Les cinc causes del divorci Puigdemont - PDECat

Junts per Catalunya i el PDECat han certificat aquesta setmana la ruptura per les seves diferències sobre com ha de ser la reordenació de l’espai postconvergent amb una única estructura política. Les causes del divorci són múltiples i estan entrellaçades, però cinc han resultat ser les discrepàncies més insalvables. 1. El poder Des que, fa just quatre anys, Convergència es va transformar en el PDECat per netejar la seva imatge de partit envellit, conservador i condemnat per corrupció, la cadena de comandament no ha sigut clara. Carles Puigdemont ha sigut sempre un home aliè als aparells de partit. Vol tenir màniga ampla. La primera coordinadora del PDECat, Marta Pascal, i l’expresident van xocar constantment: des de l’elaboració de les llistes electorals el 2017 fins a la política d’aliances. Tot ha sigut objecte de tensió, perquè JxCat –on habiten els independents, com Quim Torra– no té una estructura de partit davant el PDECat, que sí que la té. Les dues estructures s’han contraprogramat i han llançat missatges en ocasions contradictoris, fins al punt que Pascal i Puigdemont ja havien fundat dues estructures diferents: el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), d’una banda, i la Crida Nacional per la República, per l’altra. Ara el PDECat reclamava una coalició electoral per garantir-se una presència a les llistes electorals i capacitat de decisió. En canvi, Puigdemont demanava posar el comptador a zero i que cada militant tingués un vot. 2. El procés Puigdemont considera que una nova confrontació amb l’Estat és «inevitable». Així ho ha afirmat reiteradament i ho ha escrit al seu llibre autoreflexiu ‘Reunim-nos’. En canvi, la direcció del PDECat i part de les seves bases creuen superada aquesta fase i aposten per la negociació i el diàleg amb l’Estat. Puigdemont no creu en aquest diàleg, sinó en actes de desobediència pacífica. Els postconvergents clàssics creuen que l’estratègia rupturista no és la pròpia de la seva tradició política, sinó la de la CUP, i que l’octubre del 2017 es van cometre molts errors. Al contrari, l’expresident i els seus fidels estan convençuts que s’ha de tornar a fer onejar la bandera de l’1-O i consideren que ERC s’equivoca apostant per les vies negociades. El PDECat va defensar fermament la moció de censura a Mariano Rajoy, davant un Puigdemont que rebutjava facilitar la governabilitat d’Espanya, negant qualsevol recolzament a Pedro Sánchez. 3. La ideologia Els quadros del PDECat partidaris de mantenir viu el partit es lamenten que l’entrada d’independents a les llistes electorals i al JxCat ha escorat al partit cap a l’esquerra. Lamenten que no s’hagi lluitat contra l’augment de l’IRPF a les rendes altes, defensen l’escola concertada i troben a faltar l’espai de centredreta. Els fidels a Puigdemont argumenten que els temps han canviat, que tot Catalunya s’ha escorat cap a l’esquerra i que és en aquest espai progressista en què es guanyen les eleccions, sempre amb una proposta de tall transversal, perquè la seva prioritat és el procés. «No hi ha ideologies, hi ha persones», diu un lema de la Crida. L’expresident prova d’ajuntar així des de votants de la CUP fins als del centredreta sobiranista. 4. El paper del partit Puigdemont té al·lèrgia a l’obediència militant, si bé ha sigut un fidel associat de la CiU d’Artur Mas, Oriol Pujol i Josep Antoni Duran Lleida. Però va preservar el seu esperit independent. Això el va portar a crear la Crida, sense deixar el PDECat –fins ara–, i el Consell per la República –on tracta d’ajuntar posicions amb sectors de la CUP, l’ANC, ERC, el PDECat i Demòcrates, entre d’altres–. Ara aposta per una altra iniciativa política allunyada dels partits tradicionals, amb una gran tirada per les xarxes socials i la participació flexible basada en objectius genèrics. La seva obsessió ha sigut sempre allunyar-se del que recordi la Convergència del 3% i la manera tradicional de fer política. En canvi, el PDECat es reivindica com una modernització de CDC, que va donar plens poders a Puigdement el 2017 per fer les llistes a la seva mida amb independents, però que ha menyspreat el paper de l’organització a l’hora d’organitzar mítings, sufragar despeses, disposar d’una xarxa d’alcaldes o fidelitzar els militants. 5. Les aliances L’expresident té una obsessió: tornar a superar ERC en les eleccions i que Oriol Junqueras no sigui president. El PDECat també competeix amb els republicans, però no amaga certa similitud de criteri amb ERC respecte al diàleg amb l’Estat, l’autocrítica respecte a l’octubre del 2017 i la necessitat de ser un partit útil a Madrid i moderat en l’àmbit ideològic. Puigdemont és al·lèrgic a qualsevol aliança amb els partits «del 155», mentre que el PDECat governa la Diputació de Barcelona amb el PSC –pacte que inicialment va beneir Puigdemont– i reivindica l’espai central del tauler, allunyat de la CUP. L’expresident no creu a facilitar la governabilitat a Espanya, fins i tot a risc que el PP governi amb Vox. El PDECat discrepa d’aquesta tesi. L’expresident va provar d’integrar-se sense èxit en el grup Verd del Parlament Europeu, mentre que el PDECat sempre ha estat més còmode en espais liberals de centre com el grup ALDE.

Les cinc causes del divorci Puigdemont - PDECat

Les quotes de poder, l'estratègia del procés i la ideologia han minat la relació entre JxCat i el partit hereu de CDC

El més llegit