ERC vincula els pressupostos a avenços en la taula de diàleg

A mesura que s’avança en el calendari i es desbrossa el camí de pandèmies, almenys fins que hi hagi un indesitjat rebrot, es va engegantint la clau de la legislatura espanyola, els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). La clau és la pedra central que sustenta un arc o una volta. I exactament això és el que poden fer els PGE si s’aproven: donar aire i estabilitat a Pedro Sánchez, com a mínim, un parell d’anys, si no més, si es té en compte que encara es treballa amb els que va aprovar el Govern del PP per al 2018. ERC, el soci preferent de la investidura de Sánchez, és conscient, des de fa setmanes, de la importància d’aquesta negociació. Al seu costat, les picabaralles parlamentàries a compte de les pròrrogues de l’estat d’alarma no han sigut més que moviments tàctics on uns i altres, el PSOE i els republicans, han delimitat el terreny de joc del futur diàleg. Els republicans van votar ‘no’ dues vegades, transmetent que no són un recolzament captiu i que poden malmetre els comptes, com ja va passar fa dos anys. Els socialistes es van aliar amb Ciutadans donant a entendre que són capaços de construir majories alternatives sense comptar amb ERC. Cosa que en els dos casos es coneix com ‘marcar perfil’. Però un aspecte tenen en comú: no es fien els uns dels altres. Distanciament i fredor Esquerra assumeix que aquests pressupostos seran l’última ocasió en què poden forçar el PSOE a pactar durant mesos. Després dels PGE, amb la investidura i els comptes a la butxaca, preveuen un distanciament i més fredor per part de Sánchez. I per la seva pròpia part. La pandèmia ha trastocat l’esquema amb què es movia ERC. Un dibuix amb dues branques, on, en una, el conflicte polític es discutia a la taula creada expressament i que li va valer a Sánchez la seva investidura, derivant cap a l’altra (via comissió bilateral Estat-Generalitat i a la negociació de pressupostos) els no menys importants assumptes pecuniaris. Aquesta va ser la raó per la qual la delegació republicana, quan es negociava la investidura, va deixar de banda qualsevol oferta relacionada amb transferències o inversions. La compressió del calendari ha forçat ERC a entrellaçar les dues branques, en principi paral·leles. El debat pressupostari tindrà lloc a la tardor, just quan l’horitzó electoral català es trobi cada dia més clar. Si es compleixen les previsions republicanes, les eleccions catalanes tindran lloc abans de final d’any, probablement al novembre. Fronteres obertes Les enquestes dibuixen un escenari propici per a Esquerra i detecten que la frontera de vot entre ells i els altres partits d’esquerra, el PSC i els comuns, es troba molt segellada en els dos sentits. No obstant, la demoscòpia els assenyala que el vot fluctuant entre JxCat i ERC és enorme. La batalla per la Presidència de la Generalitat, per tant, es juga al sector més nacionalista. Amb aquest panorama, la direcció d’ERC considera que no pot acudir a les eleccions sota l’ombra de la permissivitat amb Sánchez. ¿Com es conjuga això amb la voluntat de negociar, és a dir, ser útil per als interessos catalans? Entrellaçant les branques. Els republicans donen per fet que es reactivarà la taula política. Cap dubte que no passi perquè això seria ‘casus belli’, però per asseure’s a negociar els pressupostos exigiran que hi hagi algun avenç concret, alguna cosa per exhibir quan el puigdemontisme arremeti amb virulència. Alguna veu del partit, potser conscient de la dificultat de l’empresa, es conforma que hi hagi una veritable voluntat negociadora i que la delegació estatal no es limiti a fer de frontó. Els republicans encara esperen una proposta del Govern. Després, ja en la negociació dels PGE, l’objectiu és doble. Primer solucionar el dia a dia, més apressant que mai després de la pandèmia, via el finançament de les mesures anticrisi derivada de la Covid-19. Però també aconseguir un estendard, alguna cosa fins i tot que es pugui entendre com una pica a Flandes. Dit d’una altra manera, busquen la ‘seva’ transferència als Mossos de les competències de trànsit que Jordi Pujol va arrencar a José María Aznar, el 1998. El traspàs de la gestió dels ports i aeroports; el pagament del deute històric de l’Estat amb els Mossos d’Esquadra (uns 800 milions); la recuperació de l’esmena addicional tercera de l’Estatut que preveia reconduir el dèficit històric d’inversions a Catalunya i que Mariano Rajoy va suprimir de cop, un potent paquet d’inversions estatals en les infraestructures catalanes, són alguns, no tots, dels exemples que ronden en les ments pensants de la seu del carrer de Calàbria.

ERC vincula els pressupostos a avenços en la taula de diàleg

La col·lisió de calendari entre eleccions i els comptes del Govern obliguen a canviar la tàctica

Els republicans demanaran la gestió de l'aeroport i el pagament del deute de 800 milions dels Mossos

El més llegit