Eleccions País Basc: El PNB mostra una gran vàlua

La implantació territorial i la identificació del partit amb el país, com en l’època daurada de CDC i Jordi Pujol, a Catalunya, i la tradició i la història d’ERC o de la ja desapareguda Unió, com ingredients base. Afegim-hi un bon pessic de saber interpretar, gràcies a la capil·laritat territorial, les tendències de la societat basca. Les que ara empenyen cap a un desig sobiranista, ara a calmar els ànims, el famós ‘pèndol patriòtic’. Aquesta podria ser la recepta que permet que el PNB no només es mantingui com a principal partit d’Euskadi, sinó ampliar la seva hegemonia en els últims anys. Context. Després de 40 anys de terrorisme d’ETA en democràcia, i després d’alguna campanya electoral d’alt voltatge, com la del 2001 i, en menor mesura, tot i que va derivar en el primer lehendakari no penebista (el socialista Patxi López), la del 2009, Euskadi està ara en una altra fase. I Iñigo Urkullu, primer en la presidència del partit (ara, per allò de la bicefàlia tan pròpia del PNB, en mans d’Andoni Ortuzar, amb qui té plena sintonia), i després com a ‘lehendakari’, ha sabut interpretar aquest escenari. Urkullu i Ortuzar van seguir la línia de Josu Jon Imaz, que es va imposar en la lluita al capdavant del partit a Joseba Egibar, que pretenia un PNB en la mateixa línia sobiranista de Juan José Ibarretxe. Urkullu, per tant, cull com a ‘lehendakari’ els fruits de la seva sembra com a president de l’Euskadi Buru Batzar. I és que el PNB, segons les enquestes, pot igualar i millorar els 32 escons aconseguits el 1984, just abans de l’escissió de Carlos Garaikoetxea, quan va deixar la ‘lehendakaritza’ (presidència d’Euskadi) per formar Eusko Alkartasuna (EA). És a dir, el partit ‘jeltzalde’ (penebista, en eusquera) ha mostrat una gran vàlua. Mai més ben dit, perquè la defensa dels drets forals, una cosa en què coincideix tota la societat basca, és, també, el seu millor aval. No tan hegemònic Però els relats mai són tan simples i sí sempre matisables. Per al professor d’Història del Pensament Polític de la Universitat del País Basc (UPV) Pedro José Chacón, això de la mateixa hegemonia és discutible. «Mai ha aconseguit una majoria absoluta, ni a les diputacions forals, tret d’alguna comptada excepció, cosa que demostra que no hi ha alternativa viable, amb la qual cosa es pot moure lliurement a dreta i esquerra. No arrossega com fa Alberto Núñez Feijóo a Galícia», assegura. «El 1986, després de l’escissió d’EA, les eleccions les va guanyar el PSE. Però no van poder governar i van cedir la presidència», reforça com exemple. Chacón tampoc participa del concepte de ‘pèndol patriòtic’: «El que passa és que el 2009 van veure les orelles al llop. Tot va néixer amb l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, que va fer sortir al carrer el constitucionalisme que, fins aleshores, s’havia quedat a casa. Van parar el cop el 2001, per la mínima, i ja van començar a virar». Amb tot, el 2009, un front constitucionalista del PSE i el PP va sumar els 38 escons necessaris per portar López a la ‘lehendakaritza’. En aquestes eleccions, l’esquerra ‘abertzale’, il·legalitzada per la llei de partits, no va participar i va promoure el vot nul, sumant 100.000 paperetes no vàlides. Sí que comparteix Chacón la idea que la base de l’èxit del PNB és la implantació territorial. «El partit funciona com un rellotge. Coneixen el territori sobre manera, perquè tenen una infanteria brutal», assenyala. Nacionalisme social Braulio Gómez, doctor en Ciències Polítiques i que exerceix a la Universitat de Deusto, aporta un altre prisma: «La construcció nacionalista no té la seva arrel en la qüestió territorial, sinó en la social». Gómez, com Chacón, apunta a la importància de la ‘pota de Madrid’, el grup del Congrés. «Va sempre molt preparada: Iñaki Anasagasti, Josu Erkoreka (avui vicepresident del Govern basc), Aitor Esteban», apunta Chacón. Per a Gómez, si les eleccions de diumenge haguessin coincidit amb l’etapa del PP a la Moncloa, no obstant, seria una altra història. «A Euskadi no se suporta aquesta dreta. De fet, el PP d’Euskadi sempre ha tingut un altre tarannà que permet que els seus votants, ara, fluctuïn cap al PNB». Tots coincideixen que l’elecció de Carlos Iturgaiz, pel que remet als anys de la crispació, no ha sigut la més encertada per als populars. «Almenys per obtenir resultats a Euskadi», assenyala Gómez. Segons aquests opinants, i també Félix Arrieta, doctor en Política, ara a Deusto, que el PSE hagi renunciat a ser una alternativa i es conformi a ser la crossa del PNB és un descans. «Ho fien tot al poder d’atracció de Pedro Sánchez per poder entrar en el Govern. Sense més ni més», assenyala Gómez. Aversió al soroll En el fons, el que és subjacent és l’aversió d’Euskadi al soroll. Al soroll d’Espanya i a l’«eixordador» que arriba de Catalunya. Una cosa que, a més, veient el que ha passat amb CDC/CiU, horroritza sobre manera el PNB. «Es premia qui és capaç d’arribar a acords, es busca algú que no generi nous problemes, i Urkullu compleix els requisits. La valoració de la gestió pública, per exemple de l’‘osakidetza’ (sanitat basca) es troba per sobre de la mitjana espanyola», sentencia Gómez.

El més llegit