El manual d'ERC contra Puigdemont

Va ser Johan Cruyff qui davant un bulliciós davanter rival anomenat Manolo, i que destacava per la seva capacitat per aconseguir que els defenses li perdessin la pista, va dir: «Si la seva virtut és que sap desmarcar-se, doncs no se’l marca». Aquesta visió cruyffista sembla que ha impregnat el centre de comandament d’ERC respecte a Carles Puigdemont. Si el gran reclam de l’expresident és la confrontació, sigui amb l’Estat, sigui amb els altres partits independentistes, s’evita l’embat directe. «Plantar cara a Convergència, al PDECat i ara a Junts sempre ens ha donat uns resultats funestos a les enquestes i les eleccions», explica una veu republicana. «Qualsevol confrontació ens passa factura a nosaltres. Acabem sent els culpables de qualsevol ensopegada de la unitat independentista», analitza. D’aquí, per exemple, que Oriol Junqueras, el juliol del 2015, s’avingués a formar coalició amb Artur Mas i CDC a Junts pel Sí. L’amenaça del convergent d’estripar les cartes i culpar ERC, davant l’electorat independentista, va ser inassumible per al líder republicà. La raó de tant respecte és que bona part dels indecisos en unes eleccions catalanes fluctuen sempre entre l’espai postconvergent i ERC. I cada vot val el doble, el que un suma li resta al contrari, i viceversa. Això és especialment notable en aquest ambient preelectoral, segons afirmen a la seu republicana. Tot això ha derivat en una mena de manual de conducta d’Esquerra amb Puigdemont basat en tres punts. El primer, i més tàctic, és reconèixer la figura de Puigdemont, com a expresident, com a referent de l’independentisme. ERC va saludar la creació de Junts per Catalunya exhortant a la unitat estratègica i d’acció entre «aliats» amb el president a Bèlgica. I es va esforçar per comunicar la normalització de les relacions entre Puigdemont i el seu líder, Oriol Junqueras, minimitzant els atacs directes que l’expresident li fa al seu llibre ‘M’explico...’ . Si la seva força està en la confrontació, no confrontar-se. Espai ideològic El segon punt del manual és negar que Junts, la nova força de Puigdemont, sigui de «centreesquerra», com repeteixen els escindits del PDEcat. Poc després de la seva fundació, ERC va aplaudir que s’estigués posant ordre «en l’espai del centredreta independentista». Els republicans saben que el gruix dels electors secessionistes estan en el camp del progressisme, ja que els seus vots sumats als de la CUP superen amb escreix els de la postconvergència, assumint que n’hi ha, fins i tot, molts que voten JxCat que es consideren en algun grau d’esquerres. No és casual que en la polèmica sobre la llei de control del preu del lloguer la part republicana no hagi tingut problemes a criticar la rectificació de Damià Calvet i dir, obertament, que defensa els interessos de les grans empreses. Primer, perquè anar en contra d’aquesta llei el situa fora del camp del centreesquerra i l’alinea amb el PDECat, en l’àmbit ideològic, «la CDC de sempre». I segon, perquè Calvet és un dels possibles candidats efectius de Junts a les eleccions. Perquè, aquest és un altre aspecte, Puigdemont no serà, passi el que passi, el candidat real a la Generalitat. ERC considera que, aquesta vegada, l’etern «si soc investit, tornaré» no penetrarà en l’electorat més èpic. I sigui qui sigui el candidat tindrà menys temps de llançament del que ha gaudit Pere Aragonès, líder extramurs d’ERC des del mateix moment en què Oriol Junqueras va entrar a la presó i, des de la primavera del 2018, vicepresident del Govern. Més sobre la ideologia. «Només fa falta mirar quins vicepresidents s’ha buscat per acompanyar-lo a Junts», apunta una veu que sí que reconeix la trajectòria progressista de qui serà, sens dubte, el secretari general, Jordi Sànchez. La referència sobre la falta de pedigrí esquerranós es refereix a Jordi Turull, Elsa Artadi i Anna Erra. Cap d’ells ha destacat mai per implicar-se amb els moviments socials. El ‘win-win’ republicà A tot això, un pacte entre Junts i el PDEcat, que no suposi l’harakiri de la força de David Bonvehí seria molt celebrat per ERC, perquè seria la visualització palpable que Puigdemont no pretén ocupar, realment, aquest espai del centreesquerra. I si no hi ha pacte, a la seu del carrer de Calàbria fan números sobre la mossegada que Puigdemont rebria en el seu electorat, amb el PDECat (i el PNC) en lluita electoral. El tercer i últim punt es relaciona amb el segon. Puigdemont és l’hereu de CDC no només en el terreny ideològic. També en un altre aspecte que és el que motiva la creació del seu partit i el seu intent per no acollir el PDECat com a entitat, sinó només com a elements individuals: la llegenda negra de CDC, és a dir, la corrupció. Per això aquesta setmana Aragonès ha demanat que el Govern es personi en el cas del 3%, provocant que els que saltessin indignats (la consellera Meritxell Budó i, sobretot el PDECat, hereu directe de CDC i encausat) fossin, precisament, els que envoltaran Puigdemont en campanya.

El manual d'ERC contra Puigdemont

Esquerra evita el xoc amb l'expresident perquè sempre li «passa factura»

Els republicans aposten per recordar el vincle de Junts amb CDC

El més llegit