El deute històric de Lluís Companys

D’aquí a un mes es compliran 80 anys de l’afusellament de Lluís Companys i 16 des que va començar el costós litigi polític i legal per rehabilitar la figura de l’únic president elegit democràticament que va ser assassinat a Europa després de la guerra civil i en el context de la segona guerra mundial. El 15 d’octubre del 2004, la vicepresidenta del Govern espanyol del moment, María Teresa Fernández de la Vega, va prometre davant la tomba de Companys donar «satisfacció moral i jurídica» al president executat i als qui van patir «processos enfrontats a les mínimes regles jurídiques que conformen la idea d’un judici just». Però aquell Executiu no va complir i ha calgut esperar tres lustres perquè arribés la reparació. La llei de memòria democràtica, de la qual EL PERIÓDICO va avançar l’esborrany la setmana passada i que el Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts , suposa un salt qualitatiu en les ambicions del PSOE en matèria de memòria històrica. Anul·lar els consells de guerra i les sentències de mort franquistes ha sigut una de les eternes reivindicacions de les entitats memorialistes, decebudes amb la llei aprovada el 2007 pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que va renunciar a adoptar l’anhelada mesura que ara ratifica l’Executiu de Pedro Sánchez. Milers de condemnats en la guerra civil o la dictadura seran per fi rescabalats, i el catalanisme polític obtindrà la simbòlica reparació a Companys. 150.000 espanyols van ser afusellats o ajusticiats a garrot per motius polítics, en compliment de penes de mort dictades en judicis sumaríssims o en consells de guerra sense garanties jurídiques, com el de Companys. Uns altres 500.000 van ser llargament empresonats en un procediment idèntic. I cal sumar també els més de 30.000 desapareguts després de ser executats sense ser sotmesos si més no a un judici injust. El Govern de Zapatero, just després d’arribar a la Moncloa, es va comprometre a impulsar una llei que anul·lés totes aquelles sentències, però ja va advertir que caldria vèncer un escull jurídic: «conciliar els valors constitucionals en joc». A saber: la «justícia i la seguretat jurídica», d’una banda, i la impossibilitat de sentenciar de nou la «cosa jutjada», de l’altra. Però els obstacles legals van resultar insalvables per la comissió interministerial que es va crear a tal efecte i, dos anys després, ella mateixa va presentar una norma que ometia l’anul·lació promesa. Va al·legar llavors que la llei d’amnistia del 1976 impedia revisar de forma generalitzada tots els judicis del franquisme, ja que, segons diverses sentències, es van desenvolupar d’acord amb la legalitat llavors vigent. El fiscal general de l’Estat aleshores, Cándido Conde-Pumpido, no només va compartir plenament aquest criteri, sinó que el seu argumentat rebuig de l’anul·lació d’aquests sumaris va ser determinant perquè Zapatero desistís del seu propòsit inicial. Va encarregar un informe al respecte a Fernando Herrero-Tejedor, fiscal de la sala militar del Tribunal Suprem contrari a tota reobertura judicial de causes del franquisme, que va considerar «altament contraproduent» la revisió dels consells de guerra, argumentant que amb això es reobririen les ferides, «totalment cicatritzades», de la guerra civil. Una nota al BOE Als condemnats i als seus hereus només els va quedar un consol en aquella norma: si el sol·licitaven expressament, l’Estat podria declarar públicament –mitjançant una breu nota al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE)– la injustícia de les sentències que van patir. Sense cap efecte jurídic ni dret a indemnització. Aquest tortuós camí és el que van seguir moltes víctimes, entre elles la neta de Companys, María Luisa Gally, de la mà del Govern tripartit l’octubre del 2008. Tres mesos després, el Consell de Ministres va emetre una «declaració de reparació i reconeixement personal de la figura» del president afusellat. Segons De la Vega, des del poder executiu no es podia fer res més. Aquest document, que va ser entregat a Gally a Mèxic el 2009 pel ministre de Justícia, Francisco Caamaño, i el conseller d’Interior, Joan Saura, va servir d’espoleta per activar la via judicial. La Generalitat va instar la fiscalia a demanar al Tribunal Suprem la nul·litat del consell de guerra que va desembocar en l’afusellament de Companys. Hi va haver unes altres 200 sol·licituds similars de víctimes de la repressió franquista. Però la fiscalia, amb Conde-Pumpido al capdavant, va rebutjar revisar el judici al president al·legant que la llei de memòria ja declarava «il·legítims els tribunals franquistes i totes les condemnes que van dictar per motius polítics», cosa que implica considerar nul·les de ple dret totes les sentències de la dictadura. Sectors de l’esquerra, com ERC, no es van donar per satisfets i van continuar exigint un tracte individualitzat al cas de Companys. Els republicans van portar el cas fins a l’Argentina, aprofitant la causa oberta per una jutge per investigar els crims del règim de Franco. Mentrestant, el pas del PP per la Moncloa va congelar el debat sobre el president màrtir fins que, el 2017, el Parlament va aprovar, amb el recolzament dels populars, una llei que deixava sense efecte les 64.000 sentències dictades en territori català entre el 1938 i el 1978. Els dubtes sobre els efectes legals d’aquesta norma autonòmica es dissipen ara, 16 anys després de la primera promesa del PSOE, amb una llei que salda un deute històric.

El deute històric de Lluís Companys

Sánchez esmena ara el compromís incomplert per Zapatero d'anul·lar el judici al president afusellat

El PSOE va al·legar el 2006 esculls legals per negar la «satisfacció jurídica» a les víctimes del franquisme

El més llegit