Les claus de l''operació RJCI'

El desterrament de Joan Carles I dilluns passat –acceptat no sense esforç pel rei emèrit– és, de moment, la culminació d’un procés de distanciament polític, institucional i emocional del seu fill, el Rei. El gran volum de la presència simbòlica del monarca abdicat, vivint sota el mateix sostre que el seu successor en dependències del Patrimoni Nacional, no era compatible amb la nitidesa de percepció que necessita la institució monàrquica ni amb l’estètica –transsumpte de l’ètica– amb què ha de ser percebut el seu titular, Felip VI. Les claus de l’estranyament de Joan Carles I (coneguda com a operació RJCI en les comunicacions entre els càrrecs que l’han preparat) han sigut les següents. 1) La decisió de suggerir «vehementment» al rei emèrit el seu trasllat a l’estranger era de la competència de Felip VI, cap de la família reial, però per la seva significació política havia de ser consultada i recolzada pel president del Govern, que és l’autoritat que, segons la Constitució i la llei 50/1997 de 27 de novembre, ratifica els actes del Rei i la màxima autoritat executiva de l’Estat que ha d’emparar les decisions d’abast polític i simbòlic que adopti Felip VI tot i que, com en aquest cas, no siguin reglades sinó discrecionals. La decisió s’ha presentat com a voluntària de Joan Carles I tot i que en realitat hagi sigut terminantment induïda pel seu fill i avalada per la Moncloa. 2) El Govern, com a òrgan col·legiat, no té competències en la decisió del Rei. Sí el president del Govern com a òrgan unipersonal. Per tant, Pedro Sánchez no tenia obligació de comunicar al Consell de Ministres, ni prèviament ni posteriorment, l’estranyament del rei emèrit. En l’àmbit de les seves competències com a cap de l’Executiu, el president va comptar amb la col·laboració confidencial de la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, ministra de la Presidència, i dels serveis de la Moncloa: el director del Gabinet, Iván Redondo, i el secretari general, Félix Bolaños. De la sortida d’Espanya de Joan Carles I només en van tenir informació, uns dies abans que marxés, els ministres d’Interior, Defensa i Afers Exteriors, i no els titulars de les altres carteres de la quota socialista a l’Executiu. Cap d’UP. Pedro Sánchez ha actuat amb correcció jurídica i discreció política. Una filtració podria haver tombat l’operació. Alternatives 3) L’equip de treball designat pel president del Govern es va coordinar amb el de la Casa del Rei sota la direcció de Jaime Alfonsín, el seu màxim responsable des de la proclamació de Felip VI i, abans, des de 1995, titular de la seva secretaria com a Príncep d’Astúries. Alfonsín és advocat de l’Estat i a càrrec seu li correspon el rang de ministre. Els dos equips van treballar durant setmanes sota les instruccions del Rei i del president del Govern, que van mantenir respecte a aquesta qüestió diverses converses privades, habituals entre tots dos. Hi va haver coordinació amb el lletrat del rei emèrit Javier-Sánchez Junco, fiscal en excedència, i va participar en els preparatius l’anterior secretari general de la Casa i després de Joan Carles I, el diplomàtic Alfonso Sanz Portolés, el càrrec d’assistència al rei emèrit del qual es va suprimir el juny passat. Les declaracions de Sánchez a la roda de premsa amb Giuseppe Conte (8 de juliol) i a Telecinco (27 de juliol) –en les quals va mostrar la seva inquietud sobre les informacions sobre Joan Carles I i la seva adhesió a la monarquia parlamentària– es van inserir en una estratègia coneguda prèviament a la Zarzuela. La Casa del Rei estava alerta de les respostes que es van referir a la monarquia i a Joan Carles I en la compareixença de Pedro Sánchez de dimarts passat. 