Sánchez-Arrimadas, de l'espant a l'interès

Transcorria una sessió aspra de la Diputació Permanent del Congrés l’agost de l’any passat quan Aitor Esteban, portaveu del PNB, va atribuir a Inés Arrimadas el propòsit de «muntar un pollastre» a compte de les seves crítiques al ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, pels fets que van tenir lloc en la desfilada de l’Orgull. Després, l’independentisme va fer servir la desqualificació de «muntapollastres» per ferir-la, recordant-li tot seguit que havia «fugit» de Catalunya a Madrid i reprovant-li que la seva victòria electoral del desembre del 2017 no havia aportat res per reformular la crisi catalana amb cap plantejament propositiu. Eren els temps en què Inés Arrimadas es mostrava com a fidel escudera d’Albert Rivera, alineada amb les seves tesis més dures i corresponsable de la seva última i pitjor decisió: no apostar, després de les eleccions de l’abril del 2019, per una coalició amb el PSOE que hagués sumat 180 escons i situat el Govern en el centreesquerra. La dimissió de Rivera per la caiguda del partit el 10-N (va passar de 57 a 10 escons) va absorbir tota la responsabilitat del desastre i va fer que es visualitzés el lideratge d’Arrimadas com l’únic alternatiu. Amb una audàcia que pocs li atribuïen, Inés Arrimadas ha dissenyat una estratègia que busca la supervivència de Ciutadans, per tant, un cert desmarcatge del PP i Vox malgrat els seus acords autonòmics i locals, o precisament per això, i dotar el seu exigu grup parlamentari d’una funcionalitat específica: introduir contradiccions en la majoria de la investidura. A aquestes intencions –i a una autocrítica implícita de la gestió d’Albert Rivera– respon el fet que Ciutadans s’hagi constituït en un soci, ja no ocasional, del Govern. Els 10 escons taronges han donat suport a les dues últimes pròrrogues de l’estat d’alarma, han recolzat també l’ingrés mínim vital (IMV) i la revocació de distincions a policies del franquisme acusats de tortures i vexacions. Dimecres que ve el Govern compta amb el seu recolzament al decret llei de la «nova normalitat». Entesa incòmoda Aquesta aproximació al Govern, simultània als seus acords amb el PNB, provoca la incomoditat d’ERC i EH Bildu perquè la incorporació de Ciutadans a les majories progovernamentals desdibuixa l’opció netament esquerrana i antisistema que pretenen tant Arnaldo Otegi com Oriol Junqueras. Arrimadas, no obstant, ha encomanat a Edmundo Bal el front parlamentari perquè sostingui contra vent i marea la nova posició, mentre que Luis Garicano cobreix el flanc europeu com a vicepresident del grup liberal a Brussel·les. Mentrestant, la sortida del partit dels dirigents més pròxims a Rivera, li permet comptar amb una executiva que secunda aquesta operació. Una operació que comptaria amb la simpatia de referents ara externs al partit: des d’un Manuel Valls a un Toni Roldán. El gir d’Inés Arrimadas no hauria prosperat si Pedro Sánchez no ho considerés una oportunitat aprofitable per ampliar el seu marge de gestió en el Govern. El soci més difícil per al PSOE és Podem, però el pacte de coalició neutralitza, en part, la seva tendència centrífuga de la institucionalitat. El soci més immanejable per al president és ERC, i davant la seva típica volatilitat de criteri, ha optat per establir un cert model de relació estable amb Ciutadans per cobrir, amb el PNB, un espai més central en la política espanyola, que caldrà cultivar amb especial dedicació quan les exigències fiscals i financeres europees resultin molt incòmodes per a les esquerres independentistes i per a Unides Podem. La ‘cimera’ de divendres passat a la Moncloa entre Carmen Calvo i Edmundo Bal, amb els seus respectius equips, dona carta de naturalesa –es reconegui o no– a una correcció de l’estratègia governamental. Lligar la col·laboració d’Arrimadas, tenint des del principi la del PNB, és una tàctica subsidiària davant les floretes de la capritxosa majoria d’investidura i, en el futur, un passadís de trànsit cap a una ara poc imaginable col·laboració amb el PP si la situació deriva en una gran emergència economicosocial, com algunes instàncies preveuen. Aquesta projecció d’un nou biaix per part de Sánchez podria culminar, si s’alineen els astres, amb la presidència de l’Eurogrup per a Nadia Calviño, que quedaria definitivament consagrada com una peça imprescindible en la gestió de la crisi i protegida de les hostilitats del sector morat en el Consell de Ministres. S’imposaria una línia socialdemòcrata moderada i europeista, a saber si compatible o no amb els morats. Semestre d’inflexió Tots aquests factors van conformant l’escenari previ al debat dels Pressupostos, l’aprovació dels quals serà el punt d’inflexió de la legislatura. Abans que s’abordin caldrà passar per alguns episodis significatius: les eleccions gallegues i basques del 12 de juliol; les catalanes, que semblen inevitables l’hivern vinent després d’haver-se assenyalat per al 17 de setembre la vista del recurs de cassació de Joaquim Torra contra la seva inhabilitació (que, segurament, serà confirmada pel Suprem); i els acords a la Unió Europea per articular definitivament els ajuts als estats membres. En aquest context, Sánchez s’ha trobat el gir d’Arrimadas i aquesta, les conveniències del president, formant un matrimoni més d’interès que d’afinitat. Si a la majoria de la investidura la va unir l’‘espant’ borgià a la dreta en les seves tres versions, al PSOE i a Ciutadans els vinculen ara recíproques urgències de manteniment, en un cas, i de supervivència, en l’altre, i el canvi dràstic de la climatologia política, social i econòmica d’Espanya, que envelleix el programa de la legislatura pel desastre sobrevingut de la pandèmia, imposa noves prioritats de tot ordre i requereix diferents protagonistes. És l’expressió d’aquests temps líquids.

Sánchez-Arrimadas, de l'espant a l'interès

La presidenta de Ciutadans fa un gir per oferir un nou perfil al seu partit, guanyar-se la supervivència i augmentar autonomia respecte del PP i Vox

El líder socialista entreveu amb els nacionalistes bascos i els d'Arrimadas un espai més central per abordar els Pressupostos i la relació amb la UE

El més llegit