La versió de Torra davant la del PDECat Per exemple, en una conferència al TNC fa dos anys, pensada per definir els seus objectius a l’inici del mandat, el president Quim Torra va afirmar que el referèndum va ser, a més d’un «extraordinari esclat d’apoderament ciutadà i de sobirania», un «acte polític fundacional i constituent». I va afegir: «Tenim un mandat i ara cal superar tots els impediments que ens posin per fer-ho realitat, fa falta crear un nou moment». Torra va dir que només un referèndum acordat, vinculant i reconegut pot renovar el mandat del 2017. Doncs bé, al cap d’un any i un mes, després de la sentència del procés, el president va proposar un altre referèndum, tot i que no fos acordat: «Que aquesta legislatura s’acabi tornant a exercir el dret d’autodeterminació. Es tracta d’aconseguir-ho, no només d’intentar-ho. Finalitzar la legislatura validant la independència. Aquesta és la meva proposta». Una proposta que ningú va secundar, ni el seu Govern, i que va quedar ràpidament en un calaix. El president del PDECat, David Bonvehí, en declaracions a EL PERIÓDICO és més clar que mai sobre l’abast del referèndum: «Per mi té un valor polític importantíssim, que és constatar que la majoria vol un Estat independent, i com a valor jurídic soc conscient que Catalunya necessita un altre referèndum que sigui reconegut en l’àmbit europeu». ¿Resultats aplicables? Llavors, ¿els resultats d’aquell dia no són aplicables? «Crec que els partits i l’ecosistema polític de Catalunya han de ser conscients que amb aquest gran acte no n’hi ha prou perquè puguem aplicar el resultat, per falta de reconeixement internacional i jurídic. Va ser un primer pas però no suficient», respon Bonvehí, que aposta per aconseguir que «la pròxima dècada» Europa reconegui un referèndum a Catalunya. La declaració d’independència posterior a l’1-O, doncs, per al dirigent postconvergent era necessària per tal de «deixar constància al Parlament que aquest acte del referèndum s’havia fet». «La mateixa declaració aprovada al Parlament en cap cas portava intrínseca la independència immediata», va emfatitzar. Marta Pascal, que en l’1-O dirigia el PDECat de Bonvehí fins que Puigdemont la va defenestrar, opina, en declaracions a EL PERIÓDICO, en un sentit similar: «És una expressió democràtica extraordinària però no és un mandat vinculant, desgraciadament. La tardor del 2017 es va demostrar que no estàvem en condicions d’implementar-lo –no es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, per exemple, i ara estem més dèbils, amb institucions més dèbils. «Només serem independents –afegeix, en clara sintonia amb Bonvehí– quan puguem celebrar un referèndum acordat amb l’Estat i que sigui homologable internacionalment i el guanyem». L’impacte emocional del que es va viure aquells dies, a què es podria sumar els empresonaments dels Jordis, el 16 d’octubre, i dels polítics, encapçalats per Oriol Junqueras, el 2 de novembre, i la marxa de Carles Puigdemont, el 29 d’octubre, es va allargar a ERC fins al 30 de gener ja del 2018. Aquell dia, i en compliment de les indicacions del mateix Junqueras (llavors al madrileny penal d’Estremera), que va ordenar no sacrificar capital humà a compte de gestos simbòlics, Roger Torrent va optar per obeir les ordres de la justícia i no va celebrar el ple d’investidura d’un Puigdemont que, fins i tot havent-se debatut i votat aquella jornada, mai hauria pogut exercir com de president. El final del «relat màgic» Els republicans, atenint-nos a aquest calendari, havien anat a les eleccions del 21-D encara amb «el relat màgic», explica una font del partit. És a dir, apel·lant a la presumpta legitimitat de l’1-O. «Segur que vam tardar massa, però estàvem en xoc», explica aquesta veu. L’adopció del principi de realitat («més enllà del que uns i d’altres pensin, el cert és que internacionalment no es va validar ni el referèndum ni la DUI») ha suposat la principal bretxa, fins i tot vigent, entre els republicans i els seguidors de Puigdemont. Una bretxa en què l’expresident ha mirat de trobar petroli, posant els republicans, en general, i Junqueras i Torrent, en concret, als peus dels cavalls de l’electorat més hiperventilat. Just el que ocupa la franja fronterera entre una força i l’altra. Davant això, ERC ha recuperat la visibilitat de Marta Rovira i, mitjançant el llibre ‘Tornarem a vèncer’, ha llançat la idea que el més desitjable és el pacte negociat i que hi insistiran. Però que, atesa la nul·la confiança en la voluntat negociadora i pactista del Govern, ara del PSOE i Podem, «tard o d’hora» es produirà un nou «xoc amb l’Estat». Un altre 1-O. La CUP, pels «múltiples embats» Qui va tardar més a desenganxar-se del «comandament de l’1-O» va ser la CUP. Els anticapitalistes encara debaten, tres anys després, com resituar-se en un tauler independentista per al qual van ser decisius, però que ara no els rendeix. El 2018 encara criticaven a ERC i JxCat que no haguessin anat més enllà d’una DUI fallida, van arribar a exposar que se situaven en l’oposició per «lleialtat» a les urnes de l’octubre del 2017. Ara, no obstant, ja no s’hi aferren. En el nou full de ruta per als pròxims quatre anys animen a tenir altura de mires amb els «aprenentatges» d’aquella jornada: «Cal fer múltiples embats, no només un», exposen, i posen especial atenció a la comunitat internacional, que no va respondre als designis del Govern i que es va quedar al marge de qualsevol proclama. Segons el seu parer, l’única forma que «Europa ens miri» passa per la unilateralitat.

La pesant llosa de l'1-O

L'independentisme ha modificat la seva anàlisi sobre la validesa i vigència del resultat de les urnes de l'octubre del 2017

Torra ha demanat un altre referèndum, el PDECat creu que l'1-O no és vinculant, ERC supera el discurs «màgic» i la CUP vol múltiples «embats»

El més llegit