4) Abans d’adoptar la decisió de l’estranyament del pare de Felip VI, es van estudiar altres mesures com el seu canvi de residència a Espanya i, fins i tot, la revocació, o renúncia voluntària per Joan Carles I del títol de rei i tractament de majestat (reial decret de 13 de juny del 2014) mesura que hauria competit formalitzar el Consell de Ministres i que també hauria pogut implicar la seva sortida de la família reial. Cap d’aquestes dues mesures, per raons diferents, es va considerar adequada. Malgrat l’impacte negatiu que tindria l’expatriació, es va valorar que el rei emèrit és un ciutadà sense comptes pendents amb la justícia i sense restricció judicial a la seva llibertat de moviments. La seva tornada a Espanya si fos cridat per un magistrat instructor de la Sala Segona del Suprem es dona per descomptada, tret que el tràmit s’admeti per videoconferència. Però, si no es dona aquesta circumstància, el desterrament de Joan Carles I s’entén com una mesura de caràcter «indefinit» que podria ser «definitiu». No és un «parèntesi», ni una estada temporal a l’estranger. Només tornaria a Espanya si hi ha un tomb de la situació actual i una total regularització fiscal voluntària amb la Hisenda Pública, que pujaria a desenes de milions d’euros. Les investigacions continuen 5) L’estranyament del rei emèrit és simultani a la continuïtat de les investigacions del fiscal de sala del Suprem, Juan Ignacio Campos, a qui van ser encomanades per decret de la Fiscal General de l’Estat del 5 de juny passat en consideració al seu aforament davant la Sala Segona. Campos compta amb diversos fiscals de recolzament –no de sala– i una altra d’igual categoria a la seva, Rosa Ana Morán Martínez, que és la fiscal responsable de la cooperació penal internacional a l’alt tribunal. La fiscalia fa una tasca prejudicial i no té facultat per cridar a declarar Joan Carles I. Aquesta crida només correspondria a un instructor magistrat de la Sala Segona, designat per tanda, prèvia admissió d’una eventual querella criminal o després de la consideració per la mateixa sala d’una exposició raonada del magistrat-jutge titular del núm. 6 de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, si de les declaracions de Corinna Larsen i José Villarejo del pròxim 8 de setembre i investigacions subsegüents es deduïssin indicis de delicte perseguible per no estar emparat en la inviolabilitat del rei emèrit o per altres circumstàncies com la prescripció. 6) Una de les condicions negociades amb Joan Carles I per a la seva expatriació es refereix al coneixement públic de la seva destinació, ja sigui provisional o definitiva. Presidència del Govern ha assumit que serà la Casa del Rei la que ofereixi aquesta informació, però no abans que ho autoritzi el rei emèrit, que s’ha desplaçat acompanyat per quatre escortes assignats a la Guàrdia Reial i que són membres de la Guàrdia Civil. Depenen funcionalment del Ministeri de l’Interior, de manera que tant el ministre com el president, i s’assegura que també la titular d’Afers Exteriors, saben el lloc on es troba el monarca abdicat, igual com el mateix Rei i el cap de la Casa del Rei, Jaime Alfonsín. Fins que Joan Carles I no autoritzi a revelar la seva localització, no es revelarà. Mentrestant, l’anterior cap d’Estat estaria oferint pistes falses al seu propi entorn per confondre els mitjans de comunicació, i canviant de destinació en cas que es pugui detectar amb certesa. Aquesta situació es considera sostenible només uns quants dies més, però no de manera indefinida. Joan Carles I té la condició de rei emèrit, és membre de la família reial i està obligat, per això, a una elemental transparència que està eludint amb una evident arbitrarietat que empitjora la seva imatge pública.

Les claus de l''operació RJCI'

La decisió d'expatriació de Joan Carles I va ser de Felip VI, recolzat per Pedro Sánchez, i és «indefinida» i seria «definitiva» si no hi ha un canvi radical de la situació

El Consell de Ministres no tenia competència en aquest assumpte que corresponia conèixer, avalar i coordinar el president del Govern amb la Casa del Rei

El més llegit